CAPTIU I DESARMAT

Concentració

2010-04-09T01:55:00.004+02:00

Us cridem a la convocatòria de concentració hui Divendres 9 a les 7 de la vesprada front la seu de la Delegació del Govern espanyol, a la plaça del Temple del Cap i Casal, per a mostrar que al poble valencià no se'l pot tractar així i quedar-se tan campants. Visca el Cabanyal i visca el País Valencià!.

Presentació de Compromís

2010-01-25T23:49:00.000+01:00

2010-01-21T00:21:00.000+01:00

2009-12-19T00:51:00.000+01:00

Presentació CompetèNcies BàSiques PrimàRia

View more presentations from angelsmiretrial.

Vint anys després

2009-11-08T22:04:00.009+01:00

Acabava de fer els tretze anys. Crec que va ser la primera volta en la meua vida que vaig tindre consciència de la Història com a una cosa dinàmica que en eixe precís moment no estava passant als llibres sinó a les imatges que transmetien un dels dos canals de televisió existents. Després de tota una infància sentint parlant de Guerra Freda, amenaces, botons rojos i holocausts nuclears, arribava a la meua adolescència i una dosi d´optimisme ho envaïa tot. Els règims totalitaris de l´orbita soviètica, aquell Imperi del Mal del que parlava Reagan, anaven caiguent com fitxes de dòmino; ens contaven als mitjans de comunicació que la llibertat s´anava obrint pas a marxa triomfal fins arribar a l´últim racó del continent europeu i només faltava un any per a que La Utopia es tornara imatge visible: Pink Floyd compleix la seua promesa i toca davant la Porta de Brademburg. Semblava que ens conduïen inexorablement cap un món millor. Semblava.

Que les guerres anaven a seguir esclatant, amb mur o sense, era una cosa que tot el món menys jo, càndid adolescent, imagine que tenia clara. Que el règim soviètic era una cosa terrible que en comptes d´emancipar el treballador, l´havia esclafat fins allò inimaginable, també tot el món, inclús jo, ho tenia clar. Deixant de banda les obvietats, quin balanç hem de fer de les esperances suscitades aquella matinada de novembre de fa vint anys? Altament negatiu sense dubte.

De coses positives hi han hagut, per suposat: Europa ha deixat d´estar dividida i milions de persones s´han alliberar de la tirania..... en ocasions per a passar a una altra . Si aquesta nova és millor o pitjor que l´anterior ho deixe a l´opinió de cadascú, però el que és un fet tangible és que dels antics països comunistes, són ben pocs els que han aconseguit desenvolupar un autèntic estat de dret i inclús alguns han deixat d´estar dominats per la màfia dels camarades per a estar-ho per la del crim organitzat. En molts d´estos casos no han canviat ni tan sols les persones, només el color de la bandera i els motius per a delinquir. Abans per poder, ara per diners.

Fa uns anys parlava de tot açò amb una companya romanesa. El fet que començara el seu discurs amb un "Jo no sóc comunista però...." va despertar tot el meu interés. Més encara sabent que això era del tot cert: La seua excessiva ostentació de símbols religiosos i converses anteriors sobre qüestions diverses, havien fet que li haguera jutjat com a dretana. Bé, el cas és que després d´eixe "però" va vindre un rosari de comparacions entre el que es va viure al comunisme, les expectatives generades i quina és la situació actual. "Jo no sóc comunista però abans ser romanès significava alguna cosa, tenies un estat que s´extralimitava, però també en certa mesura vetlava per tu. Sabent on estava la línia, estaves segur" Ara és que no ha línia. Ara no hi ha res,.Només que un poble abandonat a la seua sort que ha d´eixir de la seua terra per sobreviure i a més donant gràcies si ho fa sense haver de rendir comptes a les màfies que governen efectivament els territoris.

No va ser una transició del comunisme a la llibertat com ens han venut i ens venen els mitjans. Va ser una transició del comunisme al no res. De vegades sembla que el símil històric més apropiat al que va passar a l´est d´Europa fa vint anys és el da la caiguda de l´Imperi Romà: Un imperi que ha perdut la seua pròpia raó de ser, s´autoaniquil·la sense que cap cosa li prenga el relleu, donant pas a una edat mitjana on el fort es fa senyor i el feble vassall, sense més estructura d´autoritat que aquesta.

Si ens acostem un poc cap a casa, el panorama tampoc és que siga millor que fa vint anys. Amb una dreta crescuda, refeta i rearmada amb fonamentalismes neocons, un capitalisme sense enemics, una esquerra amb un nivell de desorientació tal que no ha sabut ni aprofitar la ocasió d´or que la crisi li oferia i una societat civil desencantada amb les utopies socials, fa que tot l´edifici de conquestes sobre la que és basa l´estat de benestar, construït, no ens enganyem, baix la por de les èlits al comunisme, també s´haja quedat sense la sàvia i el motiu que el feia existir.

Seria bonic que avui els europeus celebrarem el retrobament de les nostres dues meitats i el naixement d´un nou sistema on cadascuna d´aquestes meitats haguera aportat el millor del seu propi. La realitat per contra és que avui en dia, ni ells són més lliures ni nosaltres més solidaris.

Sabotegen la web del PP provincial de València.

2009-10-27T22:07:00.004+01:00

Sembla que durant la nit passada es podia vore aquesta imatge. I es podia sentir aquesta cançó:

vist a: valencianisme.com

Si només fóra per açò...

2009-10-16T00:36:00.006+02:00

...podríem dir que són quatre xiquets inconscients, gamberros i amb ganes de donar la nota. Típics vàndals avorrits que embruten les parets d´un partit polític com podrien tirar-se tot el matí en un banc fumant porros i parlant de cóm es tunejaran el cotxe quan el tinguen. Però no, malauradament no és això només. Tot i que el perfil dels subjectes coincideix amb el que acaben de descriure, resulta que són els de aquesta panda de malfaeners els que intimiden diputats democraticament elegits, apallisen activistes polítics d´arrel impecablement democràtica o decideixen qui participa o no participa en l´acte central de la Diada de Tots els valencians, i tot això baix un esglaiant"no puedo garantizar su seguridad" policial que clama el cel .

S´ha de ser clar: una colla de rapats sense graduat escolar té segrestada la societat valenciana sense que aci ningú alce la veu, ni l´Espanya constitucional nominalment esquerrana de la qual suposadament som part "indissoluble", ni la València provinciana autosatisfeta, frívola i xanxullera. Una malaltia que ja ve de lluny i que ens està podrint a tots: Quan una societat tracta la seua joventut més activa i compromesa com a delinqüents i als delinquents com a senyors, la metàstasi està en un estat tan avançat que és del tot senzill deixar-se arrossegar pel costat més fosc del meninfotisme, materialitzat i visible en este cas en eixe rierol de merda que tot se´n porta per davant: voluntats, carreres politiques i fins i tot la dignitat humana més bàsica. Per un rellotge, un cotxe o un fons d´armari, què més dona? A partir d´un determinat moment, el preu no és que siga alt o baix, és que t´has convertit en un nino de drap sense cap cosa rígida a dins que et mantinga dret.

Tinc el conveciment moral que al sí de la nostra societat hi ha una tendéncia, una aspiració podríem dir, cap la democrácia real, cap a la normalitat. Moltes voltes amagada peró que es pot sentir present en moltes ocasions. Totes les societats han hagut de véncer obstacles i quan més dur siga el procés, més alt serà el grau de les conquestes, em dic. Que mai el feixisme, la fanfarroneria i la força han tingut l´última paraula i que deixar de lliutar és la més humiliant de les derrotes. Som millors que ells, i amb pitjors paios ens les hem vist al llarg de la història i ací estem. I sense dubte, sense cap dubte, persones amb més pes que ells han siguts agranats per l´implacable vent del esdeveniments. Això és el que pense.

Bonito

2009-10-14T22:46:00.007+02:00

Dins la categoria "surrealisme", el senyor este que apareix a la foto ha encetat tota una subcategoria. Del "Nos apoyamos todos y eso es muy bonito" frase que per ella mateixa ja hauria fet entrar al seu autor dins del Parnàs de l´absurd, ha passat al "més difícil encara" i s´ha superat a ell mateix, vaja que sí:

“Todos tenéis que ser felices, porque todos somos iguales, los calvos y los que tenéis pelo” Davant d´aquesta hi han diferents teories, per que fa falta gent de ciència que elabore les seues teories per esbrinar els motius pel que un humà solta aixó en veu alta i davant dels micròfons. Una teoria diu que són els nervis per tot el que està passant, una altra assenyala que són les conseqüències d´haver fumat massa marihuano. Jo, que no entenc d´estes coses, preferisc no opinar.

“Ahí fuera hay miles y miles de enemigos” Què és exactament el que vol dir el nostre personatge amb "ahí fuera"?, al corredor on aguarden els periodistes? Fora de les nostres fronteres? A Ganímedes? Perque el nostre amic Paquet té cinc milions d´amics, tots els valencians se´l estimen i pensen que és bonito, o era a l´inrevés? Té igual. El cas és que quan parla d´enemics no pot referir-se a cap valencià perquè tothom sap que a la nostra terra "Todo es bonito" i els pardals canten, i les floretes naixen pertot i tot el món pot manisfestar la seua valencianitat com vol sense que els feixistes t´amenacen, apallisen o intimiden. No, això no passa en el món bonito que el nostre president ha creat. Veritat?

I ja van més de tres mesos....

2009-10-06T22:12:00.006+02:00

.... sense actualitzar. Havia decidit prendre´m una mena de periode sabàtic i crec que ja s´està prolongant massa. Però no vull forçar cap entrada. Sempre són necessaris els parèntesis per a evitar la reiteració i la manca de idees. El que tinc clar és que de moment no pense tancar definitivament.

I de regal, per als que encara passeu per ací, una cançoneta que descobrí a l´estiu. Ara que ja s´ha acabat i els Jocs se´n van a Rio:

All I wanna say is that they don't really care about us. Fins sempre

2009-06-26T10:39:00.001+02:00

SÍ A L'AVINGUDA DEL PAÍS VALENCIÀ!

2009-06-22T17:05:00.002+02:00

Manifest del Col·lectiu Safranar:

Des del Col·lectiu Safranar trobem absurda la pretensió de la nostra alcaldessa de canviar el nom a l'artèria principal del nostre poble, l'Avinguda del País Valencià. Entenem que es tracta d'una denominació ja plenament consolidada en la vida social torrentina i que no pot crear rebuig més enllà de certes mentalitats retrògrades que són molt minoritàries. De fet, en aquest mateix sentit, ens ha sorprés molt la iniciativa de l'alcaldessa, ja que no pensàvem que fóra possible, entre altres qüestions, perquè María José Català ja s'havia manifestat diverses vegades en premsa contrària a obrir un debat que, ella mateixa assegurava, no estava entre les prioritats de cap torrentí.

Així doncs, no podem fer una altra cosa que jutjar aberrant el fet que s'òbriga una qüestió quan el nostre consistori està a punt de tancar per vacances i només queda un plenari abans que l'estiu deixe en quarantena la política torrentina. En aquest sentit, denunciem que no trobem altra explicació a la tria de les dates per a la consulta popular que el fet que d'aquesta manera es pot silenciar i fer passar d'amagat un tema espinós que només aconsegueix que acontentar a les bases més radicalitzades del partit a què pertany qui ostenta el comandament del nostre consistori. I tot açò amb una voluntat obscurantista que ha fet que ni tan sols els grups municipals amb representació a l'Ajuntament, PSPV i Bloc, se n'hagen assabentat. Com nosaltres, ho han llegit a la premsa.

De fet, en cas que Torrent fóra un poble acostumat a la política participativa i les dates previstes hagueren estat unes altres en què la ciutadania no viu en el descans d'unes merescudes vacances, podríem entendre la iniciativa. Però no és així. L'alcaldessa ha anunciat la consulta només una setmana abans que s'òbriga el període de vot i anteriors experiències de participació al nostre poble han estat -per dir-ho suau- ridícules. L'única que podem assenyalar és aquella que volia posar a debat la ubicació de l'hospital i que només va arribar a rebre 6 vots, cinc d'ells de familiars de l'alcaldessa, i que a més va costar al voltant de 45.600 euros. Així doncs, es perverteix la idea de participació ciutadana en un aspecte que, repetim, només respon a una voluntat d'imposar una ideologia retrògrada que pensàvem que havia perdut la centralitat a Torrent. La nostra alcaldessa entra, així, en una espiral demagògica perillosa. La consulta no podrà ser una altra cosa que una enganyifa. Cal crear una cultura democràtica i participativa, però el cas que ens ocupa és una palpable aberració del concepte.

Així mateix, des del Col·lectiu Safranar volem incidir en les connotacions positives que comporta l'expressió País Valencià. Més enllà de qualsevol ideologia, el terme fa referència a la voluntat d'autogovern dels valencians al llarg de la nostra història recent i, de fet, poder establir-lo al nomenclàtor torrentí el 1979 per a l'artèria principal del poble, que abans portava l'ignominiós nom d'"Avenida de los Mártires", va ser una fita que qualsevol torrentí demòcrata hauria de celebrar. Així doncs, només entenem el rebuig a aquest terme des d'unes coordenades ideològiques amb voluntat crispadora i de divisió dels torrentins. Obrir ara el debat de la denominació del nostre principal carrer no és una altra cosa que fer una crida perquè la política de la divisió i l'enfrontament caïnita s'instal·le al nostre poble. Esperem que María José Català no compartisca aquesta perillosa deriva reaccionària i retire la iniciativa.

No a la demagògia!

Sí a l'Avinguda del País Valencià com a símbol de la voluntat de llibertat dels torrentins!

Europees 2009

2009-06-04T00:53:00.007+02:00

Abans que res demanar disculpes pel meu retard en actualitzar. Sóc conscient que tinc una mica abandonat el xiringuito, però promet tornar, tal volta després de l'estiu, ja vorem, pel moment em dedicaré a les reflexions ràpides.

És cosa meua o aquesta campanya electoral està sent d'allò més barroer, cutre i insultant (cap a la intel·ligència dels ciutadans vull dir, els polítics ja s'ho faran) de totes les que recorde?

Crec que va ser Duran i LLeida qui fa uns dies va dir que estava sent una campanya prou dura, ell parla com a part activa i, la veritat, desconec quin serà el grau de duresa per un polític, però jo com a ciutadà comence a estar una mica fart.

Deixant de banda el nivell dels nostres polítics, que avuí en el debat que han fet a la 1 causaven vergonya aliena, el que percep és un deterior de la democràcia però del tot bestial. I, no ens enganyem, els partits polítics majoritaris tenen la major part de la responsabilitat.

A Regne Unit, per una factura inferior al preu dels tratges de Camps, ha caigut tota una ministra. Ací s'ha posat de moda el morir matant i abans de dimitir pensen que és convenient encendre el ventilador fins que els núvols, o la merda, impossibiliten la vissio de tot el que no siga ells/ella mateix.
-
-

2009-04-25T12:57:00.001+02:00

SinDescargas

2009-04-10T01:17:00.003+02:00

Vist a valencianisme.com

Superpoders

2009-04-08T00:16:00.010+02:00

Avui ha eixit a tots els noticiaris: A València un grup de científics ha descobert un mètode de investigació amb cel·lules mare que té la virtualitat de no danyar els embrions i que pot servir per a poder continuar amb la investigació en aquest camp sense els entrebancs ètics que això suposava per a molts. Aquest pioner avanç ha sigut dut a terme al “Centro de Investigación Principe Felipe”. Amb eixe nom, si no has sentit abans el nom de la ciutat, es pot pensar que està ubicat tant a Madrid, com a Sevilla com a Quintanilla de Onésimo. Què no hi ha científics valencians, vius o morts, amb el suficient prestigi i renom com per a posar-li el seu nom a un centre sense dubte capdavanter i que pot, ara sí, servir per a dur el nom de la nostra ciutat i el nostre país a les mes altes cotes de reconeixement?

Qualsevol persona em podrà dir que no cal filar tan prim, que quan un avanç en aquest camp té lloc, dóna igual el nom de la institució, i què inclús dóna igual la ubicació geogràfica de la institució, que la ciència és patrimoni de tots els homes i que les subtileses abans descrites no són més que rabietes patriotreres. Doncs discrepe. Discrepe, en primer lloc, perquè no solen ser innocents aquestes afirmacions; en segon lloc perquè, en certa mesura, el nom sí fa la cosa i les qüestions simbòliques tenen molta més importància del que ens pensem.

Quin missatge es transmetria als joves estudiants el vore cóm una persona que ha crescut als seus mateixos pobles i que, gràcies a l’estudi, ha bastit un reconeixement tal que un dels centres d’investigació més prestigiosos duu el seu nom? No seria molt més efectiu que les patètiques campanyes amb superherois que els nostres governants s’han marcat per tal de fer vore que lis preocupa el esglaiant index de fracàs escolar, després de haver jugat amb l’educació amb una indecència obscena? Les xifres són alarmants i mentre tinga veu per parlar i dits per escriure no em cansaré de repetir, pregonar i gravar on faça falta: Sense educació de qualitat, sense una nova generació de gent formada, estem fotuts però del tot. Com a poble i com a persones. Perdoneu-me la crudesa però és així.

La relació entre aquestes dues coses tal volta no estiga clara i algú em pot acusar de dramatitzar, però és que una cosa és símptoma de l’altra, i el nom del Centre en qüestió (Com el del Palau de les Arts i el Museu, que ja em direu què han fet els Borbons per la ciència i les arts, i no, els espectacles pirotècnics de 1707 no computen positivament), és una bona mostra de que no cuidem la nostra gent, ni als de les arts ni als de les ciències ni als intel·lectuals. Tal volta, la gent del futbol (masculí, of course) siga l’única que no es pot queixar i vet ací quina casualitat que tots els xiquets volen ser futbolistes. Manca de referents és el que els falta als nostres joves. I normal que no vulguen estudiar, ni crear, ni cultivar el seu esperit, pa què? que dirien al meu poble. Si durant dècades ha vist com quatre cenutris que no saben fer la O con un canut ha estat guanyant euros a esportes a base de comprar i vendre rajola mentre la gent de la ciència s’havia d’anar fora, la gent de l’art era marginada i la gent de les lletres, ai la gent de les lletres, catalanistes tots, a l’enemic ni aigua.

A mi em fa l’efecte que si València és en certa mesura motor de alguna cosa, ho és per la pròpia inercia de temps passats, però les rentes estan començant a esgotar-se i estem a punt de perdre el tren cap el futur. Si tenim algun futur, nosaltres i tots els pobles europeus, és al camp de I+D+I que de cambrers, peons de fàbrica i agrucultors no tecnificats, ja ho fan millor en altres puestos i més barat, però per a això fa falta gent qualificada. I que esta gent siga cuidada pel nostre poder públic. Quí ho farà si no?

BOMBON MALLORQUIN

2009-04-05T23:30:00.010+02:00

Si els anteriors discos de Joan Miquel Oliver en comptes de seus hagueren sigut de un músic novel que tracta d'obrir-se camí, els haguera considerat com excel·lents. Realment, com no podia ser d'una altra forma, les lletres són genials i la música no es podia dir que fóra roïna. Per contra, sabent qui estava darrere, els trobava del tot decebedors, senzillament no estaven a l'altura del que calia esperar del cervell dels Antònia Font. No sé les voltes que he escoltat Surfistes en càmera lenta tractant de trobar-li el puntet, eixe toc de genialitat que caracteritza aquest autor enfront de la banda mallorquina, però no hi havia forma, a la veu li mancava la força que em transmetia Pau Debon i contra això poca semblava es puguera fer: Els Antònia Font eren un tot indivisible del que qualsevol de les cinc potes era imprescindible i el mono del fan que espera noves coses s'havia de passar com es puguera, perquè els succedanis no funcionaven en aquest cas. Eixe era el meu credo inamovible. Fins ahir.

Les esperances eren més aviat poques però, com a bon creient, vaig posar la mula a treballar. La cosa no es va fer esperar molt: als pocs minuts tenia una cançó per a previsualitzar, Ryanair. Més del mateix, em vaig dir, una bona lletra, una bona melodia, però com que no m'arriba. En tornar de fer-me una copa, em trobe amb tot el disc baixat. Eren les tantes de la nit i no tenia auriculars, però no em vaig gitar sense escoltar-lo malgrat el risc de desencadenar una crisi veïnal. Ja en els primer acords del tema primer, vaig intuir que aquesta volta anava a ser diferent. I així va ser. Definitivament ha trobat el seu punt com a interpret de les seues pròpies cançons en un dics que, ara sí, compleix totes les expectatives que desperta. Ens ha regalat dotze cançons amb un toc altament intimista i plenes de sorpreses. En la línia del millor Batiscafo Katiuscas.

La espera es farà sense dubte més lleugera, però en cap cap ens llevarà la expectació d'un nou disc amb la banda que sembla ja està començant-se a gestar.

De moment, ací vos deixe un avancet:

(M'encanta la foto de la portada del disc. Per casa hi havia una semblant, d'un viatge a Mallorca dels meus pares a finals dels setanta)

Nou ordre?

2009-04-02T22:14:00.007+02:00

La cimera acaba d'acabar. Com sempre que es munta un sarao d'aquestes característiques l'escenari es torna polièdric i a la ciutat passen milers de coses alhora. Esta vegada l'escenari ha sigut Londres i per primera volta, gràcies a diverses iniciatives de ONG's i Fòrums Socials, ens hem pogut anar assabentant de tot el que anava passant tant dins com fora del Centre de Convencions ExCel sense necessitat del filtre dels mitjans de comunicació tradicionals. Del que ha passat al carrer, la noticia per excel·lència, el mort en estranyes circumstàncies i les mobilitzacions ciutadanes que, com és costum i de justícia, demanaven dir la seua en aquest suposat disseny del nou ordre.

I en aquest context, com cantarien els Obrint Pas,"a les nits dels nostres barris han tornat a sonar les velles cançons de guerra que havíem oblidat":

Respecte al que passava a dins, divisió d'opinions, des dels que parafrasegen a Lampedusa fins els que pensen que molt més del que es podia esperar. És cert que al final s'ha tocat el tema dels paradisos fiscals (Tot i el pessimisme inicial) i s'ha acabat per fer una mena de condemna al proteccionisme estatalista, però en alguns temes,com el primer, s'ha evitat aprofundir.(Edite Divendres nit, al final sí s'ha publicat una llista de paradisos fiscals que, si bé són tots els que estan, no estan tots els que són)

El comunicat final és representatiu del que ha estat la cimera i ací vos deixe una espècie de resum:

-Com era del tot previsible es comença deixant clar que l'economia de mercat és la millor forma de augmentar la prosperitat de tots.

-La xifra global destinada a lluitar contra la crisi(Que al cap i a la fi és el quid de la cosa) acaba per ascendir a poc més d´un bilió de dòlars (Un trillion en anglès) destinats a "restaurar el crèdit, el creixement i la ocupació a escala global"

-Es considera que les grans errades en el funcionament dels sistemes de supervisió han sigut la causa fonamental de la crisi, per tant, diu le comunicat, enfortir els mecanismes de control és una d les prioritats per a restaurar la confiança, "pas previ imprescindible per a eixir de la crisi". Amb eixa finalitat s'elabora un pla d'acció que passa per la creació d'un nou organisme de control a novel internacional (FSB) que substituïsca l'anterior FSF. Al nou organisme estaran representats, els antics membres del FSF més tots els del G20+Espanya, així com la Comissió Europea.

A més a més es parla de la necessitat de reformar les institucions financeres internacionals com El Fons Monetari Internacional i el Banc Mundial des del consens.

I per últim, oh sorpresa! diu una cosa com " Estem decidits no només a restaurar el creixement sinó també a posar els fonaments d'una economia mundial justa i sostenible" Amb aquesta finalitat es destinen 50.000 Milions de dòlars a protecció social als països amb més dificultats, l'única cosa concreta dins l'apartat "Brindis al sol preceptiu" las resta, vages mencions als Objectius del Mil·leni, a reduir el deute i crides a Nacions Unides, fum i palla.

Imagine que la pose correcta quan es comenten estes coses ha de ser l'escepticisme, motius hi ha per a ser-ho, els que hem viscut la nostra època de joventut més o menys combativa als noranta, hem de ser-ho per imperatiu generacional, les burrades comeses per aquests organismes durant els "anys daurats" encara clamen al cel. Mentiria si diguera que estic entusiasmat, però és ben cert que tinc a dins una inexplicable sensació de que ja res va a tornar a ser igual.

Millor tard que mai

2009-03-28T00:25:00.004+01:00

Europa pren mesures dràstiques contra l'urbanisme

Text de José Crespo:

Señor Presidente, señorías:

Desde hace dieciocho años soy un jurista especializado en Derecho europeo.

Creo en Europa, y creo en el Estado de Derecho.

En 1999 me trasladé a vivir a Alicante. Vi una casa con jardín que me gustó. Antes de comprarla, fui al Ayuntamiento a informarme sobre la situación de la vivienda. Todo perfectamente legal. La compré.

Hace dos años oí rumores sobre expropiaciones en mi zona. No había recibido ninguna notificación. Investigué, y supe que una empresa había presentado un proyecto para urbanizar la zona en que se ubica mi casa. El proyecto estaba en una notaría, y allí tuve que ir a consultarlo. Bienvenido al sistema de la LRAU.

Durante dos meses, y siempre SIN RECIBIR NINGUNA NOTIFICACIÓN, tuve que ir cada semana al ayuntamiento, a ver si habían presentado algún proyecto nuevo, y examinar cómo afectaba a mi casa. NUEVE PROYECTOS. Algunos parecían respetarla, otros la destruían bajo una rotonda, otros me quitaban la mitad del jardín… Nadie puede imaginar la humillación de tener que descubrir entre planos indescifrables lo que unos terceros proponen hacer con tu casa. Jamás me he sentido menos ciudadano de un Estado de Derecho. Yo soy jurista, sé defenderme y aun así me sentí humillado. Imaginen los agricultores, jubilados, extranjeros…

Así que empecé a pensar en Europa, y más concretamente en las directivas comunitarias sobre contratos públicos. ¿Cómo es posible que unas obras cuyo coste rondaba los 100 millones de euros no respetaran las directivas? Ni había pliego de condiciones, ni se habían publicado en el Diario Oficial de la Unión Europea, ni se respetaban las obligaciones de transparencia y competencia.

Pasé 6 meses trabajando como voluntario para preparar una queja que presentamos ante la Comisión Europea en julio de 2004. La Comisión nos ha dado la razón y ha abierto un procedimiento de infracción contra España.

Señorías: durante diez años, no se había conseguido NADA a nivel nacional, más que algunas sentencias aisladas sobre casos puntuales y concretos. NADA contra la ley en cuanto tal.

Recuerden: si estamos consiguiendo algo es gracias a la presión que ejercen las instituciones europeas desde Bruselas, no gracias a Madrid ni a Valencia.

Tengan presente, por favor, que las víctimas de los abusos urbanísticos JAMAS hubieran podido pagar la factura de un abogado para atacar esta ley ante Bruselas. Para alguien que de la noche a la mañana pierde más del 50% de su terreno, quizás incluso su casa, y tiene además que pagar una suma enorme para conservar la parte que le dejan, es simplemente imposible pensar en gastarse miles de euros en la minuta de un abogado para atacar UNA LEY. No se sorprendan si los representantes de los afectados somos hoy aquí un señor jubilado, que pasa casi las 24 horas del día ocupándose de estos asuntos, y un jurista afectado que trabaja como voluntario.

Continua llegint

Desterrem tradicions ofensives

2009-03-17T01:46:00.003+01:00

Iniciativa del Col·lectiu de Lesbianes, Gais, Bisexuals i Trasexuals de La Safor.

Vist al Diari Público

Clubs socials cannàbics. Una solució legal

2009-03-10T23:58:00.005+01:00

Després de vora deu anys que Nacions Unides decidira "declarar-li la guerra a les drogues", no només no s'han acomplit les previsions sinó que el consum ha augmentat i el que és pitjor, les màfies han incrementat el seu benefici i la criminalitat relacionada amb el tràfic de substàncies s'ha disparat al temps que la desinformació, la estigmatització i la hipocresia derivada de polítiques miops i alienes a la realitat, continuen a l'ordre del dia. I és que fixar dins del mateix sac i tractar de seguir el mateix patró amb coses que no tenen res a vore entre sí (ja em direu que tenen en comú un addicte a l'heroïna, un raver que consumeix èxtasi i un pacient que pren cannabis per qüestions de salut) han de generar per força confusió i malentesos. La prova fefaent que Pigmalió encara és viu.

En allò concernent a les anomenades "Drogues blandes" amb una normalització social prou estesa i amb un efectes prou delimitats i del tot assumibles pels seus consumidors, almenys en la majoria dels casos, s'estan portant des de fa uns anys una sèrie d'iniciatives arreu l'estat per a, aprofitant les escletxes de la seua regulació legal, anar formant grups de consumidors amb la finalitat d'autoproveir-se d'un producte de qualitat sense haver de recórrer al mercat negre, així es deixa d'alimentar les organitzacions criminals al temps que es redueix considerablement els riscos físics i psicològics derivats de la qualitat del producte. I tot això sense acabar de traspassar la línia de la il·legalitat. Són els anomenats Clubs socials cannàbics. A Aquesta pàgina trobareu molta informació. Personalment vos recomane aquest vídeo, sobretot si esteu pensant en dur a terme una iniciativa semblant.

Pel foc

2009-02-07T15:36:00.003+01:00

Signe característic i inequívoc de la nostra cultura des de temps immemorial, ara restringit per l’aprovació de la nova Directiva 2007/23/CE del parlament Europeu, per tal de regular el mercat dels materials pirotècnics de la comunitat europea. El mateix parlament que mai ha gosat restringir les corregudes de bous.

Eu son Anxo Quintana

2009-02-04T23:12:00.000+01:00

L'engendre

2009-01-24T01:24:00.006+01:00

"No tiene sentido dedicar cientos de miles de millones de euros a causas tan científicamente cuestionables como ser capaces de mantener la temperatura del planeta Tierra dentro de un centenar de años y resolver un problema que quizá, o quizá no, tengan nuestros tataranietos".

Jose María Aznar, Negacionista.

Opinió extreta d'un comentari al post d'Escolar que jo faig meua:

A ver, señor Aznar, ¿nos podría usted contar donde empieza el desprecio o el desinterés por sus propios descendientes, en sus biznietos, en sus nietos o en sus propios hijos?
Está muy claro, como él no va a verlo, se la suda lo que les pueda ocurrir a sus propios descendientes. Egoísmo suicida el de este cretino que desprecia a las futuras generaciones.
.
.

Un dia bonic.

2009-01-20T21:57:00.002+01:00

Tal volta no és el Mesies, ni espere que ho siga, però fa vuit anys em vaig prometre celebrar el dia que Bush se'n anara de la Casa Blanca i així vaig a fer, li moleste a qui li moleste.

Un titular que fa vergonya.

2009-01-18T21:57:00.005+01:00

Jo crec que tots estem més o menys acostumats a vore noticies, titulars i exercicis de periodisme manipulats, tendenciosos i amb mala bava. Però quan un diari que t'agrada i que, a més, és dels pocs que esta escrit íntegrament en la nostra llengua, publica una cosa com aquesta, et quedes totalment a quadres. En primer lloc perquè el que diu el titular és senzillament fals i qualsevol que sàpiga llegir i lliga el cos de la notícia, ho pot comprovar: El titular ve a que, suposadament, el bloc ha decidit no centrar el seu pròxim congrés en la questió simbòlica, la qual cosa no implica ni molt menys el que el titular dona a entendre. "es desdiu de defensar" una cosa així com: No la defensava, dic que la vaig a defensar, però finalment em tire enrere. Res a vore amb la realitat: El BLOC no només considera la senyera amb blau com una bandera tan valenciana com qualsevol altra que és sentida com a tal pels valencians, o una part d'aquestos, sinó que la fa servir en molts dels seus actes. "la bandera blavera" Com a poc, ho considere ofensiu, a banda de desfasat i molts altres qualificatius que preferisc estalviar-me. Només dir que, per a mi, ha quedat com a paradigma del que no ha de ser un titular de premsa.

Un parell d'actes interessants per a aquest Gener

2009-01-14T21:43:00.004+01:00

Dissabte 17 de gener, a les 8:30 hores

Ruta de Sant Vicent, 2009

Església de Santa Mònica de València
Plaça de Santa Mònica, 1 - 46009 València

L’Oratori de Sant Felip Neri de València, amb la col·laboració del Centre Ecumènic Interconfessional de València i la Comissió Diocesana de Relacions Interconfessionals de València, ha organitzat per al proper dissabte 17 de gener, a les 8:30 hores, la Ruta Ecumènica de Sant Vicent, diaca, màrtir de l’Església indivisa, patró de València i patró dels torturats.

L'itinerari comença en la columna de la posada, a l’Església de Santa Mònica on, segons la tradició, van ser lligats Vicent i el bisbe Valer en arribar presos des de Saragossa. El recorregut del pelegrinatge als llocs vicentins de la ciutat de València és el següent:

I Columna de la posada (Santa Mònica) 8:30 h
II Martyrium (Plaça de l?Almoina) 9:15 h
III Presó de Sant Valer (id.) 9:40 h
IV Presó de Sant Vicent (id.) 9:50 h
V Cripta arqueològica) 10:00 h
VI Braç de Sant Vicent (Seu) 10:30 h
VII Presó del Pouet (vora carrer de la Mar) 11:00 h
VIII Antic Pretori (id.) 11:15 h
IX Antiga ermita de la Roqueta 12:00 h
X Sant Vicent de la Roqueta 12:30 h

(Els horaris són aproximats).

I el mateix dissabte 17 de gener, a les 19.00 hores:

Pregària interconfessional per la unitat dels cristians: NASCUTS DE LA PARAULA

Lloc: Convent de Santa Clara (Av. De Pérez Galdós, 119)

Vos convidem a participar en la Ruta d’enguany i en la Pregària.

Cordialment,
Centre Pare Tosca-Amics de l'Oratori

Dissabte 24 de gener a les 18h

Passe del documental ‘Homo Baby Boom’

centre Octubre de la ciutat de València,
Carrer Sant Ferran

[Llibertat.cat]Els protagonistes expliquen com van tindre les criatures, quines reaccions s’han trobat i com els han afectat els canvis legals de 2005, que permeten el matrimoni i l’adopció per parelles homosexuals.
El proper dissabte 24 de gener es farà un passe del documental ‘Homo Baby Boom’ al centre Octubre de la ciutat de València, a les 18h, es tracta del darrer documental d’Anna Boluda, que mostra la vida de sis famílies de mares lesbianes o pares gais de Catalunya i el País Valencià. L’activitat ha estat organitzada per l’Associació de Famílies Gais i Lesbianes amb Fills i Filles (FLG ), que lluiten per la plena equiparació dels drets i deures de les d’aquestes famílies, reconeguts des del 2005 per la legislació actual.

Boluda és periodista i realitzadora de vídeo, va nàixer a Alcoi i ara resideix a Barcelona. Licenciada en Comunicació Audiovisual a la Universitat de València ha fet el màster de Broadcast Journalism a New York University amb una beca Fulbright, i actualment treballa com a freelance i és allò que en diuen ‘mdultitask’. Col·labora habitualment en la revista digital Sostenible.cat i altres publicacions com les revistes Zero, Gay Parent Magazine i Saber Bailar. Abans de la seva etapa com a “freland” ha treballat a: Canal 9, Radiotelevisió Valenciana, Astel Producciones (València), Endora Producciones (València), XiZ Comunicació (Barcelona), VilaWeb TV (Barcelona). Entre les activitats docents destaquen la seua participació a l’institut d’estudis sociològics i classes de càmera i muntatge de vídeo a la New York University.

Al documental, es mostra el dia a dia de sis famílies, amb les opinions de tots els seus membres, i s’hi repassa la lluita de l’associació de Famílies Lesbianes i Gais des que es va fundar, el 2001, per aconseguir dos drets per a les parelles homosexuals: el d’adoptar i el del matrimoni, reconeguts el 2005 a l’estat espanyol. Per l’associació impulsora (FLG), el reportatge pretén ajudar a aconseguir l’últim pas per a la normalitat d’aquestes famílies, la visualització en la societat, ser una eina eficaç per donar a coneixer la seua realitat, trencar prejudicis i estereotips socials, aprofundir en la tolerància i el respecte cap a tot tipus de famílies i potenciar un ampli ventall d’objectius a assolir. El Centre Octubre de València acollirà el proper dia 25 de gener la seua paresentació a les terres del sud.

Escolar deixa de ser director de "Público"

2009-01-13T22:15:00.005+01:00

A hores d'ara s'està parlant i molt del fet a diferents fòrums, blogs i succedanis virtuals i les especulacions sobre la causa del seu cessament i la seua substitució pel veterà Félix Montera són nombroses. He de dir que mai he comprat el diari, tot i que consultava la seua edició digital molt sovint, però del que no hi ha cap dubte, ideologia i simpaties periodístiques a banda, és que "Público" ha segut el més curiós i sorprenent dels fenòmens que s'han donat a la premsa escrita en els últims anys. I és que no és gens fàcil obrir-se un espai en el hiper-saturat panorama periodístic i, aquest diari, contra tot pronòstic, ha aconseguit fer-lo. Les causes d'aquest fet sembla que són prou conegudes, inclús per a un complet llec en la matèria com jo: aplicant la màxima "si fas un diari per a tothom, fas un diari per a ningú" ha sabut descobrir un nínxol del mercat que estava per explotar i han posat tot el seu afany per conquerir-lo, incloent en aquesta tasca, no només línia ideològica sense cap concessió i interessos del seu públic ben captats, sinó també aspectes tan aparentment subtils com disseny, grossària dels exemplars o preu. Tot un èxit dels que molts dubten mantinga el seu tiró en aquesta nova etapa. Jo no ho sé, no conec tan a fons eixe món per a opinar. El que sí sé és que alguns seríem molt feliços si un dia d'estos s'encetara un projecte periodístic destinat al sector sociològic del que formem part i eixe projecte fóra suficientment atractiu com per a consolidar-se. Continuem esperant el miracle.

Records (un xicotet fragment)

2009-01-04T23:42:00.008+01:00

AIXÒ NO ÉS PER A MI

-I què esperaves?- li va dir el rector

-No sé, una fusió perfecta amb l´univers i ser un il·luminat i un pou de saviesa eterna on la humanitat es veiera reflectida.

-Ja! -va contestar el pàrroc sense poder reprimir-ne- La humanitat està per a pocs reflexos. Més a missa hauries d’anar, que és més senzill i no et jugues el cap d’eixa forma.

-Però no crec.

-I això? per què?

-Perquè el cristianisme és retrògrad i repressiu

-Sí doncs la teua filosofia oriental no farà pudor a sagristia però les meues velletes gaudeixen del sexe més que tu segur, rei meu.

-Això és perquè estic en cicle.

-Ah! O siga que ara t’estàs carregant per a després tornar al sexe fins que et vinga la paranoia.

-No exactament però sí, més o menys.

-Mira fill, com a rector i com a amic, si vols sentir-te bé agarres els teus diners i fas alguna cosa bona per a la humanitat.Pots invertir per a que el poble prospere, mira, això no estaria gens malament! i de pas fas negoci, però deixa’t de budismes que així no vas tu bé.

-Doncs sí!,-va dir com si el cap s’hi haguera il·luminat per un moment- vaig a invertir, tots els meus diners i vaig a viure de rentes,I el meu oci el vaig a transformar en escriptura.

I ací, benvolguts lectors, es produeix una estranya i inesperada fusió entre el meu teclat I esta cosa anomenada història que tracte de contar:

Hauria de retrocedir molt de temps enrere per a tindre una visió en perspectiva de tot aquest assumpte.

Probablement a un temps on les mateixes combinacions de paraules que anava creant em varen succionar fins al seu nucli quedant jo completament sotmès i a la seua disposició. Marejat amb crueltat per una voluntat de la qual era impossible reeixir-se, Com si jo fora un feble personatge traslladat a un mon aliè al que vivim i del qual no podia tornar-hi.Millor dit, el món era el meu de sempre però la història em governava.

És una cosa que de vegades passa i és el fatídic instant de la gran confusió. És una cosa per desgracia inevitable i no vull entrar jo...

CRÒNICA D’UN POBLE

“Jo vivia a un poble a cent cinquanta kilòmetres de la ciutat. Un poble xicotet al costat d’un altre ni massa gran ni massa petit on hi havia un bar, una farmàcia i un bordell, I un senyor capitalista amb cavalls, I una fàbrica que tirava fum pel fumeral.

Jo vivia a un poble com dels que ja no hi queden.

Un poble amb sortidor de benzina, Un poble entre muntanyes trencadisses que miren la mar. Jo volia haver nascut ací i tindre la meua història entrellaçada amb les històries particulars d’aquesta gent que s’ha fet la meua gent.

Jo volia no sentir-me un estrany i sovint, molt sovint, em sentia.

Néixer.

Potser aquest dolor només siga tornar a néixer. Cremar el meu arrel i deixar-lo créixer ací per a veure si eixa fusta cremada pot enverdir i fer ressorgir un home nou, Un trencament amb tot allò que una vegada he sigut, Un quedar-me ací per sempre creixent al sol i no moure’m ja mai més.

Deixar de ser humà per a ser arbre i no sentir, I eliminar el meu cervell per a deixar pas a un creixement etern i sense límits, i que la lluna decidisca els meus fruïts i així sentir el tacte dels homes al replegar-los.

2003, I sembla que va ser ahir.

Bon Nadal

2008-12-24T19:32:00.003+01:00

Vos desitge a tots una nit plena de pau i que eixa pau estiga amb vosaltres durant tot l'any vinent. Sigau feliços. Jo, per la meua part vos regale una cançó:

2008-12-22T23:40:00.002+01:00

Em dic Mireia (i el meu cony es diu Carlitos). La presentació a l'Octubre.

2008-12-21T19:42:00.006+01:00

Ahir dissabte per la vesprada una trentena de persones ens varem aplegar a l´Octubre CCC (carrer Sant Ferran de València) per tal d'assitir a la presentació del llibre Em dic Mireia i el meu cony es diu Carlitos dels Benavarrins Mir Roy i Manel Riu. La presentació va córrer a càrrec de la cunyada valenciana dels autor i, a banda del contingut del llibre, que té una pinta excel·lent, ens varen il·lustrar sobre quina és la situació sociolingüistica de la Franja. La vesprada, doncs, va ser profitosa per partida doble.

Respecte al llibre, és cridaner la seua innovadora forma de elaboració. Varen crear un personatge, Mireia, que poc o res tenia a vore amb ells mateixa i el varen fer parlar mitjançant un blog. Així, a mesura que s'anava produint una mena de feedback amb els lectors, la història anava variant el seu curs. Per altra banda, la Mireia anava vivint i comentant els fets de l'actualitat quotidiana des del seu particular prisma. El grau de versemblança va ser tan alt, que molta gent va estar convençuda durant molt de temps que la Mireia era una persona real, fent-li tot tipus de preposicions, tant honestes com deshonestes, en paraules dels autors.

Respecte a la qüestió lingüística, em va cridar particularment l'atenció, en primer lloc el grau de, diguem-ne, anormalitat que es viu pel fet de no tindre un stardard culte del seu dialecte, així, es produeix una situació en el qual tothom parla en els diferents dialectes de la franja quan es fa en registre col·loquial, i un dialecte totalment diferent, que sol ser nord-occidental o central, quan es fa de forma culta. Sembla que el govern d'Aragó té pendent una llei de llengües que no acaba d'aprovar, fet aquest que té condemnat sine die a la no oficialitat tant al català com a l'aragonés. En segon lloc, una història que als valencians ens resulta massa familiar, i és que el blaverisme es una cosa que es va inventar per ací i la idea s'està exportant. Ací tenim al GAV, els tenen la FACAO, una mena d'extrema dreta local que es dedica a destrossar, amenaçar, confondre i, en definitiva ralentizar la necessària normalització lingüística de la llengua comuna. Manel va dir que els valencians en certa mesura som l'espill on ells solen mirar-se perquè es trobem com nosaltres fa unes dècades. Pense que la bona notícia és que havent precedents com hi ha, es poden permetre no caure en les errades que els valencians vàrem cometre, que les amenaces i coaccions dels violents no els facen perdre el sentit de la realitat i que mai tallen d'arrel el contacte amb el poble; que aquestes batalles es guanyen amb diàleg, trellat i molta pedagogia, mai amb prepotència, messianismes i replegaments endogàmics, perquè tot espai que es deixa lliure, es copat pels blavers. A nosaltres ens ha costat trenta anys entendre-lo, esperem que la història no es repetisca ni ací i a cap altre lloc.

60 anys després

2008-12-10T22:52:00.006+01:00

Si jo visquera com m'agradaria, avui haguera sigut per a mi un dia de reivindicació i celebració. Hauria preparat un post acurat, amb temps i sense estalviar llargària ni buscar la brevetat. La ocasió ho mereix i hi han milers de aspectes sobre la Declaració Universal dels Drets Humans sobre els que parlar, des del context que va fer que la idea prenguera força, el llarg i tortuós camí cap a la seua aprovació, el pas que va suposar el reconeixement dels drets atenent a la categoria de humà, i no tan sols en tant ciutadà com en les declaracions anteriors, fins a les crítiques que la declaració rep per limitada, occidentalista, utòpica o desfasada.

He de confessar que la data rodona que avui celebrem, m'ha acabat per agafar per sorpresa i a escassos minuts de que el dia s'acabe, he decidit no deixar-la córrer i almenys deixar constància de la seua importància.

Com deia, hi han molts temes dels que parlar, però aprofitant que tinc, fa setmanes, damunt de l'escriptori l'examen sobre la situació dels drets humans a l'estat espanyol elaborat pel Comitè de Drets Humans, doncs crec que difondre les seues conclusions és el millor homenatge que, donades les circumstàncies, puc fer-li al text:

Ja resulta significatiu que a la introducció, el Comitè reconega que és la primera volta en dotze anys que es té possibilitat de establir diàleg amb l'estat per tal d'elaborar dit informe. Porta, per tant, des de l'any 1996 sense facilitar dades ni informes per a que, en compliment de l'article 40 del Pacte sobre Drets Civils i Polítics de l'any 66, El Comitè depenent de Nacions Unides, faça l'estudi i les recomanacions que considere oportunes. Tota una mostra del compromís de "la nostra democràcia europea" envers els drets humans.

Entre els aspectes positius, hi destaquen l'aprovació de determinades lleis com ara la de la Memòria Històrica, així com les de Igualtat entre Homes i Dones. Així mateix, reconeix avanços quant als plans de integració dels immigrats, la millora de les condicions de vida a les presons i la constant jurisprudència referida als pactes sobre drets humans en la que els tribunals basen les seues decisions.

Són molt més els aspectes negatius, per tal de no perdre'm en circumloquis i allargar-me massa, tractaré de ser breu i posaré baix de cadascuna de les deficiències detectades pels experts, la recomanació que hi fan:

a) Manca de informació de l'estat cap el comitè

Recomana: Major informació per tal de donar un seguiment als informes.

b) Tot i els esforços dels jutges per a resoldre la qüestió dels desapareguts durant el franquisme, l'estat no fa cas al principi d'imprescriptibilitat dels delictes contra la humanitat i manté la Llei d'Amnistia de 1977.

Recomana: La derogació de dita llei, la creació d'un comitè d'experts que ajuden a restablir la veritat històrica i permetre que les famílies accedisquen als cossos dels desapareguts i, si és procedent, siguen indemnitzades.

c) Definició massa extensiva de terrorisme (arts. 572,580 del codi penal)

Recomana: Restringir el concepte de terrorisme, compatibilitzar la lluita antiterrorista amb els Pactes sobre Drets Humans i, a tal efecte, reformar els articles abans citats del Codi Penal.

d) Insuficient protecció de les dades de caràcter personal, especialment en allò referent a la lluita antiterrorista.

Recomana: Una major protecció del dret a la intimitat.

e) Persistència de la violència de gènere, tot i els esforços realitzats.

Recomana: Elaborar estadístiques per a un millor estudi del fenomen i prestació a la víctima de tota l'assistència necessària.

f) Persistència de denúncies de cassos de tortura i manca d'estratègies per a la seua erradicació.

Recomana: Accelerar el procés d'adopció de mecanisme per a la prevenció de la tortura com així disposa el Protocol Facultatiu de la Convenció contra la tortura i Altres Tractaments o Penes Cruels, Inhumans o Degradants i altres normes internacionals.

g) Preocupació pel manteniment del règim d'incomunicació en delictes de terrorisme i bandes organitzades, que pot arribar els tretze dies i la no possibilitat que l'interessat trie el seu propi advocat.

Recomana: Reforme legislatives que suprimisquen el règim d'incomunicació i reconeguen el dret a la lliure elecció d'advocat en tots els casos.

h) Preocupació per la llarga duració de la presó provisional, que pot arribar fins a quatre anys.

Recomana: Que es respecte l'article 9 del pacte i es limite la seua duració.

i) Arbitrarietat en la detenció i expulsió dels estrangers i manca de supervisió judicial en les peticions d'asil.

Recomana: Que s'aplique la llei i que la concessió de l'asil es base en criteris humanitaris.

j) Deficiències en la garantia de la doble instància penal.

Recomana: Que es prenguen tots les mesures necessàries per a que es faça efectiu el dret de tota persona a que la decisió condemnatòria siga revisada per un tribunal superior.

h) Preocupació pel manteniment de la figura del "secret de sumari" que impossibilitat l'accés de la defensa a la informació resultant de la instrucció.

Recomana: Supressió del secret de sumari.

i) Restricció injustificada de la llibertat d'associació i expressió en les actuacions en delictes de associació i col·laboració amb grups terroristes.

Recomana: Proporcionalitat en la restricció de aquestos drets.

j) Preocupació pels actes violents contra minories, especialment romanís, magrebís i gent procedent d'Amèrica Llatina.

Recomana: Aplicació estricta de la llei davant aquestos delictes i ampliar el mandat de l'Observatori Espanyol del Racisme i la Xenofòbia.

k) Preocupació per la situació dels drets dels infants o acompanyats que entren en territori espanyol i la seua repatriació sense que es tinga en compte el seu interès.

Recomana: Que tots els menors disposen d'assistència jurídica gratuïta, que es tinga en compte el seu interès i que es vigile que no són víctima d'abusos en els centre d'acollida.

Estic viu

2008-12-01T23:26:00.010+01:00

Encara que no ho parega, no m´ha passat cap desgràcia irreversible ni m'he quedat congelat pel fred d'aquestos dies. Estic viu, o almenys encara respire, perquè amb el ritme que estic duguent estos mesos, no sé ben bé si a açò se li pot dir vida. De fet, me'n he adonat que feia vora un mes que no actualitzava en deixar un missatge al blog del Profeta Azul, que m'ha pegat un toc d'atenció.

Em queden exactament tretze dies de treball intens per a arribar a les vacances. El dia dèneu tornaré a ser un home lliure i promet donar-li canya a tot açò,.Hi han coses de les que vull parlar però necessite un poc de temps per a aturar-me a pensar un poc.

Fins molt prompte.

I mentrestant vos deixe amb bona companyia. El blog Humor Azul i el llibre homònim escrit pel Profeta Azul, un valencià insòlit que va aprendre a escriure el castellà amb uns pastors en las muntanyes de Nepal i el valenciá amb uns zaplanistes que estaven per allà per requalificar l'Everest i fer un camp de golf.

I sí profeta, sí, sóc un home. I és que ningú és perfecte.

Yes, we could

2008-11-05T20:57:00.001+01:00

Sembla que les prediccions s'han acomplit sobradament. Alguns parlen de la fi d'un periode de trenta anys de neoconservadurisme, quasi tota la vida per a la gent de la meua generacio. El que es clar es que les coses van a canviar i, despres de l'era Bush, seran per forca per a be.

"On citizenship"

2008-10-17T00:18:00.007+02:00

Encara que oficialment no ho sóc, espere ser-ho d'ací uns mesos, ja porte uns anyets guanyant-me el pa tractant de ensenyar al altres la llengua de Shakespeare. Tot i els meus recels inicials, i sabent els interessos que s'amagaven darrere, he de confessar que vaig rebre la notícia sobre la docència en Anglés de EpC amb cert optimisme. A banda dels nous camins que semblaven obrir-se al meu horitzó professional, pensava que era tot un repte per als mestres i una oportunitat única per als alumnes. Com sol passar amb tots els anuncis dels nostre govern, va ser la cruda realitat dels fets la que es va encarregar de tornar-me del món dels somnis. Ja la convocatòria de places de mestre em va semblar estranya, només licenciats en Filosofia i Història. No dubte que no puguen fer-ho però, per què excloure sociòlegs, politòlegs, licenciats en Dret? No suposa una pèrdua d'enfocaments que podien haver enriquit l'assignatura? Més encara quan les places no es van cobrir ni de lluny. Malauradament no abunden per les nostres terres gent amb domini de l'Anglés que a més tinga vocació per la docència, llevat, per suposat, dels mestres i professors d'eixa llengua.

Davant la poca resposta a la crida feta per l'Administració, se'ls va ocòrrer La Solució, imaginativa i peculiar, com totes: Dos professors per aula, traducció simultània, en fi, que vos vaig a contar... el que tenim.

"M'ha costat massa guanyar-me el respecte dels alumnes com per a malbaratar-lo ara per un capritx del conseller" es queixava una professora d'angles davant dels periodistes. I es que sembla això, una broma pesada al nostres docents per part del conseller. Broma que junt a les inspecions i la crida a la delació per part dels pares despres que els inspectors protestaren, la veritat és que té poca gràcia i pitjor gust.

És la professió de mestre la que indubtablement més s'ha desprestigiat amb els anys i és, per contra, en aquest col·lectiu en el que més abunda la vocació, l'amor per allò que es fa, les ganes per aprendre i per donar el millor d'un mateix. Contrariament al que es pot pensar, és un treball dur, dels que és fan a peu d'obra i on sovint sembla que quan més t'impliques, més incomprensions trobes. Que els alumnes siguen injust, entra dins del sou; que ho siguen els pares, no tant però acabes per fer-te a tot; però que siguen els teus propis superiors qui et tracten com un individu perillós que cal vigilar-lo de prop, animant als propis pares a la delació, és simplement repugnant. Personalment, sóc dels que pensa que sense respecte al que ensenya no és possible la educació i sense educació, la societat deixa de ser-ho i passa a ser un zoològic. I és per això que no acabe d'entendre quin tipus de societat té en la ment el conseller quan insta a pares i alumnes a comportar-se com els guardes rojos de la revolució maoista. Els extrems es toquen, no hi ha dubte.

Ara més que mai: Font de Mora dimissió!!!

Arquebisbe d'on?

2008-10-01T00:26:00.004+02:00

Suposadament l'Església és dipositaria de les tradicions del poble i aquest és un argument que s'utilitza molt pels qui defenen el tracte privilegiat que la Constitució i les lleis donen a la institució. Deixant de banda si eixe privilegi és just o no, com a cristià valencià m'agradaria que l'Església valenciana ho fora de veritat i, tenint en compte la nostra situació com a poble, actuara com a actualitzadora de la pròpia tradició. El servei al poble de Déu també inclou tindre cura de la identitat d'eixe poble, d'això precisament tracta l'adjectiu "catòlic" amb el que la nostra Església s'autoqualifica.

Que no som un país normal ja fa temps que està clar però si almenys tinguérem una Església normal, quan es compleixen 800 anys del naixement del nostre rei i una associació catòlica vol fer una missa per recordar l'acció de gràcies que va pronunciar el rei Conqueridor a l'atribuir, a l'empara i protecció de Sant Vicent Màrtir, la conquesta de València, i aquesta associació li ofereix a l'arquebisbe de la seu valentina que la celebre, el més normal, en altres llocs dic, és que l'arquebisbe accepte sense dubtar. Doncs no, només no ha acceptat sinó que ha prohibit celebrar dins de la seua seua jurisdicció a l'abat de Poblet que havia sigut cridat com a alternativa. Peò és que la cosa no es queda ací, no. El nostre pastor, cardenal i príncep de l'església ha disposat que, en cas de ser celebrada per altre sacerdot, no es faça cap referéncia a Jaume I ni a la seua vinculació amb Sant Vicent. I la pregunta que irremediablement ú acaba per fer-se és: A què vé tanta insistència en amagar un fet tan important i significatiu per als cristians valencians? Quina és la seua intenció? Ocultar que el poble valencià te la seua pròpia història i tradició i que aquesta, molt sovint, no s'ajusta a la del "Glorioso Imperio Español? Supose que per ahí anirà el toledà, però cap favor fa al poble valencià, ni als cristians ni als que no ho són.

Què fou del liberalisme?

2008-09-22T00:54:00.004+02:00

No em puc considerar un liberal. Imagine que en la configuració ideològica de cadascú, hi ha factors que pesen molt i, tant la classe social com l'educació acaben per ser determinants. Si ets de classe treballadora i t'eduquen dins del concepte de Fraternitat cristiana, has d'acabar per força, a la socialdemocràcia o més enllà. Tot i això, el liberalisme entra dins de la meua particular llista de "Ideologies decents" m'explique: Hi han cosmovisions que malgrat no compartir-les, estic disposat a dialogar amb els seus seguidors i les considere "una opció". Hi han altres amb les que no. Ho sent. No tot és tolerable.

Quan sent la paraula liberal, de sempre, em ve a la ment la imatge de Winston Churchill: Un bon vivant amb posat aristocràtic, refinat i amb una cultura i humor exquisits; amb una visió un poc classista de la societat però que no li va tremolar el pols a l'hora d'identificar i combatre el pitjor mal que la història d'Europa va conèixer. Mentre la resta del dretam Europeu mirava cap a l'Alemanya dels anys trenta amb una barreja d'admiració i desconcert i un molt d'alivi per vore que algú s'enfrontava de bo al "dimoni comunista" , el primer ministre britànic va entendre que no es podia vendre vora dos segles de valors il·lustrats a una colla de dobermans per simple por.

Tal vegada el model és massa elevat, però quan mire al meu voltant, pocs, per no dir cap dels pretesos "liberals" passen l'examen. A la nostra benvolguda Espanya ni ho intente. No ha sigut mai un bon terreny per al liberalisme, que li anem a fer. Ara que, pretendents no li falten. Tot el batalló mediàtic de la dreta espanyolista està plé de liberals. Un liberalisme que curiosament no els impedeix fer colla amb el sector més fosc de la jerarquia religiosa ni fer la vista grossa davant certes violacions dels drets de la personalitat, que es suposa que varen ser la joia de la corona del liberalisme clàssic. Obviament queda molt més acord amb els temps dir-se liberal que "Guardià del caciquisme hispànic". El cas és que la dreta mediàtica es troba desconcertada. És el que passa quan t'amagues sota una paraula que to et creus i et penses que repetint quatre frases apreses ja dones el pego i seguir sent el mateix fatxa de sempre sense sospita. "Bush és bo" "l'estat en l'economia molesta" era el mantra que aquesta gent repetia per a espantar els seus dimonis. Doncs ara resulta que Bush el bo ha clavat de plé l'estat (el seu presupost almenys) dins del mercat. El cas és que açò ha bastat per a que la nostra colla de liberals se li desquadre l'equació i li provoque un cortocircuit mental.

En menor mesura ha passat una cosa similar als Estats Units, els pensadors del sistema amb una crisi d'identitat de cavall preguntant-se cóm ha pogut fallar una màquina tan perfecta. Angelets!, per ahí ja va passar l'enginyer del Titànic. I es que quan es desvirtúen les ideologies i acaben només usant-se per a justificar l'avarícia i altres disfuncions de l'ànima, passen aquestes coses. No sé, jo imagine que qualsevol ideologia és un referent front aquest món complex però seguir-les exigeix una mica de coherència ni que siga per pur equilibri mental. I no es pot mostrar eixa autosuficiència bravucona de cow-boy i fugir sota aixopluc quan comencen a xiular les bales.

PAÍS VALENCIÀ ARRASAT

2008-09-14T03:22:00.003+02:00

Hola de nou a tots! Sembla que l'estiu m'ha fet descuidar un poc el blog. Espere anar reprenent la marxa a poc a poc. Pel moment vos deixe unes xifres que considere caldria tindre-les present i, si és possible, escampar-les. En temps de crisi, tots els valencians tenen dret i, imagine que interes, en saber quant ens costa Espanya. Parlarem molt d'economia este exercici, em sembla:

1995-2008 (13 anys de PP)
L’herència de Zaplana, Olivas i Camps

INDICADORS ECONÒMICS

RENDA PER CÀPITA:
1998, Índex Espanya (100%). País Valencià: 96,9% (la 8ª de 19)
2007, Índex Espanya (100%). País Valencià: 90,8% (la 11ª de 19) (i a 7 dècimes de ser la 13ª).
(Font: INE,Principales Resultados, Renta Per Cápita)

BALANÇA (ESPOLI) FISCAL:
La 3ª (criteri: “flujo monetario”) /4ª (criteri: “cargo / beneficio”) que més aporta per càpita, tot i que és la 11ª en renda per càpita.
(Font: Document sobre Balances Fiscals publicat pel Ministeri d’Economia i Hisenda, 2008).

ATUR:
285,660 aturats en agost 2008
Increment d’un 37,33% entre agost de 2007 i agost de 2008, la tercera comunitat on més puja (en termes relatius i absoluts) l’atur en l’últim any. (Font, INE, Ministeri de Treball)

DEUTE:
(2007) 11.500 miliones d’euros, un 11,4% del PIB valencià, el més alt de tota Espanya (duplicant la mitjana nacional, del 5,7%).

POLÍTICA I CORRUPCIÓ

GESTIÓ MUNICIPAL:
Dels 80 municipis més grans d’Espanya, els dos municipis amb menor transparència són Oriola (12,5) i Torrevella (15,0),
Font: Índice de Transparencia de los Ayuntamientos (ITA) elaborat per l’organització Transparencia Internacional (2008)

CORRUPCIÓ URBANÍSTICA:
(2006): 30 causes obertes o sentències contràries a urbanitzacions, el primer lloc de tot el litoral espanyol.
Font: Greenpeace. Informe: ” Destrucción a toda costa 2006″

ESTAR DEL BENESTAR

SANITAT:
El País Valencià és la comunitat que té un menor nombre de llits per habitant de tota Espanya: 2,71 llits per mil habitants (mitjana espanyola, 3,59, Catalunya, 4,52). Recomanació OMS, 7 llits per mil habitants,
Font: Catálogo Nacional de Hospitales 2005 e Instituto Nacional de Estadística (INE),
Si comparem amb les dades de 2002, aquests números són, fins i tot, pitjors del que eren: en 2002 era de 2,8 llits per habitant. (Font: Estudi de la Universidad de la Coruña per al “Observatorio del Sistema Nacional de Salud”).
2008 (la que pitjors serveis sanitaris públics té, segons la Federació d’Associacions per a la defensa de la Sanitat Pública)
(Font:AZPRENSA)

EDUCACIÓ:
La segona comunitat amb major índex de fracàs escolar en 2006, només per davant de Ceuta.
(Font: El Mundo)
Diu textualment este diari no precisament anti-PP: “tras mantener una evolución asombrosa: desde 2000 ha empeorado 14,4 puntos, es decir, un 57%”, al pasar de un porcentaje del 25,3 en el año 2000 al 39,7 de 2006.”

LLENGUA I CULTURA

CULTURA:
Lectura: (2005) El País Valencià figura (51,5% de lectors), juntament a Andalusia i Extremadura, com la Comunitat Autonòma amb menor nombre de lectors (mitjana espanyola > 55%)

VALENCIÀ:
Ús del Valencià:
1995 52,8% declarava ser valencianoparlant o bilingüe
2008: 39,9% declarava ser valencianoparlant o bilingüe
Fuente: Servicio de Investigación y Estudios Sociolingüísticos, de la Conselleria de Cultura,
Generalitat Valenciana. “lengua que habla en casa”.
Baixada d’un 13% en 13 anys. Amb este ritme en 40 anys el valencià haurà desaparegut.

Font: www.enricmorera.com

La tornada

2008-07-21T19:15:00.007+02:00

En realitat ja fa una setmana que estic de tornada al món dels homes. Tot i això, encara estic massa estratosfèric com per a que m'interesse, i molt menys escriure de, els temes d'actualitat. Digerim tanta informació durant el any, que quan es desconnecta, la ment acaba per revelar-se i sembla voler continuar absent.

Només m'alegre d'haver passat la nit de la Gran Final rodejat de rierols, arbres i esquirols, que tenen el bon gust de no fer servir el clàxon ni disfressar-se de torero, així com d'un grapat de gent gens futbolera. Això sí que és una benedicció!

I parlant de benediccions, vos informe que L'Oratori Sant Felip Neri ha obert el seu blog i que, a més de ser en valencià, hi han continguts que poden ser interessants inclús per a aquells que sense ser cristians, tenen certes inquietuds espirituals. Com sempre, superant sectarismes exclusivistes i tractant de fer propostes per a les persones d'avuí. Encara està en fase inicial però amb total seguretat, per a la tardor ja estarà amb totes les seccions i enllaços.

Tancat per vacances

2008-06-28T14:10:00.002+02:00

El 15 de Juliol tornaré. Ara me'n vaig a les muntanyes.

Bon estiu a tots!!

Recorregut guiat pel bosc del despropòsit

2008-06-23T23:53:00.012+02:00

És la llengua amb la qual vaig començar a dir les meues primeres paraules, que em va ajudar a entendre el món, amb la que em vaig connectar amb la realitat i la complexitat de les relacions humanes, en definitiva la meua única llengua fins ben entrats els vint anys, com diu Sabina "Mi primer esperanto se llamaba español". Certament dubte molt que cap dels il·lustres personatges que han signat el manifest s'estimen més la llengua espanyola que jo.

És més, dubte molt que haja segut l'estima cap la seua pròpia llengua el que haja motivat la acció. L'amor cap a allò propi, quan és autèntic, porta al reconeixement i l'estima d'allò diferent. No vull tampoc posar-me massa frommià però és que he tractat d'entendre quines són les motivacions per a que persones a priori reconegudes com a intel·ligents, donen a llum un text com aquest, no tant pel substrat ideològic latent, que també, sinó sobretot perquè metodològicament no hi ha per on agafar-lo. He pegat voltes, com dic, i l'única resposta que se m'acudeix és que, partint de vivències i frustracions personals, tracten d'elevar a norma simple opinió (doxa que diria Plató) per a major glòria del nacionalisme espanyol. Cosa del tot inaudita quan els seus principals valedors són un senyor del Perú i un Basc que diu ser enemic acèrrim de qualsevol nacionalisme i ha basat bona part de la seua aportació filosòfica en aquesta idea.

Però clar, el Problema de Savater és que ha assumit d'una forma tan acrítica la errònia concepció que del terme nacionalisme s'ha vingut gestant per aquestes latituds, que ha arribat a confóndre-lo amb "independentisme" "reivindicació política basada en el fet identitari" "disgregació de l'estat"...però en cap cas com l´intent d'assimilació d'un país per un altre. És curiós, però d'aquesta errada tan tonta naixen tot els seus disparats:

Parlant de Bertrand Russel i les seues, per a ell, apassionants contradiccions, escriu: Defendió la diversidad de culturas contra la uniformalización esterilizadora pero no vaciló en afirmar que "el nacionalismo en política es el mal en estado puro: no hay un sólo argumento que pueda defenderlo"(1). Si concebim nacionalisme, com es desprén de l'enunciat citat, com la idea que defén la supremacia de la nació sobre les persones, (cosa que, als nacionalismes "perifèrics", només fa ETA, que jo sàpiga) tal volta el bó de Russell fóra menys contradictori del que sembla, i passa només que t'has fet la pixa un lio.

Perquè si el nacionalisme és tan roí i les llengues són un dret dels ciutadans i no dels territoris (cosa sobre la que cadria parlar molt) com diu el manifest, a que vé acò?:

Desde hace algunos años hay crecientes razones para
preocuparse en nuestro país por la situación institucional de la

lengua castellana, la única lengua juntamente oficial y común de

todos los ciudadanos españoles. Desde luego, no se trata de una desazón meramente cultural –nuestro idioma goza de una pujanza envidiable y creciente en el mundo entero, sólo superada por el chino y el inglés- sino de una inquietud estrictamente política: se refiere a su papel como lengua principal de comunicación democrática en este país, así como de los derechos educativos y cívicos de quienes la tienen como lengua materna o la eligen con todo derecho como vehículo preferente de expresión, comprensión y comunicación. (les negretes són meues)

Bé, tot un pas endavant. Es reconeix que la llengua espanyola no es troba malalta, però que hi han raons polítiques per a la seua supremacia. Quines seran eixes raons? Afavorir que el sentiment nacional espanyol no trobe entrebancs en la seua expansió? Fer coincidir la nació cultural castellana amb els límits de l'estat espanyol? si això no és nacionalisme polític, jo m´he perdut alguna cosa. Per no parlar de això de la "comunicació democràtica". Com van a tindre esperit democràtic eixos bàrbars que parlen amb sons animalescs? Inconcebible.

Bé ja tenim clar que el problema del castellà no és que estiga perseguit, sinó que és superior a la resta i així ho reconeix la sagrada constitució:

Todas las lenguas oficiales en el Estado son igualmente españolas y merecedoras de protección institucional como patrimonio compartido, pero sólo una de ellas es común a todos, oficial en todo el territorio nacional y por tanto sólo una de ellas –el castellano- goza del deber constitucional de ser conocida y de la presunción consecuente de que todos la conocen. Es decir, hay una asimetría entre las lenguas españolas oficiales, lo cual no implica injusticia (?) de ningún tipo porque en España hay diversas realidades culturales pero sólo una de ellas es universalmente oficial en nuestro Estado democrático. Y contar con una lengua política común es una enorme riqueza para la democracia, aún más si se trata de una lengua de tanto arraigo histórico en todo el país y de tanta vigencia en el mundo entero como el castellano. (les paraules en negreta venen subrayades en l'original)

Imagine que la interrogació despres de "injustícia" voldrà dir "en quin cap cap pensar una cosa així?" Ara vaig a demanar-lis prestat el recurs estilístics per a posar-lo darrere de:

Son los ciudadanos quienes tienen derechos
lingüisticos, no los territorios ni mucho menos las
lenguas mismas. O sea: los ciudadanos que hablan
cualquiera de las lenguas co-oficiales tienen
derecho a recibir educación y ser atendidos por la
administración en ella, pero las lenguas no tienen
el derecho de conseguir coactivamente hablantes
ni a imponerse como prioritarias en educación,(?)

Vaja, i jo que pensava que obligar a un xiquet a estudiar una llengua era per a obrir-li horitzons i eixamplar el seu marge de llibertat futura, però no, és una maquiavèlica fòrmula que les llengues tenen per a aconseguir coactivament parlants. M´estic quedant desfasat, jo. I per supost, allò de les llengues és un dret individual. Res té a vore amb el territori que has nascut ni amb la idea de comunitat humana, això és de totalitaris i nosaltres som liberals, sí.

Ara ja, anem a entrar de ple en el meravellós món del surrealisme. Premissa tercera:

En las comunidades bilingües es un deseo
encomiable aspirar a que todos los ciudadanos
lleguen a conocer bien la lengua co-oficial, junto a
la obligación de conocer la común del país (que
también es la común dentro de esa comunidad, no
lo olvidemos). Pero tal aspiración puede ser
solamente estimulada, no impuesta. Es lógico
suponer que siempre habrá muchos ciudadanos
que prefieran desarrollar su vida cotidiana y
profesional en castellano, conociendo sólo de la
lengua autonómica lo suficiente para convivir
cortésmente con los demás y disfrutar en lo posible
de las manifestaciones culturales en ella. Que
ciertas autoridades autonómicas anhelen como
ideal lograr un máximo techo competencial bilingüe
no justifica decretar la lengua autonómica como
vehículo exclusivo ni primordial de educación o de
relaciones con la administración pública. Conviene
recordar que este tipo de imposiciones abusivas
daña especialmente las posibilidades laborales o
sociales de los más desfavorecidos, recortando sus
alternativas y su movilidad.

I com pensen els nostres amics estimular la parla de les llengues co-oficials?, Com estimulaven els pseudo-constructivistes de la LOGSE l'aprenentatge de matemàtiques?. Millor no. Vehículo exclusivo. Jo he de viure en un altre país. Ara que el millor bé al final: Resulta que tot es redueix a una questió de justícia social. Els rics poden pagar-se una acadèmia de castellà en cas que el seu xiquet acabe els estudis sense saber una paraula de la llengua que serveix, els pobres no. Què faríem sense els intel·lectuals compromesos.

Ciertamente, el artículo tercero, apartado 3, de la Constitución establece que “las distintas modalidades lingüísticas de España son un patrimonio cultural que será objeto de especial respeto y protección”. Nada cabe objetar a esta disposición tan generosa como justa, proclamada para acabar con las prohibiciones y restricciones que padecían esas lenguas. Cumplido sobradamente hoy tal objetivo, sería un fraude constitucional y una auténtica felonía utilizar tal artículo para justificar la discriminación, marginación o minusvaloración de los ciudadanos monolingües en castellano en alguna de las formas antes indicadas.

Val. Ja han segut massa generosos amb nosaltres i ja està bé de xuminades no siga que els monolíngues aprenguen una altra llengua i es senten minusvalorats i/o marginats.

Por consiguiente los abajo firmantes solicitamos del Parlamento español una normativa legal del rango adecuado (que en su caso puede exigir una modificación constitucional y de algunos estatutos autonómicos) para fijar inequívocamente los siguientes puntos:

Després de quatre premissses basades en el sagrat text legal, ara els entra el deliri iusnaturalista i comencen a demanar canvis basat en un concepte de Justícia Inmutable que té com a fonament el text legal que volen modificar. Ingenieria jurídica, sí senyor.

1) La lengua castellana es común y oficial a todo el territorio nacional, siendo la única cuya comprensión puede serle supuesta a cualquier efecto a todos los ciudadanos españoles. 2) Todos los ciudadanos que lo deseen tienen derecho a ser educados en lengua castellana, sea cual fuere su lengua materna. Las lenguas cooficiales autonómicas deben figurar en los planes de estudio de sus respectivas comunidades en diversos grados de oferta, pero nunca como lengua vehicular exclusiva. En cualquier caso, siempre debe quedar garantizado a todos los alumnos el conocimiento final de la lengua común. 3) En las autonomías bilingües, cualquier ciudadano español tiene derecho a ser atendido institucionalmente en las dos lenguas oficiales. Lo cual implica que en los centros oficiales habrá siempre personal capacitado para ello, no que todo funcionario deba tener tal capacitación. En locales y negocios públicos no oficiales, la relación con la clientela en una o ambas lenguas será discrecional. 4) La rotulación de los edificios oficiales y de las vías públicas, las comunicaciones administrativas, la información a la ciudadanía, etc…en dichas comunidades (o en sus zonas calificadas de bilingües) es recomendable que sean bilingües pero en todo caso nunca podrán expresarse únicamente en la lengua autonómica. 5) Los representantes políticos, tanto de la administración central como de las autonómicas, utilizarán habitualmente en sus funciones institucionales de alcance estatal la lengua castellana lo mismo dentro de España que en el extranjero, salvo en determinadas ocasiones características. En los parlamentos autonómicos bilingües podrán emplear indistintamente, como es natural, cualquiera de las dos lenguas oficiales.

Serà questio de preferències però la meua favorita és la tres. Tindríem dret a intèrpret! Què bons.

(1) SAVATER, F."Apóstatas razonables" Mondadori, Madrid, 1990. pàg 191.

IES Molí del Sol

2008-06-19T21:58:00.006+02:00

Fa uns dies va transcendir la intervenció de la diputada Rosa Díez al congrés dels diputats on va dir, sense que se li moguera un pel, que el castellà estava discriminat a la televisió valenciana. El catxondeo estava servit i tots els que habitem per aquestes terres i tenim dos ulls a la cara i una mica de vergonya, ens vàrem fer ressò de la barbaritat entre bromes de tot tipus. La cosa no és de broma, i els motius que dugueren a aquesta dona a dir això tampoc, però crec que davant la estupidesa i l'engany dolós, només ens queda la risa. S'ha demostrat que tractar de rebatre les barbaritats amb arguments racionals només aconsegueix fer quedar com un fava a aquell que s'ho proposa. Tal volta ells ho saben i per això les diuen tan grosses, perquè si les digueren més suaus, el mecanisme no funcionaria.
Huí m'he assabentat pel blog de Pere Fuset, d'una història de la qual havia sentit coses soltes però que m´ha arribat. Es la història de uns alumnes, de uns pares i d'uns professors que es troben amb la paradoxa que eixos que tant lis agrada traure la llengua en públic, deixen sense escolaritzar en valencià a dos cursos sencers de batxillerat, que havien fet tots els seus estudis en aquesta llengua i tenien la voluntat de continuar fent-lo, amb l'excusa que no hi eren suficients. Si vint alumnes per curs no són suficients per a la Conselleria, tal volta haurem de pensar que tenen en la seua ment tornar als temps on érem quaranta per aula, perquè a mi personalment em sembla un número prou adequat per a fer una classe de batxillerat. Com és obvi, es varen mobilitzar i en això estan. Han obert un blog anomenat Metatècnica, en al·lusió irònica al llenguatge tècnic de l'administració educativa, que des d'ara teniu a la vostra disposició a la part dreta d'aquest blog. Podeu visitar-lo per conèixer la seua lluita, mostrar el vostre suport, donar-lis idees o, si sou Font de Mora, una solució lògica. Des d'ací llance jo la meua: Poseu-vos en contacte amb Rosa Díez, una política tan sensibilitzada amb la discriminació lingüística de segur que farà seua la vostra lluita. No ho dubteu.
Ironies a banda, ací vos penje el comunicat que una de les mestres del centre va escriure per als mitjans de comunicació:

Trau la llengua !

Això és el que diu la Conselleria d’Educació per promocionar l’ensenyament en valencià. També diu: “Matricula’t en valencià, naturalment”, “Perquè és la nostra llengua”. I apunta els “Aspectes positius de l’educació bilingüe”.

A l’institut MOLÍ DEL SOL de Mislata estem d’acord amb tot això. De fet, comptem amb “línia en valencià” de 1r. a 4t. d’ESO des de fa temps i aquest curs també en 1r. de batxillerat. Les famílies de gran part de l’alumnat tenen el castellà com a primera llengua, però aposten perquè els seus fills i filles siguen bilingües i els escolaritzen des del primer dia en valencià.

Però ara la Inspecció Educativa ens ha comunicat que ja no continuarà la “línia” ni en 2n. ni en 1r. de batxillerat per al curs proper. No els importa que hi haja uns vint alumnes que podrien formar el grup de 1r. i quasi tants per al de segon. I cada curs arribaran més alumnes a 4t. de “línia”…

Per això, quan arribà a l’institut el paquet de Conselleria amb llibretes, carpetes, etc. amb l’eslògan Trau la llengua, em semblà quasi una burla. De fet, aquesta és la ganyota que els xiquets fan per burlar-se’n, no ?. Fins i tot l’alumnat, concretament de 4t. L (de “línia”), comentà que… tanta propaganda per a què, si després no permet fer el que la mateix Conselleria proposa ?. “Matricula’t en valencià”… haurien de dir: “però no en batxillerat, naturalment“.

És que volen traure la llengua (la que ara esteu llegint) de l’ensenyament ? Com que nosaltres no volem -professorat, mares/pares i, sobretot, alumnat- estem mobilitzant-nos. Comproveu-ho a ayater.wordpress.com.

Batxillerat en Valencià! És nostre! És clar!

Els premiats

2008-06-18T23:52:00.004+02:00

Millor disc de folk: Miquel Gil - Eixos
Millor disc de cançó d'autor: Pau Alabajos - Teoria del Caos
Millor disc de pop-rock: Orxata Sound System - 1.0
Millor cançó: Clara Andrés - "Dies i dies" (Dies i dies)
Millor lletra: Remigi Palmero - "He de seguir" (Sense comentaris)
Millors arranjaments i orquestació: Clara Andrés - Dies i dies

Premi SGAE: Si+no

Premi Escola Valenciana: Neuròtics

Reconeixements

Premi Ovidi Montllor 2008 a la trajectòria artística: Joan Manuel Serrat
Premi Ovidi Montllor 2008 al suport a la música en valencià: Ca Revolta

Els finalistes

2008-06-15T03:29:00.000+02:00

Finalistes dels III Premis Ovidi Montllor

Millor disc de cançó d'autor
Clara Andrés - Dies i dies
Pau Alabajos - Teoria del Caos
Remigi Palmero - Sense comentaris

Millor disc de folk
Carraixet – Guspira
Dani Miquel – Triquilisó
Miquel Gil – Eixos

Millor disc de pop-rock
121 dB – Equilàter
Orxata Sound System – 1.0
Inòpia - Les quatre estacions de l'arròs

Millors arranjaments i orquestació
Clara Andrés - Dies i dies
Dani Miquel – Triquilisó
Miquel Gil – Eixos

Millor cançó
Clara Andrés - "Dies i dies" (Dies i dies)
Miquel Gil - "Fil de vint" (Eixos)
La Gossa Sorda - "Camals mullats" (Saó)

Millor lletra
Lluís Vicent - "Dos cors" (Consciència urgent)
Miquel Gil - "Dels teus ulls" de Feliu Ventura (Eixos)
Remigi Palmero - "He de seguir" (Sense comentaris)

Premi SGAE
Si+no
Neuròtics
Txitxarra Railway

Premi Escola Valenciana
Si+no
Neuròtics
La Sonora del Maurà.

Font: lavanc.com

El feixisme es cura viatjant

2008-06-14T20:21:00.005+02:00

Allò que ja es sabia, ha sigut plasmat d'una forma al meu entendre immillorable, pels alemanys Sportfreunde Stiller al seu vídeo Antinazibund. Vos el deixe per a que vos delecteu amb ell.

Perill públic

2008-06-10T23:25:00.003+02:00

Perillosos antifeixistes fent de les seues. Pots vore'ls punxant ací
Dedicat als equiparadors professionals o no.

No és el mateix

2008-06-09T22:50:00.012+02:00

Després del cap de setmana tan mogut que hem tingut ací a Torrent, he aconseguit seure per tal de reflexionar un poc sobre els fets. He de reconèixer que la eufòria m'ha durat fins el migdia d'avui i ara em fa l'efecte que la qüestió ha deixat de ser de rabiosa actualitat. Sembla que tot el món ha dit ja la seua i que poca cosa es pot dir més. Per la meua part, aquest és un dels pocs moments en el que m'he sentit orgullós del meu poble i que pense que tot no està perdut, que a pesar de que els indicis semblaven negar-ho, hi ha teixit social al qual només fa falta que se'l desperte i, més important encara, hi ha vida intel·ligent més enllà dels dos extrems que suposen el conservadurisme ranci, per una banda, i el mascaxapisme incívic, per l'altra. Ara només resta que no s'extingisca la flama i que tot açò es prenga com un inici. Seria bó que tota aquesta resposta ajudara a revifar els Moviments Socials i afavorir així iniciatives que aposten per la vertebració de una societat diversa i plural, per a que les desconfiances, prejudicis i suspicàcies entre les diverses comunitats de torrentins vagen caiguent i s'establisca una autèntica cultura del diàleg. Dialogant amb l'altre és com ens adonem que les aparents diferències no són més que miratges que ens impedeixen vore a l'altre com a un igual, i que, al cap i a la fi, no som tan diferents com pensàvem. Ens hi juguem molt en açò, tant els nouvinguts com els que ja estàvem ací. No hi ha res pitjor que viure amb pors i recels.

I tornant al que va passar el dissabte, un no deixa de preguntar-se quina resposta s'hauria donat si la policia haguera actuat amb una mica més d'honestitat (no va estar bé eixa forma de des-incenctivar la participació de la gent) i, sobretot, si la Corporació Municipal haguera mostrat un mínim d'interés en col·laborar amb la iniciativa cívica. Tal volta estaríem parlant d'una xifra molt superior als 200. Tant se val. El poble de Torrent va deixar clar a tot el país de quina part estava i si els que ens governen volen quedar-se al marge, ja s'ho faran.

M'agradaria felicitar a tots els assistents a l'acte de Moralets i encoratjar-vos a que continueu sent part activa en la vida social i política del poble. Tota política que no fem nosaltres, algú la farà contra nosaltres.

No vull acomiadar-me sense comentar una altra cosa que ja fa temps que em molesta i que en aquesta ocasió m´ha tret senzillament de polleguera: Per què s'empenya tota la premsa, llevat d'honroses excepcions, de tractar aquestes noticies com si foren baralles de bandes juvenils? El partit del dissabte no era Latin Kings contra Ñetas, era demòcrates contra anti-demòcrates. I si en altres conflictes la cosa sembla clara, per què no en aquest?

Fotos: La Opinión de Torrent

2008-06-04T02:11:00.006+02:00

El blog de Juan Enrique Tur, Testigo accidental, seguint una mena de joc virtual anomenat "mem", ha citat, entre cinc, el blog d'un servidor. Ara se suposa que jo he de continuar aquesta cadena citant i enllaçant cinc més. La veritat és que m'agradaria citar molt més, per la cual cosa, començant una mena de criba inicial, he decidit que els cinc van a ser en valencià. Així de nacionalista excloent i perseguidor del castellà que és un. Imagine que no farà falta que explique els motius i confie que cap dels que goseu llegir els rotllos que amolle me'ls demaneu. Sé que sóc per a una minoria, però una minoria desperta.

Sense més històries, aquesta és la meua llista: Comence amb Diferència i repetició, d'Aurora Mora. És un dels primers blogs al que em vaig fer assidu. Em va interessar pel seu compromís social sempre connectat amb la reflexió teòrica. També vaig descobrir fa ja temps el blog de Ricard Chulià, Cabòries de Txernobil, amb un bon estil d´escriptura que barreja reflexió personal i denúncia. A més tots dos són de Torrent.

No puc deixar de citar el blog de Nomdedéu. Per als que sou del rotllo, no necessita presentació; per als que no, Enric Nomdedéu és el regidor del BLOC a l'Ajuntament de Castelló. I que se t'ha perdut a tú en Castelló? preguntareu molts amb estranyesa, doncs sincerament no ho he descobert encara, però fa goig, dins d'aquest món mesquí, vore un polític que fa un tan bon ús de les noves tecnologies per tal d´apropar-se als ciutadans que representa. Tot un exemple. De veritat. Parlant d'exemples, està el blog del company Soca (La soca). Quan sembla que tothom té clar que religiositat és l'antònim de racionalitat, sempre està bé tindre referències que neguen eixe prejudici, sobretot per als que necessitem nodrir-nos d'ambdós aspectes alhora. El valencianisme cristià és tot un món per descobrir, tant per als valencianistes com per als cristians.

Vull acabar amb una recent troballa, que posarà una nota de color a tanta seriositat. És el blog anomenat Tirant a fotre, crec que parlí d´ell fa uns dies. No deixeu de visitar-lo.

I aquest és el repàs a la meua blogsfera particular. Espere haver-vos descobert coses i, els enllaçats ja sabeu, aneu pensant en cinc més. Que no s'ature la màquina!

El cartell

2008-06-02T00:32:00.003+02:00

Hem d'estar tots. Per a deixar clar a aquesta gent quin tipus de poble som i hem segut i quin tipus de poble volem continuant sent. Que aquest acte siga el clam de la societat torrentina per la diversitat i la convivència. Que estem per la pau i, per tant, la violència feixista ací no té cabuda. No al nostre poble.

Convocatòria, No hi faltes!

2008-05-28T23:30:00.001+02:00

TORRENT PER LA DIVERSITAT. NO AL RACISME. NO AL FEIXISME.

Davant la convocatòria d’una manifestació d’Alianza Nacional el proper dissabte 7 de juny a la nostra ciutat, un grup de veïns i veïnes de Torrent, hem decidit organitzar un acte per la diversitat en repulsa a la realització d’aquesta manifestació, de caire racista i feixista. Es tracta d’una concentració lúdico-festiva PER LA DIVERSITAT I CONTRA EL RACISME a la Plaça Moralets el dissabte, 7 de juny, que començarà a les 18:30 h i que s’allargarà entorn a dues hores amb actuacions musicals: entre elles la de Pau Alabajos, el cantautor de Torrent, així com la música tradicional de les dolçaines valencianes i la de tambors africans. Es tracta d’un acte simbòlic, no violent, que té com a únic objectiu rebutjar la presència d’Alianza Nacional pels nostres carrers.

Volem que siga un acte multitudinari, de rebuig frontal de tota la societat torrentina a aquesta barbàrie i per això hem d’estar presents tots i totes. NO FALTES!

... I AVISA TOTS ELS TEUS CONTACTES!

No al meu poble

2008-05-27T00:58:00.005+02:00

MANIFEST CONTRA LA XENOFÒBIA I EL RACISME CAP ALS IMMIGRANTS

Nosaltres, veïns i veïnes de Torrent, procedents del mateix Torrent així com de tots els racons del món, dels més pròxims als més llunyans; ens reunim hui ací per a posar de manifest que Torrent és una ciutat acollidora, diversa i oberta a les diferències, tolerant, alegre i participativa.

Pel nostre convenciment que s'ha de treballar dia a dia per la convivència en un Torrent més dinàmic, i a fi de lluitar contra els actes xenòfobs i racistes, MANIFESTEM
que:

Ø El racisme, la xenofòbia i altres manifestacions d'intolerància són el resultat del desconeixement i la incomprensió.

Ø El dret a la igualtat davant la llei constituïx un dret reconegut en la Declaració Universal de Drets Humans i en la nostra Constitució.

Ø La societat torrentina treballa per viure en una societat en què es promoguen els principis i valors de la llibertat, la tolerància, la igualtat, la solidaritat, la justícia, el pluralisme i el respecte a la diversitat.

Ø Insistim que qualsevol amenaça o atac a una persona o col·lectiu és una amenaça o atac a tot el conjunt de ciutadans de Torrent.

I per això:

Ø Exigim fermament a la Delegació del Govern de la Comunitat Valenciana que no autoritze la manifestació de cap formació política que promoga actituds o accions contràries als interessos compartits i manifestats en este document en el nostre municipi.

ALCALDESSA DE TORRENT

GRUP POPULAR

GRUP SOCIALISTA

GRUP BLOC-VERDS-PLATAFORMA PER L´HOSPITAL

ASSOCIACIÓ CULTURAL ESPORTIVA EQUATORIANS DE TORRENT

RESIDENTS ARGENTINS EN TORRENT

CENTRE ISLÀMIC TORRENT

FUNDACIÓ GENT AFRICANA

MEMBRES DE LA COMISSIÓ TÈCNICA DE PLA MUNICIPAL DE CONVIVÈNCIA I INTEGRACIÓ DE CULTURES

Des de Bulgària

2008-05-24T19:57:00.007+02:00

Eixe és el nom que rep la nostra capital per part del peperam més ultradretós arreu l'estat. Sembla que els habitats d'aquest país de l'Est d'Europa tenien una mena de "norma consuetudinària" per la qual les parafernàlies congresuals només eren un mer formalisme per a legitimar la proclamació d'un lider prèviament escollit per la cúpula del partit (únic). I clar, com aquesta gent de la ultradreta espanyola són demòcrates de tota la vida, doncs no volen açò per a ells. Com si els anteriors líders galàctics hagueren sigut triats d'una forma completament democràtica i amb pluralitat.

El que m'estranya molt és la poca repercussió que tota la moguda aquesta està tenint dins del món valencianista, almenys a la xarxa. Pense que hi ha un cert vici que ens fa pensar que, com que passa a Madrid, no forma, ni ha de formar part de la nostra agenda d'esdeveniments. Gran errada. Ens agrade o no, el que passa als cenacles de la capital de l'Estat ens afecta i hauríem de estar al tant, més encara quan és el partit que ens (des)governa el que està a límit del trencament, més encara quan el nostre president està prou clavat en la crisi, més encara, en definitiva, quan el desenllaç del culebró tindrà lloc al cap i casal.

Es por pensar que exagere quan parle de trencament, al capdavall, pitjor estava el PSOE fa deu anys i no només es mantingueren units sinó que ara governen l'Estat. Bé, jo considere que la dreta espanyola té una serie de característiques que van a jugar a la seua contra en aquesta crisi. En primer lloc una inexistent cultura del diàleg i eixa innata tendència a vore la sana discrepància com un handicap. En segon lloc, un fet que sovint passa desapercebut però que convindria analitzar: El partit popular no té una ideologia de fons que els unifique i a la que fer referència en temps d'adversitat. Quan el PSOE estava en crisi, hi havien de renovadors, d'immovilistes i de tota tendència però, una volta acabada la refrega, algú apel·lava al terme "socialista" i tots es sentíen baix aixopluc, tots eren de "la família socialista" i els rivals, estava clar, que eren els de fora. Al partit popular s'ajunten un bast conglomerat d'ideologies molt més diverses del que sembla des de fora que es podríen classificar a grosso modo entre els provinents de la UCD i els provinents de AP. Per a ajuntar-les es va fer necessària la refundació del partit allà per les darreries dels vuitanta i va fer falta quasi una dècada per a consolidar el lideratge d'Aznar i tindre el partit preparat per a l'assalt al poder. Eixa fórmula de diverses ideologies unificades sota el lider carismàtic els ha funcionat i, tot cal dir-ho, amb bona precisió, durant un temps fins al punt que el simple fet d'haver sigut tocat pel dit de L'Excels, li ha donat a Rajoy una legitimitat que seria impensable en qualsevol altre col·lectiu. La cruesa de la realitat, però, li ha llevat el que li va ser donat per la Gràcia i, sense un lideratge fort, el partit comença a fer aigües sense remei. Sembla que l'olla a pressió de la uniformitat ha acabat per esclatar i ho hi ha cap consigna, motiu ni cabdill capaç d'ajuntar els trossos.

La cosa pinta prou mal per a aquesta gent i tal volta la meua anàlisi siga prou apocalíptica i tot acabe en un no res, però em fa l'efecte que tot el que està passant al principal partit valencià acabarà per tindre repercussió en el mapa polític del nostre país. Hauríem d'estar al tant.

2008-05-22T22:14:00.000+02:00

Diners, ridículs i altres qüestions

2008-05-18T02:30:00.012+02:00

Fa uns quants dies que no escric i la veritat és que els considere prou aprofitats . He decidit incloure més enllaços de blogs valencians. He descobert alguns molt bons com ara "Tirant a fotre", així com el ja clàssic blog de Enric Tur que, tot i fer-se en castellà, considere que és del millor que es fa en estes terres. La veritat és que s'està construint una xarxa de blogs prou interessant que, donades les mancances de C9, desenvolupa una tasca informativa crucial en els temps que estem vivint.

Jo he estant llegint i pensant una mica sobre el finançament autonòmic. El PSOE demostra que, en política territorial, aplica en típic puny de ferro de l'espanyolisme, tot i que ho fa en guant de seda, cap avanç, cap novetat. El que sí que he vist amb cert optimisme és l'acostament que s'ha produït amb el govern català. Podem cantar-lo de diverses formes, però el correcte funcionament de l'Arc Mediterrani es fa inprescindible i cap demagògica populista pot amagar-ho durant més temps. En tot cas el model se'ls esgota i davant la crisi, el projecte que el PP tenia per a València, es fa del tot inviable. S´han hagut de rendir a l'evidència i fer el que els propis empresaris valencians i el sentit comú demanaven: parlar amb aquells amb els que tenim interessos comuns.

Fa uns mesos va transcendir el cop de timó que va donar Aznar sobre el PP valencià arran la declaració de Ares, allà per l'any 2003. El suposat valencianisme de Camps va ser guardat al calaix i l'Honorable va col·locar-se per a la ocasió el típic vestit que la dreta valenciana llueix quan rep el toc dels caps madrilenys: el del espanyolisme blaver, i d'aquesta fatxa, el nostre màxim representant ens ha fet passar pels moments més botxornosos mai vistos en un representant del poble. Aigua passada sembla ser ara. Pareix que el circ genovés dels últims temps te massa ocupats als guardians de les essències de la pàtria (espanyola, com no) i el nostre president aprofita l'avinentesa per fer política de trellat ni que siga per primera volta des de que ostenta el càrrec. A la fuerza ahorcan que diuen els castellans. En tot cas, com ja s´ha dit per altres instàncies, aquesta successió d´episodis deixa palès el rerefons marxista del personatge de marres (estos són els meus principis...). Res de nou.

Personalment veig un discurs diferent que m'agrada, però passa una cosa: No em fie d'ell. Veurem en què acaba tot açò i amb el cor en la mà i, tot i les meues reserves i per damunt de qualsevol simpatia partidista, espere que bé. No ens podem permetre el luxe de perdre cap tren més.

Aigua per a tots

2008-05-08T21:47:00.003+02:00

Per als catalans, per als francesos, per als italians... I extreta d'un lloc on sembla sobrar, ja que els seus governants mai s'han queixat de mancances ni han reivindicat trasvassaments ni res paregut. Si només ferem cas del que diuen els nostres polítics, pensaríem Villena i tota la comarca de L'Alt Vinalopó és una mena de pre-Sahara on només habiten alacrans i algun cactus solt de tant en tant. Doncs ara resulta que no, que no només hi ha aigua sinó que inclús els seus regants es poden permetre el luxe de vendre-la a una companyia francesa per a que engarrafe 700 milions de litres per any. Alguna cosa no quadra i no és l'actitud dels regants, que em sembla molt legítima. El que no quadra en aquesta història és la imatge que el Consell ha volgut trasmetre i que inclús els propis del terreny ens hem acabat per creure. Però els susodits, a la seua marxa, no siga que per deixar de fer soroll s'acabe per escoltar la veritat.

I mentrimentres, que deia aquell, aquesta postal continua sent ben real:

El Xúquer al seu pas pel País Valencià
(fotografia obtinguda del Blog de Juan E.Tur)

301

2008-04-25T00:01:00.004+02:00

Assumiràs la veu d’un poble,

i serà la veu del teu poble,

i seràs, per a sempre, poble,

i patiràs, i esperaràs,

i aniràs sempre entre la pols,

et seguirà una polseguera.

I tindràs fam i tindràs set,

no podràs escriure els poemes

i callaràs tota la nit

mentre dormen les teues gents,

i tu sols estaràs despert,

i tu estaràs despert per tots.

No t’han parit per a dormir:

et pariren per a vetllar

en la llarga nit del teu poble.

Tu seràs la paraula viva,

la paraula viva i amarga.

Ja no existiran les paraules,

sinó l’home assumint la pena

del seu poble, i és un silenci.

Deixaràs de comptar les síl·labes,

de fer-te el nus de la corbata:

seràs un poble, caminant

entre una amarga polseguera,

vida amunt i nacions amunt,

una enaltida condició.

No tot serà, però, silenci.

Car diràs la paraula justa,

la diràs en el moment just.

No diràs la teua paraula

amb voluntat d’antologia,

car la diràs honestament,

iradament, sense pensar

en ninguna posteritat,

com no siga la del teu poble.

Potser et maten o potser

se’n riguen, potser et delaten;

tot això son banalitats.

Allò que val és la consciència

de no ser res si no s’és poble.

I tu, greument, has escollit.

Després del teu silenci estricte,

camines decididament.

Vicent Andrés Estellés

VISQUEN LES LLIBERTATS DELS POBLES, VISCA EL PAÍS VALENCIÀ!

desfasaments còsmics

2008-04-18T18:52:00.009+02:00

"Na Glòria és una senyora que em guarda el pis que tenc al passeig de Gràcia. Ella és de Chiloé i es veu que allí són així de bona gent i amb dos mesos de venir a fer net ja li vaig dir que s'hi podia quedar perquè jo mai no hi som. Ja me tenia les habitacions de na Martina i meua preparades i va ser arribar i començar a viure-hi. Na Glòria té el puntet aquest de bruixa misteriosa, l'accent, potser, i vaig pensar que li podria explicar tot a ella i que me donàs algun consell. La vaig fer seure al sofà i li vaig fer apagar la tele. La seua imatge immediata és asseguda al sofa amb el comandament a una mà i un cigarro a l'altra. Pobra, quan hi ha na Martina ni la deix mirar la tele, ni la deix fumar però se'n va a la terrassa i se fa un piti de tant en tant. Vaig ser molt directa amb el meu relat a na Glòria
-es va obrir la porta de l'ascensor i davant nostre un desert. vàrem estar fent voltes i no trobàvem res a part de més cabines d´ascensor. El més al·lucinant, però era que aquells ascensors et portaven a mons diferents de costat, cap per avall, i vàrem veure coses increïbles, gespa blava, superfícies immenses de plàstic blanc, i un senyor que conduïa un autobús que ens ho va explicar tot una mica com anava i al final ens va dir que érem al futur, després un dia me vaig tirar dins una piscina i, quan vaig treure el cap, en lloc de sortir a la mateixa piscina vaig sortir a la de Campos
-vares provar de tornar-t'hi a ficar?
-sí, mil vagades, però va ser impossible
-i tu què vols ara?
-a mi m´agradaria molt tornar a veure en Rafel però és tot tan rar que no sé si és bona idea
-i en tot aquest temps no l'has vist?
-no, però sé on l´he de trobar
-si és el que vols, tard o prest hauràs de prendre una determinació però primer hauries de saber en quina situació es troba ell, tu te'n recordes de tot?
-jo sí, perfectament
-bé, això no vol dir res, aquests desfasaments còsmics ens afectes a tots de manera diferent, si ell ha tornat, jo juraria que també se'n ha de recordar però també és possible que no, si te'l trobes deixa que parle ell primer
-no me'l trobaré, si no el vaig a cercar
-que sí, dona, hi ha uns engranatges ocults que perquè m'entenguis són una espècie d'imants, com penses que s'organitza l'univers? les persones, a partir que vàrem esdevenir intel·ligents, ens vàrem convertir en les pedres angulars dels mecanismes de la matèria. El problema és que aquesta condició intel·lectual, que ens va pujar a l'estatus de micromàquina còsmica, per dir-ho d´alguna manera, també ens afecta a nosaltres mateixos, és a dir, no només pensam sinó que també sabem que pensam, és inevitable, i ho sabem precissament perquè pensam, i això és la gran contradicció del cosmos, per això no funciona, per això tanta incoherència, i per això tens els problemes que tens
-i tu creus que trobaré en Rafel?
-seguríssim, no en tenguis cap dubte, és tan probable que te'l trobis com que aquell cactus petit arribi en terra si el tiram per la finestra
-i com és que encara no ens hem tornat a veure
-això passa quan encara hi ha algun desajustament, si no l'has trobat és perquè no te l'havies de trobar però ja te dic jo que ara sí que t'ha arribat el moment, basta veure't
-Glòria, te puc ser sincera?
-digues
-jo de tot això no me crec res, fins i tot estic més disposada a creure que he tornat loca i que tot el que t'he explicat no són res més que els deliris d'una psicòpata
-tu mateixa, però jo te veig perfectament...
-torna a començar que no m'estic enterant de res
-els éssers humans som un estadi molt ocasional de la matèria, molt prescindible, casual, aleatori, som només una de les infinites formes que la matèria ha triat per perpetuar-se al llarg dels milers de milions d´anys, però ara resulta que no funciona, que la reproducció humana és una dinàmica massa poc pràctica pel seu progrés
-pel progrés de qui?
-de la matèria, dona, no ho entens? les persones no som res més que un sac organitzat d'àtoms que enamorant-nos i reproduint-nos duim a terme la rutina de l'evolució de l'existència física, no hi ha ni una sola partícula del teu cos que no hagi existit des de sempre, és només la manera com l'univers se reorganitza
-o sigui que és com si estiguéssim al seu servei
-no exactament, nosaltres som la matèria en si, el problema és que tenim vida social i forma concreta perquè, en principi, era una manera més de totes les que tenia l'Ens per funcionar, però ara resulta que no, que el cosmos veu que les persones no som la manera més ideal de manifestar-se el món, tot el contrari, esteim causant molts problemes precisament per la nostra autonomia i ara la història universal ens vol, si no extingir automàticament, rellevar progressivament d'aquesta responsabilitat, per això el teu amic està tan desorientat, ell és una de les primeres víctimes
-o sigui que tots els nostres sentiments, quan estimam una persona, ens casam, tenim fills, i tot plegat tot això no és més que una forma pràctica que ha trobat la matèria dins la seva història per entretenir-se?
-per mantenir-se en vida, i és només una dels milers de tàctiques que ha duit a terme durant tots aquests milers de milions d'anys
-i ara ja se'n ha cansat perquè veu que no funciona i ens vol treure del mapa
-ens vol d'alguna manera alliberar de tal responsabilitat, pensa que en darrer terme tot se redueix a la reproducció o que estimar una persona no respon a cap altra conseqüència, fins i tot ens hem de posar preservatius, no ho entens? l'amor és de tots els processos psicològics el primer de tots que s'atrofiarà perquè deixarà de tenir sentit, el teu amic està afectadíssim d'aquest nou estat antropològic, és un dels pioners de la decadència humana
-pobre"

Joan Miquel Oliver, El misteri de l'amor

Rent

2008-04-13T23:52:00.004+02:00

"Amb el regne del cel passa com amb el rent que una dona va posar dins de tres mesures de farina, fins que tota la pasta va fermentar"

(Mt 13,33)

El pròxim dimecres, dia setze, a les set i mitja de la vesprada, tindrà lloc a L'Octubre CCC (Carrer Sant Ferran de València) la presentació de la col·lecció de literatura religiosa en valencià, Rent. El nom, de ressonàncies evangèliques, pretén ser també un homenatge als valencians que crearen l´associció La Paraula Cristiana, el butlletí de la qual es titulava "Rent".

Els primers títols d´aquesta col·lecció prometen molt, sent el primer d´ells una recopilació de sermons del cardenal anglès John Henry Newman que porta per títol "En el món però no del món" i el segón "Isaïes profeta de nadal" del valencià Martí Dominguez. Així mateix, es troben en procés de preparació libres d´autors com ara Simone Weil, Gonçal Vinyes, Giuseppe Capograssi i una antologia de poesia religiosa de Vicent Andrés Estellés.

Com es pot advertir, els autors són de procedència i substrat divers, així com d´un prestigi i rigor intel·lectual indiscutible, el que la fa sens dubte d´interés per a un ample ventall de gent, independentment de les seues creences religioses, ja que els temes plantejats van dirigit i ens afecten a nosaltres, més com a persones humanes que com a adherits a un determinat credo.

Des d´ací volem felicitar a l´editorial denes per aquesta iniciativa tan arriscada i poc convencional, així com als seus precursors.

Quan les barbes del teu veí vejes tallar....

2008-04-05T01:31:00.004+02:00

Com que últimament em trobe massa escàs d´idees. Tire mà del clàssic "copy and paste" d´aquelles coses que veig per la xarxa i que queda fora de l´abast d´allò que és considera la "blogsfera valencianista". Pense que és un bon exercici per vore que és el que passa fora de les nostres fronteres i de les nostres dèries habituals que, de vegades, es fan una mica reiteratives. En esta cas en concret, considere que la cosa no ens és gens aliena. No només per la evident proximitat geogràfica i política, que també, si no pel fet que el que ara esta passant a Múrcia, pot ser el preludi del que puga ocórrer al nostre país no molt tard. A més de amb rigor, està escrit amb molta pedagogia, la qual també ens farà falta a nosaltres per a explicar als valencians què collons està passant. Temps al temps:

CRONOLOGIA D'UNA ESTAFA: CORRUPCIONS I LADRILLEOS EN LA REGIÓ DE MÚRCIA

L'alcalde de Torre Pacheco ja és inquilí de la presó de Sangonera acusat d'un rosari de delictes, des de prevaricació fins a malversació de fons públics. Mentrestant coneixem pels mitjans que els habitants del municipi en qüestió fan pinya, una vegada més, a favor del regidor municipal encara que pesen sobre ell greus imputacions. S'amollen arguments coneguts, per repetits en els últims anys: que si és un bon xic, que si l'han enganyat, que si amb ell el poble ha anat a millor.

És la típica justificació social al "marbellazo" que recorre la nostra geografia i que va tindre com a punt àlgid les vergonyoses mostres de suport a reus com Jesús Gil o Martinez Andreo, amb processons i misses incloses. Els que es molesten quan comparem la situació de la Regió de Múrcia amb Marbella no poden negar la major. Hi ha tants punts en comú que espanta.

És hora d'abordar i aclarir algunes d'estes justificacions pesades per bastes i fal·laces, les mateixes que servixen d'escaiola i adob perquè els quatre llestos de torn es facen d'or a costa dels ciutadans. La societat murciana patix d'una mínima cultura política per a entendre que la corrupció afecta a les economies particulars o que sense corrupció es creix i a més es creix més. Este és el problema de fons. Ningú ha explicat al ciutadà en què li afecta que un tipus es porte un maletí carregat de diners negres, total, no s'ho descompten de la nòmina. És per això que em veig en l'obligació d'analitzar, explicar i matisar algunes de les qüestions que brollen cada vegada que es produïx una operació contra la corrupció urbanística com la succeïda en Torre Pacheco.

Cada vegada que la Justícia actua contra els suposats delinqüents de coll blanc es repetix per activa i per passiva que "ful·là", tal alcalde/regidor/polític "és molt bona persona i no es mereix el que li han fet", com si el presumpte fóra la víctima i el jutge el botxí. És necessari puntualitzar a estos honorables ciutadans que les presons estan plens de bones persones. No es condemna a ningú per ser millor o pitjor persona, per ser simpàtic o grunyidor, per ser més guapo o menys agraciat, no es tracta d'això. Sent desil·lusionar a la gent però les condemnes es basen en la infracció d'un codi penal que els espanyols s'han donat en forma de lleis a complir escrupolosament per tots com establix la nostra Constitució. Així un metge pot ser un pare exemplar, un marit afectuós o un veí agradable, però després ser en la seua professió un perillós incompetent, un camikaze a l'hora d'operar o un irresponsable a l'hora de diagnosticar; la justícia ha d'actuar per a apartar-lo perquè és un perill públic. El nostre codi penal i les nostres lleis són la garantia per a estar protegits de violadors, assassins, maltactadors, sí, però també d'aquells que s'aprofiten dels seus càrrecs públics per a malversar fons; ells també són un perill per a la societat. Són el més semblant a un lladre que entra a la nit a robar amb sigil en ta casa. Són conducta censurables, sense matisos.

Però la major defensa que es fa dels presumptes corruptes prové de la creença que perquè hi haja creixement econòmic és necessari, inclús desitjable, que es produïsquen conductes corruptes. S'associa en l'inconscient col·lectiu creixement a corrupció. Açò és fals i qualsevol ciutadà pot adonar-se parant-se a reflexionar dos minuts. Diuen alguns experts que a la Regió de Múrcia hi ha marbellització. El símptoma més significatiu és la tolerància a la corrupció i la defensa del sistema corrupte al sentir amenaçada la seua supervivència econòmica i la seua situació de privilegi passiu, açò és, el "qualsevol dia em toca a mi i faig negoci". Vaig a intentar explicar amb paraules senzilles per què es pot créixer més sense corrupció, demostrant que sense martingales i maletins el repartiment de la riquesa creada es porta a efecte mentres es respecten escrupolosament les lleis:

a. Quan es produïx un tràfic d'influències, és a dir, un càrrec públic beneficia a un particular per amistat o per interés econòmic, s'està atacant un de les bases del sistema: la lliure competència i la igualtat en drets i deures dels espanyols. És com quan en un concurs oposició es queda amb la plaça un recomanat que ha tret pitjor nota. Els examinats no partixen amb les mateixes oportunitats, amb el mateix avantatge. Això repercutirà en l'acompliment del què obté la plaça, amb total seguretat, al traure pitjor nota (realment) serà menys competent, açò és, realitzar un pitjor treball. Queden fora els millors, es queden els recomanats. Així funcionaria amb poques paraules un tràfic d'influències.

b. Si "Ful·la", alcalde, concedix l'obra pública, quasi en exclusiva i a dit, a un promotor immobiliari, es produïx un frau a l'activitat econòmica i a la lliure competència. Per a començar es traça una línia entre ciutadans de primera (els que rodegen el càrrec públic corrupte) i de segona (la resta). És un avantatge que atempta contra la igualtat d'oportunitats i contra els principis més elementals del nostre sistema econòmic. A saber, "x" empresari obté fraudulentament una càrrega de treball en exclusiva que podria anar a parar a diferents empresaris, açò és, el repartiment de riquesa i oportunitats es menciona en Carta Magna. L'empresari, el promotor, el ciutadà recolza el tràfic d'influències? Recolza que "mengano" per ser amic de l'alcalde o del conseller es faça amb tot el pastís? Alguns es mengen la tarta, però deixen molles. Altres, la majoria minoritària, s'han conformat amb eixes molles pensant que algun dia els caurà "algun tros més gran". Però si tots som iguals, si tenim els mateixos drets, si vivim en una societat relativament justa, mereixen prosperar uns més que altres segons el parentiu o la força econòmica que tinguen amb el càrrec corrupte?

c. Si a més d'afavorir a determinat empresari es produïx una malversació de fons públics, com quasi sempre ocorre, ens trobem que, a més de ser danyada la lliure competència, s'espolia el patrimoni municipal, açò és, el que pertany a tots els habitants d'un municipi. La lliure competència permet que eixe municipi puga elegir entre diferents ofertes que li arriben per a realitzar una obra (per exemple) i elegir la més beneficiosa per a les arques segons criteris d'eficàcia i eficiència. És a dir, si es presenten en les mateixes condicions 5 empresaris per a fer una biblioteca, jo alcalde, responsable dels diners dels contribuents, tinc l'obligació d'optar per l'oferta més econòmica per a una mateixa qualitat. El problema, quan es malversen fons públics i es produïx un tràfic d'influències, és que el càrrec públic corrupte beneficia a un empresari afí encara que l'oferta d'este siga més costosa per a l'ajuntament, açò és, que hi haja perjuí econòmic per al patrimoni dels ciutadans. No té sentit pagar més per una cosa que val menys. És com tindre davant dos vivendes iguals, mateixos metres, mateixes qualitats, una amb un preu de 50 milions, una altra amb un preu de 40, i que tu elegires la primera: seria un atemptat contra el teu patrimoni, contra el teu compte corrent, contra els teus fons. El polític i l'empresari corrupte funcionen així.

d. Per què un càrrec públic, amistats a banda, decidix beneficiar a un particular a costa del patrimoni d'un municipi? Perquè eixe alcalde, conseller o president rep a canvi un suborn, açò és, una contrapartida per prevaricar, açò és, adoptar una resolució injusta, la decisió de primar l'empresari corrupte encara que l'oferta d'este esdevinga una malversació de cabals públics. Es produïx un transvasament de diners evidents: eixe marge que s'estalvia el corrupte o que guanya de més ix del poble, dels ciutadans, de la seua contribució en impostos (diners públics) i va a parar a la butxaca de l'empresari i del polític sense escrúpols: l'empresari rep l'obra en unes condicions molt avantatjoses; el polític rep un maletí, un parell de pisos a bon preu o un viatge amb tots els gastos pagats, tot a esquena dels ciutadans que t'han votat.

e. Així el polític, servidor del públic, es convertix d´esta forma en un empresari, servint-se de la confiança que els ciutadans han depositat en ell, per a fer negocis privats. Per això Fraga no volia constructors en el PP. Perquè no tenen càrrecs de responsabilitat per a fer els seus negocis particulars sinó per a salvaguardar les finances municipals i treballar pels seus conciutadans. Perquè amb el que recapta el seu ajuntament, comunitat o govern es complixen una sèrie de servicis comunitaris bàsics, és la potestat del polític gestionar-los. Quan es malversen fons, quan se prevarica, quan es dóna un cas de tràfic d'influències, és a costa dels ciutadans. No te'l descompten de la nómina i per això no te'n adones. Eixos diners que es perden i es repartixen els corruptes haurien d'anar destinats a altres fins socials que repercutixen directament en la qualitat de vida dels ciutadans: col·legis, guarderies, centres de salut, nous jutjats, més policies, carreteres. Tot això es queda en el maletí. D'on pensa la gent s'ixen eixes plusvàlues? Així funciona la corrupció, l'estafa.

f. Un exemple. Imagine's que jo sóc un intermediari en la venda de vivendes. Vosté vol vendre la seua vivenda, una vivenda que vosté taxa raonablement en 50 milions perquè és el preu de mercat (el veí va vendre fa dos mesos una igual per eixe preu). Bé, ara imagine's que jo parle amb un interessat en la seua vivenda i li dic: "jo convenç el venedor que el preu real no supera els 30 milions, accedirà perquè confia en mi, d'eixos 20 que t'estalvies me dones 10 a mi". Així, el comprador compra per 40 milions el que val 50. L'intermediari es porta 10 milions per la cara, el comprador s'estalvia altres 10. I què ha passat amb el que ven la seua vivenda? Que ha venut per 30 una cosa que val 50. Eixos 20 milions, se'ls han quedat el comprador i l'intermediari. Amb eixos 20 milions que ha perdut sense saber-ho podia haver comprat un cotxe nou, o dos places de garaig en el centre de Múrcia, o podia haver ficat a termini fix, o podia haver repartit entre familiars. Però se'ls va quedar el pocavergonya de torn.

g. Ara canvie "intermediari" "per alcalde", "comprador" per "empresari" i "venedor" per "tal municipi o tants ciutadans". On es diu "vivenda" per "sòl públic municipal". On es diu "cotxe" o "plaça de garaig" per "col·legi" o "centre de salut". Torne a rellegir l'exemple de dalt. Clar com l´aigua. A més per a més inri, encara que no es descompten del seu nómima, eixos cabals perduts, eixe patrimoni espletat, perseguirà el seu compte corrent tots els mesos. Com? Si l'alcalde ven patrimoni a un amic promotor per un preu baix, com fer una permuta desavantatjosa per a les arques municipals, hi ha menys diners que es recupera per a la caixa de què deuria. Si es recapta menys hi ha menys diners en caixa, i si hi ha menys fons en caixa, per exemple, no hi ha guarderia, la guarderia va en el maletí que es repartix el polític amb l'empresari (i que anirà a parar a les seues festes, capritxos i excentricitats). Si no hi ha guarderia municipal no et queda una altra que pagar una privada. Ja estàs pagant pels corruptes una altra vegada! Si el municipi no té places de residència d'ancians, has de cuidar dels teus pares, o potser has de contractar a una dona perquè estiga amb ells. Si s'haguera recaptat eixos diners potser existien fons per a escometre eixa residència, però tu, estàs pagant una altra vegada! És una "clavada" de doble entrada, parlant malament. És com si et galtejaran una galta i després l'altra. El curiós és que tu somrius i dones les gràcies (els votes a cegues).

h. La prova que es creix més sense corrupció és la següent. Si jo alcalde done l'obra pública al promotor que millor oferta fa per a les arques de l'ajuntament (més barata a igual qualitat) sense favoritismes, passarà: d'una banda eixe empresari contractarà obrers per a portar-la a termini (els mateixos que haguera contractat l'empresari corrupte) amb el que les ofertes d'ocupació no es ressenten, es crea treball en el municipi (igual o més); d'altra banda em quedarà més diners en caixa en l'ajuntament (no he malversat) per a encarregar noves obres amb què altres empresaris es poden beneficiar en concurs: així hi ha competència, mengen més empresaris, mengen més famílies, hi ha més diners en circulació, prospera més gent, és a dir, no queda tot en família, s'expandix amb major justícia retributiva i social. Com no he traficat amb influència, com no m'he quedat amb diners ni he regalat patrimoni, eixos diners el puc emprar en encarregar més obres, açò és donar més treball a més gent, açò és, crear més servicis per als ciutadans, açò és, dinamitzar amb més força l'economia local.

i. Tots guanyen, el ciutadà no capitalista també perquè ara no haurà de pagar 100 euros tots els mesos perquè cuiden de la seua filla en una guarderia privada perquè s'haurà pogut fer amb una municipal. Així s'ha creat més riquesa per a tots: per als empresaris que mouen l'activitat econòmica municipal; per als ciutadans que tenen millors servicis, més col·legis amb millors mitjans, més centres de salut o una plantilla més nombrosa de policia local. S'ha respectat la llei, s'ha sigut escrupolós amb la igualtat d'oportunitats i tot el municipi rep els beneficis del creixement. Qui ha dit que sense corrupció no es creix? Es creix més, demostrat queda.

Ara anem a desterrar definitivament la idea que amb el PP en la Regió de Múrcia hem prosperat molt i ens hem beneficiat tots. És una mitja veritat perillosa. Qualsevol ciutadà va a entendre la gran estafa en què ens han embarcat uns polítics sense escrúpols en convivència amb la classe empresarial més especuladora i antisocial que de tota Espanya. La dreta econòmica, mediàtica i política ha creat una il·lusió, un miratge per a enriquir-se. Anem a desmuntar-lo:

a. A l'empar d'uns tipus d'interés inusualment baixos, els governs del PP van posar en marxa una sèrie de lleis i iniciatives per a fomentar la compra de vivendes. Una llei del sòl com la de 1998, tremendament especuladora, que suposava de facto el seu alliberament (tot urbanitzable menys el protegit), propugnada amb el suport del sector empresarial espanyol a esquena d'altres agents socials. Es van propugnar avantatjoses deduccions per compra de vivenda mentres es reduïen i arraconaven les deduccions per lloguer. L'especulació salvatge com a forma de supervivència i negoci es començava a imposar. Privatitzacions, retall del gasto social, un canvi de model "a l'americana" que avançava a passos engegantits a Espanya, però amb major feresa en la Regió de Múrcia.

b. Al mateix temps els governs conservadors del PP adormen els controls públics, en alguns casos s'eliminen directament. Es depuren fiscals no afins a la doctrina, açò és, decidits a investigar les trames corruptes que començaven a sorgir. Es van desmantellar les fiscalies anticorrupció, els tècnics d'hisenda van passar a un segon pla i es va establir el silenci administratiu com un contracte social entre administració i ciutadans. Es va vendre per activa i per passiva que certes conductes corruptes eren necessàries inclús desitjables per a crear riquesa. Els ciutadans ho van creure i van confiar en els seus polítics després d'una crisi econòmica que va assotar a les grans potències occidentals, la de 1993. Açò va fer de caldo de cultiu perquè el ciutadà passara per la pedra. "O el prens o el deixes".

c. Curiosament un exèrcit de constructors i promotors va ingressar, més que mai, en les llistes del Partit Popular. Es va fer contra la voluntat anteriorment expressada per D. Manuel Fraga que es negava sistemàticament que persones pertanyents a este sector obtingueren càrrec públic amb les sigles del PP. No va pensar igual Aznar, qui començava a vore els resultats que obtenien personatges avantatjats com Zaplana i Valcárcel en les seues respectives comunitats autònomes. Eren garantia de negoci i finançament, per tant, portes obertes per als ladrilleros. Poc importava el perill evident que eixos empresaris de la rajola confongueren en moltes ocasions les seues decisions per a afavorir més que interessos generals, aquells particulars.
Empresaris i polítics neoconservadors units en un front comú, amb un sol fi: fer caixa a esquenes del ciutadà.

d. Com els tipus d'interés estaven tan baixos, eixia molt rendible demanar diners al banc. La gent s'endeutava per a comprar-se una vivenda, cotxe, vacacions; prompte van començar a fer-lo com a inversió més que com a necessitat encruelint-se el consum intern. El sòl va començar a encarir-se lluny d'abaratir-se per la llei del sòl i per les expectatives de construcció de vivendes. Es consumia molt, es demanaven crèdits per a tot, circulava diners, oportunitats d'inversió. Açò va crear una consciència de riquesa de què molts polítics es van apropiar, creant la impressió en què ciutadans que es creixia més per l'acció d'un govern que no per la conjuntura econòmica favorable a nivell mundial. Alguns, com Aznar Lopez, es van arribar a autodenominar "milacre econòmic", l'escassa acció política de l'oposició política va fer la resta.

e. Tots els anys es produïen pujades pròximes al 15-20% en el valor de la vivenda. El preu del sòl va créixer en 10 anys un 500% i el de la vivenda un 200%. Era rendible comprar pisos perquè als pocs mesos la teua vivenda valia en el mercat uns milions més. Com els bancs tenien liquiditat prestaven diners, i així, la gent seguia invertint. Era una espiral perillosa i insostenible però la set de diners, de fer negoci, de donar la pilotada, va fer que molta gent assumira un risc que no li pertanyia per sou i ocupació. Pensaven que mai es cremarien els dits veient que la classe política animava el consum desenfrenat "la vivenda està cara perquè els espanyols poden pagar-la" va arribar a dir un ministre d'Aznar.

f. Però els sous seguien estancats. El preu de la vivenda es disparava sí, però l'obrer seguia cobrant el mateix amb un treball molt precari. Es van congelar els salaris dels funcionaris. Es va deixar de fer obra pública. Es van estancar les inversions i es van ressentir els servicis públics: sanitat, educació, seguretat. Amb el PP en el govern es va reduir la inversió en el sistema educatiu, es va privatitzar la sanitat i es van reduir les plantilles de policia. Tots els ous es van posar en la cistella de la rajola, en un sector poc productiu. Milers de jóvens, la majoria mileuristas en el millor dels casos, es van quedar fora de l'accés a la vivenda. Es pagaven amb lleugeresa autèntiques barbaritats per immobles que pocs anys abans tenien un preu tres vegades inferior. I els bancs seguien prestant diners, sense parar. L'espiral tirava fum, s'iniciaven 800.000 vivendes tots els anys.

g I així se seguia fent negoci amb la vivenda. Molts propietaris i agricultors van vendre les seues terres a bon preu i es van convertir en nous rics, i al seu torn, els seus beneficis els tornaven a invertir en la rajola cegada pels diners fàcils. Es va produir un boom econòmic basat en l'especulació, la depredació del territori i la corrupció amb el suport de facto dels ciutadans. L'economia submergida es va unflar i els diners negres va començar a circular en forma de maletins. Tot el món a més, tenia els seus estalviets. El més normal del món, defraudar a Hisenda, cobrar part del sou en B, encadenar contractes temporals, explotar als immigrants. No existia control de l'Estat ni sobre el frau, ni sobre l'economia submergida ni sobre l'entrada d'immigrants il·legals. És més, es va promocionar que entraren sense papers i així a més de ser mà d'obra barata per als empresaris, serien també consumidors de vivendes. Mai es va fomentar tant la immigració il·legal com en els governs del PP, a pesar del discurs xenòfob actual.

h. Els governs del PP treien pit lògicament, tot anava sobre rodes. En la Regió de Múrcia es va elevar als altars a Valcárcel Cise. L'oposició mentrestant denunciava que el model era insostenible, que no es podria mantindre molt de temps, que el creixement tenia els peus de fang, que el preu de la vivenda no anava a créixer tota la vida. Va denunciar amb raó que es creava ocupació però ocupació precària, mal pagada, de baixa qualificació. Que la sanitat i l'educació estava feta uns rabosots. Que els nostres jóvens abandonaven els estudis precàriament per a ser obrers i comprar-se l'audi als 18 anys. Que faltaven metges, infermeres, policies. Que era un greu error no diversificar l'economia cap a sectors més productius i amb major valor afegit. Els ciutadans no els van creure, i no sols això, els van castigar electoralment, convertint-los en els enemics de la riquesa i el creixement. El que alguns municipis socialistes jugaren al mateix joc va acabar fent la resta.

i. Les denúncies sobre corrupció se succeïen mentres els ciutadans, hipnotitzats per la riquesa que veien al voltant, miraven per a un altre costat. Tots defenien que tenien millor qualitat de vida, no obstant, les estadístiques demostraven que era només una transitòria sensació psicològica, un miratge. La Regió de Múrcia era la comunitat autònoma amb els sous més baixos de tot Espanya, amb el major percentatge de treball temporal, la renda per capita s'allunyava de la convergència europea i nacional, amb el rècord nacional d'economia submergida i casos de corrupció oberts per la fiscalia. Al mateix temps s'encapçalen ratios tan preocupants com la Regió amb menys metges i infermeres per habitant. Faltaven policies i s'invertia poc en educació. La indústria, un sector sostenible capaç de crear ocupació estable i de qualitat, era arraconada com mai pels governs populars. Tot a la rajola, oiga!.

j. Es va construir un discurs nacionalista i faciló al voltant de les reivindicacions de l'aigua per a despistar el personal, perquè ningú no tinguera el focus posat en els negocis privats dels polítics i en els seus "cameos" amb els empresaris; l'enemic sempre fora. S'afirmava que no hi havia aigua per a regar però cada vegada es construïen més resorts i es projectaven 30 camps de golf amb milers de vivendes adossades. Es demanava "aigua per a tots" mentres es llevaven cabals als agricultors per a garantir el consum d'aigua de boca, és a dir, que no faltara aigua per a la rajola.
Els polítics corruptes, amb les campanyes que pagaven els empresaris corruptors, van vendre que un senyor roín ens llevava l'aigua dels pobres agricultors i que això estava molt lleig. Però l'emprenyament no era eixe, el bloqueig del tub el que feia perillar era al sector de la construcció.
Aznar va projectar un transvasament de l'Ebre insostenible per a Llevant, aigua molt cara que no podrien pagar agricultors però sí els promotors. En cap moment es va dir a qui anaven destinats els cabals, simplement es posaven a disposició per a qui volguera comprar-los. Qui podia comprar-los? No cal ser molt llest per a adonar-se d'açò. Vaja negociàs per als grans era el maleït tub de l'Ebre. Però els ciutadans van creure que l'aigua era per als pobrets hortolans. Els van creure una vegada més.

k. Es van oferir desaladores, aigua alternativa, estalvi, depuració, modernització, però la gent només volia l'Ebre. Es pensava en la salmorra (un problema tècnicament resolt) però ningú s'immutava davant de les pretensions del govern regional per a urbanitzar espais naturals com Calblanque o La Zerrichera. És la incongruència social més absurda. L'espiral especuladora havia arribat a la seua cima. Un foto ho resumix tot: la TV autonòmica es concedia a un grup empresarial compost per promotors sense experiència en el món de la comunicació. Les llicències de ràdio es donaven totes a grups afins a la dreta conservadora. La pluralitat informativa desapareixia i les xàrcies clientelars es feien amb un pes cada vegada major que abraçava més i més influència social.

l. Algunes informacions començaven, tímidament, a descobrir el pastís. Alts càrrecs del PP o els seus familiars directes estaven associats en nombroses societats amb potentíssims empresaris de la construcció. Ningú es va immutar. Curiós el creixement d'una promotora autòctona en només 5 anys amb l'aval d'una poderosa caixa d'estalvis que va assumir un risc financer que va impressionar als experts en la matèria. Però ningú no sabia res, i el que és pitjor, ningú no volia saber res. Més resorts, més rajoles, més pilotades, més martingales. Tot el món enviscat, ofertes de treball, endolls en els concursos, persecució de l'oposició política, censura informativa amb mitjans de comunicació silenciat pels diners de la subvencions. Bacanal absoluta, pallera oberta. Quant de temps podia mantindre's esta escalada?

m. Mentrestant a Regió de Múrcia perd la batalla de la imatge a Espanya i Europa. Les eixides de to d'alguns polítics i l'actitud agressiva cap als nostres veïns procuren una mala imatge dels murcians en l'exterior. "Aigua per a Golfos" i "Corruptes per a Vots" són lemes que es comencen a escoltar a Madrid, Sevilla o Barcelona, també a Brussel·les o Londres. El suport social als corruptes escandalitza considerat pels nostres veïns com una mostra palpable de subdesenrotllament social i cultural. Algunes denúncies a Brussel·les i en les institucions espanyols danyen la reputació d'una regió xicoteta però massa ambiciosa, bronca i amb dirigents amb escassos escrúpols. Ningú es fia de nosaltres, desconfien perquè la nostra avarícia i les nostres incoherències xoquen amb el sentit comú dels altres. Este punt en contra no ens va fer com és lògic cap favor.

El paradís pareixia donar-se lloc en la Regió de Múrcia, però un dia tot va canviar.....

a. Els tipus d'interés comencen a pujar davant del risc inflacionista, hi ha tants diners en circulació que els preus pugen amb massa puixança. Açò repercutix en l'euribor, que és l'índex sobre el qual s'estipulen les hipoteques a Europa. Així l'hipotecat veu com cada vegada ha de pagar més interessos i la seua quota mensual s'eleva. Mentrestant els sous seguixen estancats, per la qual cosa es nota una contracció forta de la capacitat de consum, és a dir, s'arriba a final de mes amb dificultats i la capacitat de gasto és menor.

b. Explota la bambolla immobiliària. Deixen de pujar els preus de la vivenda. És més, comencen a baixar. S'acaba així amb el període desenfrenat de pujades donant-li la raó a aquells que van avisar que açò acabaria sent més un problema que una inversió. Si abans es comprava per a guanyar-li un pic cada cert temps al pis, ara s'estava desvalorant la vivenda. Això comprometia les inversions. Això ho complicava tot molt més. Molta gent comença a posar-se nerviosa, la confiança econòmica es ressent.

c. Els bancs deixen de donar crèdits perquè no tenen liquiditat, han prestats massa diners a gent poc de fiar que no pot fer front als pagaments i així la crisi de les hipoteques subprime en EUA amenaça el sistema financer mundial. Els bancs no es fien entre ells en les subhastes interbancàries. A més moltes caixes d'estalvi han adquirit massa risc en inversions immobiliàries el que agreuja enormement el problema. Han apostats massa diners en una rajola que perd valoració a passos engegantits.

d. Si no es donen crèdits, a més no es donen hipoteques, no es compren vivendes. A més les expectatives creades amb la punxada de la vivenda fan que la gent espere que abaixen els preus per a comprar-se una casa. El FMI ha estipulat recentment que els preus han de caure almenys un 20%. Qui vullga vendre sa casa ha d'abaixar el preu, i encara així no es ven. El problema comença a ser preocupant i el panorama, desolador.

e. Es frena el consum, augmenta la inflació. La conseqüència és que les empreses obtenen menys beneficis. Elles també estan endeutades i els tipus d'interés els fan mal. A més el sector immobiliari, tan puixant estos anys, fa crack perquè no venen res, alguns promotors comencen a posar preus de cost per a donar-li eixida a l'estoc encara que no s'aconseguisca un benefici.
Això implica que comencen a tirar a treballadors per a quadrar els seus comptes, ja no es ven
, no cal personal, es disminuïx la producció, per tant, sobra mà d'obra. Així en tots els sectors, però en la construcció amb major força. El refredat no obstant amenaça de convertir-se en grip.

El panorama és el següent:

a. L'obra d'enginyeria economicoempresarial ha sigut un èxit. Els grans capos de la rajola han fet molts agostos consecutius ajudats pels polítics d'esta Regió i la innocència de milions de ciutadans.
Han donades enormes pilotades, han requalificat grans extensions de terreny rústic i han sigut beneficiats en nombroses decisions politicoadministratives. Els seus comptes corrents estan a sobreeixir. Les seues fortunes s'han fet a la nostra costa, amb la nostra suor, amb la nostra hipoteca per un bé el valor del qual està unflat. Són més rics que abans i nosaltres més pobres que abans. Per què dic açò?

b. Han especulat amb un dret constitucional, és de la vivenda. Durant anys ens van vendre que el raonable era comprar vivendes, que era una gran inversió, un gran negoci, un paradís sense fi.
Nosaltres, amb els mateixos sous que fa deu anys, ens vam hipotecar a 40 anys per a pagar pisos que estaven sobredimensionats en el seu preu entre un 30 i un 50% del valor. És com pagar un euro per un xiclet o 1000 euros per un mòbil dels normalets. El més greu, ho vam fer
amb un enorme somriure en la boca.

c. Durant eixos anys ells es van enriquir mentres que nosaltres pagàvem els seus festins. Però tots pareixíem contents perquè pensàvem que havíem comprat per 50 una cosa
que en dos anys valdria 60. Era un engany. Nosaltres no ho sabíem, ells sí. Molts d'eixos grans capós de la rajola han venut les seues accions just abans de l'explosió de la bambolla immobiliària. Altres han diversificat les seues actuacions. La majoria té resolta la seua vida i els diners a bon recapte en un paradís fiscal. Només els passerells que es van ficar a la construcció sense ser professionals es van a donar el colp de la seua vida. Han comprat terrenys a preus desorbitats per a construir unes vivendes que no es vendran, i per a això han empenyorat
els seus negocis, estalvis i comerços. Hauran de tancar, renegociar deutes que pagaran tota la seua vida, i com no, haurà de deixar en la desocupació a molts dels seus treballadors.

d. Els ciutadans ens vam trobar amb la gran estafa, endeutats, hipotecats. Anem a estar pagant 4o anys de la nostra vida per una hipoteca de 50 milions més interessos per a un pis que en un any o dos no valdrà ni 30 milions. I així amb mil exemples, posen les xifres que vullguen.
Qualsevol immoble o terreny que hagen comprat els últims anys valdrà la mitat en un horitzó pròxim, però vosté seguirà pagant per a tota la vida el seu preu original, l'unflament. És un empobriment brutal, és una ruïna. El colp psicològic és major. És una estafa en tota regla.

e. Com augmenta la desocupació, molta gent corre el risc de ser despedit. Eixa gent ni tan sols podrà pagar l'hipoteca i el banc els embargarà. Però açò només fa traslladar el problema al banc, que sense liquiditat, res pot fer amb un pis que val la mitat i que a més no es ven perquè el mercat està trencat. Això estrangula encara més als bancs, que no donen més crèdits per al sector immobiliari. I volta a començar. Alguns comencen a pensar que potser no va ser tan bona idea posar tots els ous en la cistella de la rajola. Molt tard.

f Als grans capós no els tremolarà el pols per a tancar els seus negocis i anar-se'n al Carib a tot luxe. Despediran als seus treballadors i a bones hores ens vam conéixer. Milions de vivendes quedaran buides en els municipis d'esta Regió, buides, altres mig alçar. Obrers, llanterners, electricistes, a la desocupació. Ells han tingut molt de treball sí, però també s'han endeutat per damunt de les seues possibilitats. És la peix que es mossega la cua. Eixa gent ja no consumirà, no anirà de compres, a restaurants, de viatges pel que estos negocis també es vorien afectats, hauran de despedir a més gent, etc, etc i volta a començar. Podrà pagar la seua hipoteca, el seu cotxàs? El dubte. A on va? No hi ha teixit industrial, no hi ha alternativa.

g. Què ha passat en la Regió de Múrcia? Li hem fet el llit als capos i als polítics corruptes.
Altres comunitats també han construït però han diversificat més la seua activitat. Els partits de l'oposició porten anys demanant un canvi de rumb per al model econòmic. Valcárcel, el PP i els ciutadans han censurat eixe discurs. Creien que este núvol de fum anava a durar tota la vida. No s'ha apostat per la indústria, per la innovació, per la modernització de la nostra agricultura. No s'ha aprofitat l'època de vaques grosses per a tindre una collita segura per a quan arriben les flaques.
Els casos de corrupció i la nostra mala imatge fan desconfiar als estrangers que ja no invertixen com abans avisats de la situació que es viu ací i les estafes immobiliàries que se succeïxen. Hi ha destins més econòmics i segurs en l'Europa de l'Est, per exemple Croàcia.

La conclusió és que els governs del PP han empobrit enormement als ciutadans de la Regió de Múrcia; també alguns del PSOE que han jugat al mateix, ningú no ho nega. Ha sigut una gran estafa. Ells, els grans empresaris i els seus acòlits, seguiran passejant en Mercedes i anant de vacacions al Carib, la crisi no els afectarà, o els afectarà menys perquè tenen el rebost ple (sempre l'han tingut). Però el ciutadà que tan alegrement ha plegat el cap i besat els seus peus es queda penjat, amb una pèssima ordenació del territori, amb ciutats fantasma, amb espais naturals destrossats per la rajola, amb ciutats insostenibles sense servicis socials, amb problemes de trànsit, amb un model econòmic que ha fallit. Sense diners, hipotecats pagant per una cosa
sense valor i volta a començar. Els llestos han guanyat. Encara no ens hem donat compte? Ja caurem.

Per això, quan veig com un poble sencer es llança a besar-li els peus al corrupte, m'escandalitze.
Pobres ignorants, no saben el que els espera. Eixos mateixos són els que han arruïnat les vostres vides. En uns anys els maleireu i esollireu pel carrer. Mentrestant al murcià sempre li quedarà Zapatero.... la culpa sempre és de Zapatero.

IRAN

2008-04-01T23:08:00.004+02:00

El nóvio de Mehdi Kazemi, de 19 anys, va ser ajusticiat amb tots els honors pel règim de Teheran. Són els efectes secundaris de la sodomia en terra estranya; el sexe entre varons és molt més del que alguns paradisos integristes poden suportar.

Un any i mig després, Kazemi reviu el malson des d'Europa, on va viatjar per a completar els seus estudis. L´Iran es va cobrar la vida del seu nóvio, i ara demana castic, escarni i exemple també per a ell. I com a Kazemi no li abellix, de moment, morir penjat –se'ns ha posat capritxós el xic, fixa't quines idees té esta joventut–, ha demanat asil polític al Govern de Londres. I Londres li l'ha denegat. Després ha viatjat a Holanda per a repetir la mateixa operació, però tampoc ha tingut sort.

Pareix que míster Gordon Brown, primer ministre britànic, vol demostrar als seus paisans que defén les fronteres amb mà dura. I Holanda s'ha tret de la mànega el Tractat de Dublín, que establix que les peticions d'asil han de ser tramitades en el primer país d'entrada en la UE. (És a dir, que li ha tornat la pilota cojonera al Regne Unit).

A Europa se li ompli la boca quan parla dels Drets Humans. Així, amb majúscules. Ens unflem com a fastigosos lluitadors de sumo quan votem constitucions europees; venem el missatge de la no discriminació per qüestió de raça, credo o inclinació sexual; escopim els salivalls de la llibertat per les nostres boques ben alimentades.

I ara que un adolescent iranià no vol ser deportat al seu país, ni passar pel cadafal, ni remoure els fantasmes del seu nóvio mort, els europeuets de bé traiem a passejar al Tractat de Dublín. Però la notícia no ha tardat a explotar en centenars de mitjans de comunicació. I com el pes de les masses indignades és molt difícil de torejar en estos temps de globalització i televisió en directe, Londres ha decidit reobrir el cas.

Mentres els despatxos de pedigrí de la capital britànica desfullen la margarida de la deportació –es queda, no es queda, es queda, no es queda...–, m'unisc al crit desesperat d'ajuda dels homosexuals de Teheran i contornada. Perquè supose, només supose, que ja n´hi ha prou.

BONA PASQUA!

2008-03-25T00:47:00.002+01:00

Setmana Santa. Temps de reflexió.

2008-03-20T02:39:00.004+01:00

L'Imperi del Consum. Eduardo Galeano

El dret al malbaratament, privilegi de pocs, diu ser la llibertat de tots. Esta civilització no deixa adormir les flors, ni a les gallines, ni a la gent. En els hivernacles, les flors estan sotmeses a llum contínua, perquè cresquen més ràpid. En la fàbriques d'ous, les gallines també tenen prohibida la nit. I la gent està condemnada a l'insomni, per l'ansietat de comprar i l'angoixa de pagar.

L'explosió del consum en el món actual fica més soroll que totes les guerres i arma més enrenou que tots els carnestoltes. Com diu un vell proverbi turc, qui beu a compte, s'emborratxa el doble.

La parranda atordix i ennuvola la mirada; esta gran borratxera universal pareix no tindre límits en el temps ni en l'espai. Però la cultura de consum sona molt, com el tambor, perquè està buida; i a l'hora de la veritat, quan l'estrèpit cessa i s'acaba la festa, el borratxo desperta, només, acompanyat per la seua ombra i pels plats trencats que ha de pagar.

L'expansió de la demanda xoca amb les fronteres que li imposa el mateix sistema que la genera. El sistema necessita mercats cada vegada més oberts i més amplis, com els pulmons necessiten l'aire, i al mateix temps necessita que caminen pels sòls, com caminen, els preus de les matèries primeres i de la força humana de treball. El sistema parla en nom de tots, a tots dirigix les seues imperioses ordes de consum, entre tots difon la febra compradora; però ni mode: per a quasi tots esta aventura comença i acaba en la pantalla del televisor. La majoria, que s'endeuta per a tindre coses, acaba tenint més deutes per a pagar deutes que generen noves deutes, i acaba consumint fantasies que a vegades materialitza delinquint.

El dret al malbaratament, privilegi de pocs, diu ser la llibertat de tots. Dis-me quant consumixes
i et diré quant vals. Esta civilització no deixa adormir les flors, ni a les gallines, ni a la gent. En els hivernacles, les flors estan sotmeses a llum contínua, perquè cresquen més ràpid. En la fàbriques d'ous, les gallines també tenen prohibida la nit. I la gent està condemnada a l'insomni, per l'ansietat de comprar i l'angoixa de pagar. Este mode de vida no és molt bo per a la gent, però és molt bo per a la indústria farmacèutica.

EUA consumix la mitat dels sedants, ansiolítics i la resta de drogues químiques que es venen legalment en el món, i més de la mitat de les drogues prohibides que es venen il·legalment, el que no és cosa de per riure si es té en compte que EUA a penes suma el cinc per cent de la població mundial.

«Gent infeliç, la que viu comparant-se», lamenta una dona en el barri del Buceo, a Montevideo. El dolor de ja no ser, que en altre temps cantara el tango, ha deixat pas a la vergonya de no tindre. Un home pobre és un pobre home. «Cuando no tenés nada, pensás que no vales nada», diu un xicot en el barri Vila Fiorito, de Buenos Aires. I un altre comprova, en la ciutat dominicana de Sant Francesc de Macorís: «Els meus germans treballen per a les marques. Viuen comprant etiquetes, i viuen suant la cansalada per a pagar les quotes».

Invisible violència del mercat: la diversitat és enemiga de la rendibilitat, i la uniformitat mana. La producció en sèrie, en escala gegantina, imposa en totes parts les seues obligatòries pautes de consum. Esta dictadura de la uniformitat obligatòria és més devastadora que qualsevol dictadura del partit únic: imposa, en el món sencer, un mode de vida que reproduïx als èssers humans com a fotocòpies del consumidor exemplar.

El consumidor exemplar és l'home quet. Esta civilització, que confon la quantitat amb la qualitat, confon la grossor amb la bona alimentació. Segons la revista científica The Lancet, en l'última dècada la «obesitat severa» ha crescut quasi un 30 % entre la població jovençà dels països més desenrotllats. Entre els xiquets nord-americans, l'obesitat va augmentar en un 40% en els últims setze anys, segons la investigació recent del Centre de Ciències de la Salut de la Universitat de Colorado. El país que va inventar les menjars i begudes light, els diet food i els aliments fat free, té la major quantitat de grossos del món. El consumidor exemplar només es baixa de l'automòbil per a treballar i per a mirar televisió. Assegut davant de la pantalla xica, passa quatre hores diàries devorant menjar de plàstic.

Triomfa el fem disfressada de menjar: esta indústria està conquistant els paladars del món i està fent xixines les tradicions de la cuina local.Els costums del bon menjar, que vénen de lluny, tenen, en alguns països, milers d'anys de refinament i diversitat, i són un patrimoni col·lectiu que d'alguna manera està en els foguers de tots i no sols en la taula dels rics. Eixes tradicions, eixos senyals d'identitat cultural, eixes festes de la vida, estan sent acovardides, de manera fulminant, per la imposició del saber químic i únic: la globalització de l'hamburguesa, la dictadura de la fast food. La plastificació del menjar en escala mundial, obra de McDonald's, Burger King i altres fàbriques, viola reeixidament el dret a l'autodeterminació de la cuina: sagrat dret, perquè en la boca té l'ànima una de les seues portes.

El campionat mundial de futbol del 98 ens va confirmar, entre altres coses, que la targeta MasterCard tonifica els músculs, que la coca-cola brinda eterna joventut i que el menú de McDonald's no pot faltar en la panxa d'un bona atleta. L'immens exèrcit de McDonald's dispara hamburgueses a les boques dels xiquets i dels adults en el planeta sencer. El doble arc d'eixa M va servir d'estendard, durant la recent conquista dels països de l'Est d'Europa. Les cues davant del McDonald's de Moscou, inaugurat en 1990 amb bombos i platets, van simbolitzar la victòria d'Occident amb tanta eloqüència com l'afonament del Mur de Berlín.

Un signe dels temps: esta empresa, que encarna les virtuts del món lliure, nega als seus empleats la llibertat d'afiliar-se a cap sindicat. McDonald's viola, així, un dret legalment consagrat en els molts països on opera. En 1997, alguns treballadors, membres d'això que l'empresa anomena la Macfamilia, van intentar sindicar-se en un restorán de Montreal a Canadà: el restorán va tancar. Però en el 98, altres empleats de McDonald's, en una xicoteta ciutat pròxima a Vancouver, van aconseguir eixa conquista, digna de la Guia Guinness.

Les masses consumidores reben ordres en un idioma universal: la publicitat ha aconseguit el que l'esperanto va voler i no va poder.Qualsevol entén, en qualsevol lloc, els missatges que el televisor transmet. En l'últim quart de segle, els gastos de publicitat s'han duplicat en el món. Gràcies a ells, els xiquets pobres prenen cada vegada més coca-cola i cada vegada menys llet, i el temps d'oci es va fent temps de consum obligatori. Temps lliure, temps presoner: les cases molt pobres no tenen llit, però tenen televisor, i el televisor té la paraula. Comprat a terminis, eixe animalet prova la vocació democràtica del progrés: a ningú escolta, però parla per a tots.
Pobres i rics coneixen, així, les virtuts dels automòbils últim model, i pobres i rics s'assabenten de les avantatjoses taxes d'interés que tal o qual banc oferix.

Els experts saben convertir a les mercaderies en màgics conjunts contra la soledat. Les coses tenen atributs humans: acaricien, acompanyen, comprenen, ajuden, el perfum et besa i l'auto és l'amic que mai falla. La cultura del consum ha fet de la soledat el més lucratiu dels mercats. Els forats del pit s'omplin atibacant-los de coses, o somiant de fer-lo. I les coses no sols poden abraçar: elles també poden ser símbols d'ascens social, salconduits per a travessar les duanes de la societat de classes, claus que obrin les portes prohibides. Com més exclusives, millor: les coses t'elegixen i et salven de l'anonimat multitudinari. La publicitat no informa sobre el producte que ven, o rara vegada ho fa. Això és el de menys. La seua funció primordial consistix a compensar frustracions i alimentar fantasies: En qui vol vosté convertir-se comprant esta loció d'afaitar?

El criminòleg Anthony Platt ha observat que els delictes del carrer no són només fruit de la pobresa extrema. També són fruit de l'ètica individualista. L'obsessió social de l'èxit, diu Platt, incidix decisivament sobre l'apropiació il·legal de les coses. Jo sempre he escoltat dir que els diners no produïx la felicitat; però qualsevol televident pobre té motius de sobra per a creure que els diners produïx quelcom tan semblant, que la diferència és assumpte d'especialistes.

Segons l'historiador Eric Hobsbawm, el segle XX va posar fi a set mil anys de vida humana centrada en l'agricultura des que van aparéixer els primers cultius, a fins del paleolític. La població mundial s'urbanitza, els llauradors es fan ciutadans. A Amèrica Llatina tenim camps sense ningú i enormes formiguers urbans: les majors ciutats del món, i les més injustes. Expulsats per l'agricultura moderna d'exportació, i per l'erosió de les seues terres, els llauradors invadixen els suburbis. Ells creuen que Déu està en totes parts, però per experiència saben que atén en les grans urbs. Les ciutats prometen treball, prosperitat, un porvenir per als fills. En els camps, els esperadors miren passar la vida, i moren badallant; en les ciutats, la vida ocorre, i crida. Amuntegats en tuguris, és com descobrixen els nouvinguts és que el treball falta i els braços sobren, que res és gratis i que els més cars articles de luxe són l'aire i el silenci.

Mentres naixia el segle XIV, fra Giordano da Rivalto va pronunciar a Florència un elogi de les ciutats. Va dir que les ciutats creixien «perquè la gent té el gust d'ajuntar-se». Ajuntar-se, trobar-se. Ara, qui es troba amb qui? Es troba l'esperança amb la realitat? El desig, es troba amb el món? I la gent, es troba amb la gent? Si les relacions humanes han sigut reduïdes a relacions entre coses, quanta gent es troba amb les coses?

El món sencer tendix a convertir-se en una gran pantalla de televisió, on les coses es miren però no es toquen. Les mercaderies en oferta invadixen i privatitzen els espais públics. Les estacions d'autobusos i de trens, que fins fa poc eren espais de trobada entre persones, s'estan convertint ara en espais d'exhibició comercial.

El shopping center, o shopping mall, vidriera de totes les vidrieres, imposa la seua presència sotmeten-te. Les multituds acudixen, en pelegrinatge, a este temple major de les misses del consum. La majoria dels devots contempla, en èxtasi, les coses que les seues butxaques no poden pagar, mentres la minoria compradora se sotmet al bombardeig de l'oferta incessant i extenuant.
La gentada, que puja i baixa per les escales mecàniques, viatja pel món: els maniquins visten com en Milà o París i les màquines sonen com en Chicago, i per a vore i sentir no cal pagar passatge. Els turistes vinguts dels pobles de l'interior, o de les ciutats que encara no han merescut estes benediccions de la felicitat moderna, posen per a la foto, al peu de les marques internacionals més famoses, com abans posaven al peu de l'estàtua de l'eminent en la plaça.
Beatriz Llevant ha observat que els habitants dels barris suburbans acudixen al center, al shopping center, com abans acudien al centre. El tradicional passeig del cap de setmana al centre de la ciutat, tendix a ser substituït per l'excursió a estos centres urbans. Llavats i planxats i pentinats, vestits amb les seues millors gales, els visitants vénen a una festa on no són convidats, però poden ser tafaners. Famílies senceres mamprenen el viatge en la càpsula espacial que recorre l'univers del consum, on l'estètica del mercat ha dissenyat un paisatge al·lucinant de models, marques i etiquetes.

La cultura del consum, cultura de l'efímer, condemna tot al desús mediàtic. Tot canvia al ritme vertiginós de la moda, posada al servici de la necessitat de vendre. Les coses envellixen en un parpelleig, per a ser reemplaçades per altres coses de vida fugaç. Hui que l'única cosa que roman és la inseguretat, les mercaderies, fabricades per a no durar, resulten tan volàtils com el capital que les finança i el treball que les genera. Els diners volen a la velocitat de la llum: ahir estava allà, hui està ací, demà qui sap, i tot treballador és un desocupat en potència. Paradoxalment, els shoppings centers, regnes de la fugacitat, oferixen la més reeixida il·lusió de seguretat. Ells resistixen fora del temps, sense edat i sense arrel, sense nit i sense dia i sense memòria, i existixen fora de l'espai, més enllà de les turbulències de la perillosa realitat del món.

Els amos del món usen el món com si fóra descartable: una mercaderia de vida efímera, que s'esgota com s'esgoten, poc després de nàixer, les imatges que dispara la metralladora de la televisió i les modes i els ídols que la publicitat llança, sense treva, al mercat. Però, a quin altre món anem a mudar-nos? Estem tots obligats a creure'ns el conte que Déu ha venut el planeta a unes quantes empreses, perquè estant de mal humor va decidir privatitzar l'univers? La societat de consum és una trampa caça-babaus. Els que tenen la maneta simulen ignorar-lo, però qualsevol que tinga ulls en la cara pot vore que la gran majoria de la gent consumix poc, poquet i res necessàriament, per a garantir l'existència de la poca naturalesa que ens queda. La injustícia social no és un error a corregir, ni un defecte a superar: és una necessitat essencial. No hi ha naturalesa capaç d'alimentar a un shopping center del tamany del planeta.

2008-03-16T22:42:00.001+01:00

Ens veiem en Primavera

2008-03-15T18:36:00.007+01:00

Gaudeix la festa.

Viu les falles.

Cada any són úniques

Si tu no hi ets,

alguna cosa falta.

BONES FALLES A TOTS!

El ying i el yang

2008-03-11T00:37:00.007+01:00

Han passat ja vint-i-quatre hores i encara em trobe massa confús com per a tractar de fer una valoració del que va passar anit. Només una bona notícia, el PP no ha guanyat. La resta no poden ser massa bones donades les expectatives que jo mateix m´havia generat. L´escó d´Isaura queda molt lluny, i el BLOC trau els pitjors resultats electorals des de l´històrica victòria socialista del 82.

Podem tirar-li la culpa al votant nacionalista, podem dir que només olorar de lluny el seu particular llop, corre tremolant baix les faldes de "papa PSPV" (o padrastre millor dit), podem dir que el nacionalisme progressista s´ha afonat a tot l´estat i nosaltres, evidentment, no havíem de ser els que ens salvarem, podem inclús objectar la polarització de la campanya, els quatre anys que l´han fet durar els "partits dinàstics" (gràcies RV pel terme) i com de mal ens han tractat els mitjans; però el que és ben cert és que si no han votat valencianisme és perquè no els hem sabut i·lusionar. Ni els candidats, ni les cúpules, ni els militants, ni els freelances que hem decidit que era la millor opció. Ningú. I el que hem d´aprendre d´aquesta lliçó és que tanta lletra i tanta sigla junta mareja al respectable, que pactar pot ser bó ( I el pacte era bó) però les marques, els logotips i la imatge han de mantenir-se en el temps si vols ser reconegut d´una ullada pels teus. En definitiva, ens ha passat el de sempre: tenim el millor projecte i la millor gent, però no som capaços de fer que l´electorat s´en assabente.

Nacionalismes

2008-03-04T22:21:00.004+01:00

cliqueu sobre la imatge per a llegir-la

El candidat ideal

2008-03-04T01:58:00.007+01:00

A captiu i desarmat ens interessen les teues raons per votar Isaura Navarro. Deixa-nos-les en un missatge.

ABSTENCIÓ ACTIVA?

2008-03-01T00:02:00.005+01:00

Ell anirà a votar

Ell També

I ells
I ell
I ell

Ells mai falten

Ell Tampoc

Ells votaran

Ell també
I ell

I ells

així com ells.

Vist açò, creus realment que no votar ens afavorirà?

Pensa-ho!

ELLS SEMPRE HI VAN.
I TU?

NO ET QUEDES A CASA!!!!

...Fes un bot útil

2008-02-29T22:28:00.002+01:00

Reflexió teològica

2008-02-26T01:51:00.003+01:00

"La secularització és la conseqüència de l'encarnació de Déu. En eixe sentit, sóc cristià i al mateix temps un fanàtic anticlerical. L'Església és una institució amb arrels massa terrenals, massa amiga del poder. I travessa una profunda crisi. Un dels símptomes del seu afonament és que els bisbes hagen hagut d'eixir a Espanya al carrer. L'Església està agonitzant, i anirà a pitjor si no actualitza el seu discurs. Enfrontar-se als profilàctics en temps de sida és simplement una ximpleria."

Gianni Vattimo (filòsof italià)

Fes un bot útil!

2008-02-26T01:49:00.002+01:00

Als que ensenyeu

2008-02-21T02:01:00.007+01:00

Tal volta una de les coses més fosques del franquisme fou el cop de gràcia que tot l´entramat de renovació pedagògica que va eixir a la llum durant el procés republicà, va rebre per la hegemonia dels colpistes rebels. De la estela deixada per la Institucion Libre de Enseñanza, passarem a un nacionalcatolicisme on l´alumne era concebut com un ésser ple de passions insanes i amb una tendència natural a la desviació, la qual calia ser contundentment corregida i on la violència era el mètode considerat més adient per a fer-ho. No cal dir que l´idioma matern del alumne no era tingut de cap manera en compte i, més que formar persones, el que lis preocupava era la producció de súbdits submisos obedients i productius. L´engranatge perfecte per a que la maquinaria del Nuevo Orden funcionara a la perfecció.

La República s´havia posat com a prioritat la culturització d´un poble eminentment analfabet i, per a tal fi, es va anar construint un sistema d´educació universal on la figura del mestre era dignificada d´una forma fins a eixe moment inimaginable. La guerra i la repressió varen literalment arrasar amb tota eixa estructura i amb bona part dels que en havien tingut relació. De totes les professions, el col.lectiu de mestres de la República va ser segurament amb el que la repressió feixista es va cebar d´una forma més contundent. El seu lloc, per contra, va ser cobert per persones a les quals, més que preparació i professionalitat demostrada, el que se lis demanava, era adhesió sense titubejos als valors amb els que els vencedors pretenien reeducar les noves generacions.

I així varem estar durant dècades, amb un sistema educatiu monopolitzat per l´Església preconciliar. Una Església amb les mans tacades de sang i amb certes ganes de redreçar tot allò que ells consideraven que la República havia malmès, les bones costums, la primacia del dogma sobre la raó i la inseparabilitat del fet religiós i d´allò públic.

Com va passar amb altres àmbits socials i del coneixement, no va ser fins als anys seixanta, que una nova generació de docents va començar a mamprendre el que actualment es coneix com a Renovació Pedagògica. Al nostre país (1) va començar a prendre força aquest fenomen des de l´any 1964 en endavant. Influenciats per la pedagogia de l´occità Celestin Freinet, es va formar al voltant de Lo Rat Penat, un col.lectiu de mestres preocupats pels problemes que patia l´escola d´eixe moment, que eren els d´una escola tradicionalista i reaccionària, que no tenia en compte la personalitat de l´infant ni el seu context social ni, per suposat, la llengua pròpia de l´àmbit cultural on es trobava immers.

Davant d´aquest tenebrós panorama, els nous educadors plantejaren uns nous objectius que passaven per la introducció del valencià a l´escola, per concebre l´educació com un procés de formació autònoma, personal i d´integració activa a la seua pròpia comunitat, així com contemplar el xiquet com a vertader punt de partida i d´arribada de l´acte educatiu. Varen sembrar la llavor de l´anomenada Escola Valenciana, i els primers fruïts no es varen fer esperar: als finals dels seixanta va obrir la primera escola d´ensenyament en valencià: La Tramuntana, que va ser seguida per La Nostra Escola Comarcal (1973) i la Gavina (1974) aquest mateix any, la Universitat de València va començar a impartit els cursos de Lingüística Valenciana i la seua Didàctica, amb 390 alumnes matriculats, xifra que va arribar fins a 1733 l´any següent.

Seria massa llarg continuar enumerant la gran quantitat d´iniciatives de tota mena que durant els primers anys de la dècada dels setanta varen sorgir amb l´objecte d´impulsar l´escola valenciana, però crec que no podem deixar passar l´oportunitat de citar els primers manuals d´ensenyament de valencià per a xiquets que es té constància. Aquests llibres són: veles i vents, de Ferran Zurriaga i Manuel Boix; i El llibre de Pau, de Maria Victòria Navarro, Teresa Pitxer i Alfred Ramos.

L´encetament de la transició i les creixents reivindicacions polítiques de l´autogovern per als valencians varen omplir d´expectatives i il.lusions a tot aquells que s´havien embarcat en l´apassionant i necessària aventura que suposava el retrobament d´una escola democràtica i educadora amb el poble que havia de fer-la servir. El desenvolupament posterior dels esdeveniments, cosa prou comentada i de la qual pensem no toca parlar ací, varen fer que bona part d´eixes expectatives anaren apagant-se, però el que és clar és que la seua lluita no va ser debades, que tot allò positiu que el nostre model d´escola pot tindre actualment, ho devem en bona mesura als mestres i pedagogs compromesos que durant aquells anys lluitaren per a que la fi de la dictadura arribara també a les aules.

Avui vos vaig a recomanar un llibre que és indispensable per a conèixer el que va ocorrer a les escoles valencianes durant els anys setanta, per a entendre cóm la incomprensió i la ignorància pot tombar el treball honest i l´entrega per al seu poble d´una gent que ni tot l´or del món seria un sou suficient per a pagar la seua tasca. És un llibre on es narra la part més fosca i conscientment oblidada de la història recent valenciana. Tot el que es conta és real i va ocórrer a Barx, un poblet de la Safor. Però en realitat va ocórrer a bona part dels nostres pobles i ciutats:

GÓMEZ LABRADO, V, La mestra ,3 i 4, València, 1995

(1) Totes les dades senyalades des d´ací, han sigut extretes de: VVAA, Temps de foscor, la premsa de l´Horta Sud durant el franquisme, Servei de publicacions de l´Ajuntament de Catarroja, 2003.

Poc a poc, a cop a cop. Palíndroms

2008-02-18T21:01:00.007+01:00

Allà, per ara, per paga prepararé palla.
La lluna: gros òrgan ullal.
Se li veu que vil és.
Serà fina? Ja ni fa res!
Sola, la Sara darà sal a l'ós.
Tip, el pastor ara fara rots a ple pit.
Té tara: baratet!
Tramaran anar a Mart.

Extrets de: Ailifilia

La desbalcanització dels Balcans

2008-02-17T22:23:00.004+01:00

Avui acaba de nàixer a Europa un nou estat. El món sembla no haver-se acabat i la nit succedeix el dia com sempre ha passat però, això sí, Espanya ha sigut l´únic país occidental en no reconèixer aquest nou estat. Un fet tan natural com és la variació de les fronteres, sembla no caber en el cap de bona part del ramat ibèric que ens ha tocat patir. I és que ja se sap: Dios cuando hizo el mundo ya tenía en mente España, estudiaven els nostres pares a l´escola, i en eixes estem encara, en un règim on es pot ser fins i tot rojo, però mai separatista, i en una unitat que per a reafirmar-se necessita recórrer a les absurditats intel.lectuals i els arguments insostenibles que fan ruboritzar a qualsevol persona amb un mínim d´esperit crític. Molts triarem la opció de ser-ho, de crítics, no per amor a cap altra pàtria, no ens agraden les pàtries, més bé ho férem per saturació. I és que davant la quantitat de xorrades que s´ha amollat per tal de frenar allò que ells anomenen virus separatista, la de barbaritats escrites per historiadors considerats solvents, no per la seua competència si no pel seu apriorisme metodològic derivat de la adscripció ideològica, dels muntatges més o menys reials i de les imposicions d´aficions esportives com a poc pintoresques, inclús els que varem passar fins a ben entrada la joventut sense altra llengua que la castellana, diguérem ahí vos quedeu i buscaren adhesions més pròximes en l´espai. Ha valgut la pena, ens hem trobat un país que, tot i trepitjar-lo des de que varem nàixer, no el veiem enlloc, i per fi hem dotat a la nostra existència de un escenari on desenvolupar-se. Molt més del que havíem esperat en un primer moment, la veritat. I és que el pitjor de la despersonalització d un poble, no és que se li prive de significats, que ja és prou empobridor, és que se li acaba aïllant inclús de l´espai físic on la seua quotidianitat té lloc, substituint-lo per una sort de succedani al.lié que en el millor dels casos el porta a viure desdoblat i, en el pitjor, a odiar amb tota la seua ànima el lloc on li ha tocat viure.

Enhorabona als kosovars

Model d´instància

2008-02-14T00:46:00.005+01:00

Reunits. D'una part, El senyor ________, natiu de tal lloc; d'ara endavant, L´IMMIGRANT. I d'una altra, l'estat espanyol representat pel senyor Mariano Rajoy Brey, amb DNI tal, domiciliat en tal altre lloc; d'ara endavant, l'ESPANYOL. Els compareixents, reconeixent-se mútuament la personalitat amb què intervenen i la capacitat legal necessària per a celebrar este contracte,

Exposen

PRIMER. Que fava espanyola mai pixa sola.

SEGON. Que l'immigrant desitja ser espanyol.

TERCER. Que l'ESPANYOL està disposat a reconéixer a l'IMMIGRANT tal condició quan respecte les següents

Clàusules

PRIMERA. Entrar a les sales de projecció cinematogràfica amb recipients gegants de rosetes de dacsa i dipòsits inversemblants de cocacola. Deglutir-los sonorament i/o fer comentaris en veu alta sobre la pel·lícula.

SEGONA. Guardar les nostres festes: Halloween, Valentín’s Day, St. Claus and Goya Awards.

TERCERA. Dir, quan t'agrade una cançó, “Esa canción me hace sentir bien”.

QUARTA. Acudir en colla els dissabtes a la vesprada al centre comercial més pròxim a ta casa i passar-se la vesprada caminant pels seus corredors com un panoli, menjant caramel·lets o entrant en el cine en compliment de la clàusula PRIMERA.

QUINTA. Agredir, almenys una vegada en la vida, a un discapacitat, gravar-lo amb el telèfon mòbil i compartir eixe divertiment tan graciós amb la comunitat d'internautes.

SEXTA. Fer botelló els caps de setmana, intentant molestar el més possible al veïnat; pixar entre dos cotxes i deixar que el teu gos defeque en la vorera per tal de facilitar el compliment de la clàusula següent.

SÈPTIMA. Xafar una merda. Imprescindible per a considerar-se 100% espanyol.

OCTAVA. Sotmetre's a una dieta rica en sucres, greixos industrials i hidrats, acompanyant-la d'una vida sedentària, a ser possible enfront del televisor. Criar panxa. Tirar un cul com un pandero, posar-te un tanga i pensar que et queda bé.

NOVENA. No cedir el teu seient en l'autobús així estiga la tia parint un prematur o la vella cridant de dolor perquè se li ha partit el maluc. Que no haguera tingut osteoporosi, no et fot. Tutejar-los sempre i no demanar les coses per favor ni, per descomptat, donar les gràcies.

DESENA. Passar-li la mà pel muscle a un compatriota i dir-li almenys una vegada: “Macho, como en España no se vive en ningún sitio"

I en prova de conformitat amb quant antecedix, subscriuen el present contracte.

Extret del Blog d´Ignacio Escolar, traduït per Antònia & Sacks

Por?

2008-02-06T23:04:00.000+01:00

Primer que res mireu aquest vídeo d´Amnistia Internacional.

No sé vosaltres, però jo per més que el veig no trobe enlloc el missatge polític (No havíem quedat que la protecció dels drets humans era un valor absolut i no una simple opció política relativitzable?) Doncs bé, eixa és l´excusa que el govern espanyol ha amollat per tal de prohibir (sota sanció de 300.000 euros) la seua difusió a les televisions de l´estat.

Jo ja he deixat d´entendre certes coses de les que fa el govern Zapatero. Sembla com que si de tanta canya que li han donat els de la caverna, ell mateix haguera agafat tots els complexos i ara tractara de llavar la imatge de dimoni bolxevic que han projectat sobre ell. L´impulsor de la tornada a Europa, l´aliança de civilitzacions i el bon rotllet internacional, donant carta de naturalesa a una acció de censura tan indecent i en un tema tan important que a molts ens deixa amb la certesa de que el seu impuls transformador de fa quatre anys, ha arribat fins on anava. Jo també sóc dels que pensa que a Madrid, és millor un PSOE incoherent què un PP coherent, però la experiència també em diu que si no se lis espenta amb la necessitat de pactes, els socialistes tenen una certa tendència a emular als seus germans conservadors.

L´home que volia acabar amb el capitalisme

2008-02-04T00:37:00.000+01:00

Mai tirà algun va disposar de tan universal poder de triturar als hòmens amb la misèria o amb la guerra. El tirà és el capitalisme i qui així parla no és Marx, sinó un filòsof cristià que va revolucionar el pensament del segle XX. Es deia Emmanuel Mounier i l'empremta de la seua rebel·lió intel·lectual no ha fet més que començar.

Nascut en Grenoble (França) en 1905, Mounier va ser testimoni de les dues guerres mundials, de la lluita dels totalitarismes feixista i comunista, i va sofrir en carn pròpia els rigors de la persecució per defendre les seues idees: va ser empresonat pel règim col·laboracionista de Vichy, al qual va arribar a plantar a cara amb una vaga de fam.

Catedràtic de Filosofia, amb només 23 anys, va portar fins a les seues últimes conseqüències el seu compromís i va decidir viure pobre, sense lligams, dedicat en cos i ànima a difondre el seu missatge: la revolució personalista, cosa per la qual va desplegar una incessant activitat (xarrades, conferències, creació de grups) tenint com a eina principal la revista Esprit, un dels fenòmens culturals més innovadors i originals del segle XX.

El seu missatge és un dels més radicals de la Història. El va resumir perfectament el filòsof Jean Guitton: Mounier no veia la salvació sinó en la prèvia destrucció del desordre. Però, a diferència de molts revolucionaris, va romandre sempre pobre. Va renunciar a viure d'un ofici amb un bon sou i, sense fortuna, es va llançar a l'aventura de la pobresa.

El personalisme, la seua innovadora presa de la Bastilla intel·lectual, gira entorn de la persona, però no per a salvar-la, més bé per a "comprometre-la". Mounier redefineix la persona com a ésser amb dignitat pròpia, el mode d'existència de la qual és la comunicació, l'obertura al món, a l'altre i a l'Altre. És a dir, obert a la transcendència i als altres.

Estos serien, telegràficament, els eixos del personalisme: la persona és un ésser encarnat, amb llibertat per al compromís i amb una vocació autònoma però cridada a viure comunitàriament.

Però com el propi Mounier explica, no es tracta d'un sistema filosòfic, sinó de quelcom
molt més radical i comprometedor. Una forma d'entendre la vida i d'actuar en el món i la societat. Contemporani de Camus, Sartre, Levi-Strauss i altres popes del pensament i la cultura, va dialogar amb tots ells i, al mateix temps, va ser molt crític. Emmanuel Mounier va considerar que és la persona la que està en joc davant de sistemes que l'ofeguen i la xafen.

Va ser implacable amb les ideologies marxista i feixista, perquè dissolen la persona en la col·lectivitat; amb certs existencialismes, perquè neguen la dimensió comunitària de la persona i la seua obertura a la transcendència. També, però, amb el neoliberalisme capitalista, perquè dóna primacia al benefici i als diners enfront de l'individu i perquè promou el benestar de l'individu insolidari com a valor absolut. Esta ultima posició explica que certs sectors conservadors s'escandalitzaren davant del peculiar esquerranisme cristià de Mounier.

Molt polèmiques van ser les seues crítiques al pla Marshall, després de acabar la guerra: estava d'acord a rebre l'ajuda americana, perquè resultava imprescindible, però li pareixia malament si era al preu d'un servilisme a EUA.

I és que el pare del personalisme va ser molt bel·ligerant amb la hipocresia del capitalisme.

Sant Blai gloriós

2008-02-03T02:56:00.000+01:00

Avui és festa a Torrent. Però com que és diumenge sembla que no lluïx tant. En el meu cas no crec que la aprofite tant com si fora un dia entre setmana. M´alçaré tard i la vesprada encara és curta. Però el que tinc clar és que no vaig a deixar passar el dia sense fer-me un passeig pel carrer de l´Ermita. I és que amb la festa de Sant Blai sempre he tingut una especial vinculació emocional. Per a mi sempre ha sigut com una mena de preludi de les falles, de la fi del mal oratge. Com si ja es poguera olorar en l´ambient l´arribada de la primavera.

En Jaume I, DCCC anys

2008-02-01T17:51:00.001+01:00

E quan uench altre dia a hora de uespres enuiam a dir al Rey e a Raiç Abulhamalet, per tal que sabessen los christians que nostra era Ualencia, e que negun mal nols faessen, que metessen nostra senyera en la torre que ara es del Temple. E els dixeren quels playa. E nos fom entre la rambla el reyal, e la torra, e quan uim nostra senyera sus en la torre descaualgam del caual, e endreçam nos ues hoirent, e ploram de nostres vyls, e besam la terra per la gran merce que Deus nos hauia feyta.

Demà fa vuit-cents anys que el nostre rei va nàixer a Montpellier. És per això que des d´aquest blog hem volgut sumar-nos a la proposta feta per les diferents webs valencianistes de penjar un fragment del Llibre dels fets. Hem triat el fragment en que el rei, en veure el penó sobreeixir entre les muralles de València, descavalca per tal de besar la terra i, tot seguit, comença a plorar i a lloar a Déu.

Eixe moment suposà el naixement del nostre regne, el començament de la nostra història com a poble. Dins del context de la Europa medieval i, més concretament, la Corona d´Aragó, el Regne de València, repoblat per catalans i aragonesos, va ser instituït pel monarca com a territori amb entitat pròpia amb unes lleis pròpies (furs) que regulaven les seues institucions i garantien la seua sobirania, fet aquest que va durar fins a 1707, any en el qual, "por justo derecho de conquista" el rei Felip V de Borbó va derogar els furs i les institucions del regne, quedant així assimilats a Castella.

És per tant un dia important per als valencians. Un dia que ha de ser de festa, però també de retrobament amb la nostra pròpia història, perquè és en ella on resideix la clau del nostre ser poble. És per això que des d´ací volem fer una crida a la participació. Ja siga mitjançant Internet, amb iniciatives com la què dalt comentàvem, ja siga penjant una Senyera dels nostres balcons, ja siga assistint als diferents actes que demà dia 2 de Febrer es celebren a València:

Dissabte 2 de febrer de 2008

08.09 h Concert de Campanes

11.00 h Tedèum a la Catedral

12.00h Volteig general de campanes a tot el país

12.15h Entrada de Bandes a la Ciutat de València
800 músics, 24 bandes I 3 recorreguts

13.45 h Concentració de totes les bandes en l’Ajuntament de València

14.00 h Mascletà en la plaça de l’Ajuntament (també coneguda en el futur com plaça Jaume I)

19.00 h Desfilada de Cavallers de la Conquesta i cavalcada popular

21.00 h Correfocs al voltant de la Catedral

24.00 h Castell de Focs Artificials en el llit del riu.

Fem entre tots que siga un dia especial

Quedar-se sol

2008-01-28T23:05:00.000+01:00

Article d´Alfred Bosch

En la llengua eyak, dedlè vol dir parlar. Ara la paraula és morta, perquè tu, Marie Smith Jones, eres l’única que podia usar-la, la darrera persona al món que parlava aquest idioma indígena americà. T’han enterrat a la venerable edat de 89 anys, i t’has endut els teus mots a la tomba. Fa temps, milers de persones us comunicàveu en eyak; vivíeu en una regió que ocupava 500 km de la costa d’Alaska i teníeu els vostres propis costums, creences, virtuts i defectes. De jove, Marie, dedlejaves amb tots els teus veïns. Però us van imposar l’anglès, no vau transmetre l’idioma matern (tu tampoc als teus nou fills) i a poc a poc et vas anar quedant sola. Els últims 15 anys no tenies ningú amb qui enraonar del temps o de la vida en el teu accent antic. Diuen que captaves la grandesa i la misèria de la situació. Fumaves compulsivament i insisties a conservar la memòria a través dels lingüistes. Això ha fet de l’eyak un cas insòlit dels idiomes extingits, perquè tu has permès compilar-ne un diccionari prou complet. De moment, tot plegat serà cosa de museu, i no tinc clar si això serà millor o pitjor que l’oblit. El cas és que la ciència no ha rescatat el teu eyak, que ha passat a engruixir la nòmina de 20 o 30 idiomes desapareguts a l’any. La lliçó és clara per a qui la vulgui aprendre; ni la gramàtica, ni la política, ni la simpatia universal salvaran cap idioma. La clau del dilema és dedlejar o morir. I si pot ser, abans de quedar-se sol.

www.avui.cat

Bestiari intergeneracional

2008-01-28T01:51:00.000+01:00

No és que siga el meu partit favorit. Puc compartir part del seu projecte, mai les formes que es gasten, però crec que només per higiene democràtica s´ha de parlar d´açò. Anem a parlar de coaccions, de bombes i agressions, de boicots al dret de reunió a un partit polític amb vuit representats a les Corts espanyoles, i l´escenari no és el País Basc, no; i el partit víctima dels fets no ha sigut el PP o PSOE. L´escenari són els pobles i ciutats valencianes i el partit ara agredit ha sigut ERPV. Sí, eixos que tenen cua, banyes i són molt roïns, doncs eixos.

No és un fenomen nou aquest, és tan vell com la democràcia. A voltes s´ha ignorat, a voltes se li ha donat corda però el cas és que els propis socialistes valencians es varen vore, durant el seu pas pel govern valencià, desbordats pels fets, sense saber com afrontar-lo, i amb certa por de d´eixir malparats davant el fervor popular. Varen seguir l´estratègia de mirar cap a un altre lloc cada volta que esta gent feia de les seues. Millor no fer-lis propaganda, deien, és millor la indiferència. I així, entre indiferència i indiferència, portem vora trenta anys. Patint una manca de certs drets què per a altres ideologies i partits són ja cosa consolidada, i patint-lo amb el beneplàcit d´una societat, la nostra pròpia societat, que ha arribat a un punt d´aceptació d´estes conductes què si passaren en altre lloc de ben segur que posaria el crit en el cel, que ja ni reconeix la seua existència. A banda del que va ocórrer el dissabte, què tot i la seua gravetat, ningú va eixir ferit, si comencem a contar des del més d´Octubre del passat any ens trobem amb:

Artefacte explosiu a la seu del BLOC de València,

dues agressions físiques als carrers de Mislata, una d´elles amb lesions, no greus però importants,

Assalt al casal Jaume I de Sueca durant la celebració d´un acte, amb agressions físiques als assistents,

Esclat d´una bomba a la seu valenciana d´ERPV,

Intent d´incendi a la seu del BLOC de Benicàssim, i segur em deixe alguna, he fet el recompte de memòria.

Quantes detencions han fet? Que ja sàpiga ni una, ni d´açò ni de les anteriors. I contràriament al què es puga pensar, no és que els autor siguen tn professionals que siga impossible tobrar-los. Només cal visitar un parell de webs, el nom de les quals no pense dir, per trobar-te els autors presumint de les seues heroïcitats als seus bocabadats fans. Ací vos deixe una imatge, són els i les cervell-rèptil amb actitud desafiant fent el treball menys brut, la intimidació. Dissortadament, hauré de tornar a parlar del tema, dissortadament per a ells mateixos, són gent molt, molt jove.

I Camps què opina d´açò? Ens preguntem molts.

Lo que quieras, joder!

2008-01-24T01:26:00.000+01:00

Què la COPE estava al servei dels interessos del sector més fosc de la dreta espanyola, és una cosa que no fa falta ser un geni per a adonar-se´n, però mai, almenys jo, havíem tingut una evidència tan crua, desvergonyida, immoral i repugnant com aquesta:

Article publicat al diari Informació:

Una sentencia constata el intento de «compra» de un edil para favorecer al PP El jefe de un concejal independiente le ofreció «lo que quisiera» a él y a sus familiares si su voto no daba la Alcaldía al PSOE

PÉREZ GIL La sentencia de una magistrada del Juzgado de lo Social de Alicante constata como hecho probado que, diez días antes de la constitución del Ayuntamiento de Beneixama, se intentó «comprar» al concejal de Junts per Beneixama (JPB), el independiente Pepe Toni Mataix, para que votase a favor del PP en el pleno de investidura, lo que habría dado la Alcaldía a la popular Mari Ángeles Rivas relegando a la oposición a la actual alcaldesa, la socialista Amparo Barceló. Para ello la jueza ha admitido como prueba y escuchado la grabación de una conversación telefónica, a la que este diario también ha tenido acceso junto a un informe pericial. En ella el director de Onda 15 Publicidad, una emisora de radio de Villena asociada a la Cope donde Pepe Toni trabajaba como locutor de un programa musical, le asegura que está legitimado para ofrecerle «lo que quiera» a él y a sus «más cercanos familiares» a cambio de su voto. Además, en diferentes momentos de la charla, que dura doce minutos y se realiza en un tono distendido y coloquial, el jefe le dice a su empleado y concejal: «A mi me han dicho que te pida y que te ofrezca»...«Tú dime algo porque a mi me están esperando»...«Si tu quieres que vaya, yo voy. Hablo. Yo estoy legitimado para decir todo lo que queráis»...«Pídeme lo que quieras que se te va a dar. ¡Ya está!. ¿Lo tienes claro ya?»...«Tú pide que es lo que quieres y yo lo traslado»...«¿Qué es lo que quieres?. Dímelo. Me lo dices y yo te lo doy. Punto». Pero también le advierte de las consecuencias negativas que podría tener su decisión si optaba por firmar un pacto de gobierno con el PSOE,-como así fue finalmente-, aludiendo literalmente a que «Benejama va a quedar cuatro años parada..rota...y después va a pasar factura. Cuatro años para Benejama puede ser jodido»...«y después vas a ser un cadáver político y no se ya en lo personal».
El voto del candidato de la formación independiente era determinante para decidir el gobierno local dado que en las elecciones el Partido Popular obtuvo cuatro concejales, el Partido Socialista sacó 3 y Junts per Beneixama dio la sorpresa con 2 ediles.
Curiosamente, semanas después de pactar con los socialistas Pepe Toni fue despedido de la emisora, algo que él atribuye a un «castigo» por parte de su jefe al no haber accedido a sus pretensiones de cara a favorecer al PP. De hecho, en un pleno celebrado en julio ya denunció públicamente que estaba siendo objeto de «presiones» en el trabajo. Por todo ello y no conforme con las condiciones del finiquito interpuso una demanda contra la empresa y el caso fue visto por el Juzgado de lo Social Número 3 de Alicante. Su magistrada ha resuelto, sin embargo, que el despido fue legal en todos sus términos. Pero la sentencia, que ha sido remitida a las partes esta misma semana, incluye en el quinto punto de hechos probados que: «el demandante es en la actualidad concejal del Ayuntamiento de Beneixama y, en fecha no determinada, el director de la empresa demandada intentó influir en el voto del actor en la conformación del gobierno del Ayuntamiento de Beneixama, instándole a votar a favor del Partido Popular con ofrecimiento de prebendas». La cinta fue aportada al juicio como prueba por el letrado del edil para demostrar que el despido fue improcedente y respondió a una «venganza» por razones políticas y no laborales.
El director de la emisora, con quien este diario contactó en la tarde de ayer, no ha querido pronunciarse por el momento.

Conversaciones grabadas por temor a represalias Pepe Toni Mataix, que a sus 30 años es primer teniente alcalde de Beneixama y dirige las concejalías de Medio Ambiente, Fiestas, Participación Ciudadana y Medios de Comunicación, está muy afectado por este asunto. Ayer anunció que su abogado ya ha recurrido ante el Tribunal Superior de Justicia la sentencia que ha desestimado su demanda laboral. Considera que es «injusta» por cuanto la magistrada-juez no ha tenido en cuenta el intento de soborno que, en su opinión y en la de su letrado, ha sido la causa real de su despido. Respecto a su decisión de grabar la conversación telefónica con su jefe, hecho que tuvo lugar el pasado 5 de junio, ha indicado que actuó así por temor a sufrir represalias en el trabajo y tras recibir, en los días previos, hasta tres llamadas en relación a este mismo asunto. Pepe Toni lamentaba ayer haber tenido que llegar a este extremo pero asegura haberse visto obligado a ello y espera que «todo se aclare pronto». Tampoco descarta emprender acciones legales por la vía penal.

El que molts esperavem

2008-01-22T22:22:00.001+01:00

El valencianisme, l´esquerra moderna i l´ecologisme, junts per tal de dur una veu netament valenciana al Congrés dels Diputats. Veritat que sona bé?

Isaura Navarro com a cap de llista, una bona candidata per a un bon projecte, amb més de 1.500 iniciatives durant la present legislatura, amb més de 1.300 iniciatives durant la present legislatura a Madrid. Ningú no pot negar que ha fet un treball exemplar.

Vos he de confessar que m´he dut una gran alegria, la meua primera experiència Isaura va ser durant el plenari de l´estatut valencià a Madrid (setembre de 2005) i em va captivar. El fet, però, que fora d´Esquerra Unida, em tirava cap enrere. Ara, EU s´ha partit, els comunistes s´han quedat dins i la resta ha decidit deixar-los a soles amb la seua prepotència i han fundat Iniciativa del Poble Valencià. Allò que jo, i molts sentim, ho he trobat esta vesprada a la xarxa:

Bones!!.. UH, AH, ISAURA NO SE'N VA!!... Formem un moviment unitari d'acció popular en clau valenciana. Sóc del Bloc i apel·le a la il·lusió. TERRA TREBALL LLIBERTAT VIVENDA PÀTRIA DEMOCRÀCIA PROGRÉS I CANVI SOCIAL Visca el valencianisme, visca el poble valencià. ¿PP? ¿PZOE? ¿PCE? ->> BLOC-Iniciativa <<- **una veu valenciana a Madrid**

Tal volta massa bàsic, però és que ja va tocant que els valencians parlem amb veu pròpia a la capital de l´estat

Pactar amb el dimoni

2008-01-19T02:28:00.000+01:00

M´agrada la web Cristians pel valencianisme. Dins d´una societat com la nostra, amb un dèficit tan gran d´allò que s´anomenat "Centre progressista", el fet que aquestes persones, des de dins de la pròpia Església, ens llancen una proposta com aquesta, on es dona cita el millor Personalisme amb un Cristianisme culte, moderat i obert a allò extern, i que a més es faça contextualitzant les seues creences dins del poble que els envolta i del qual hi formen part, em sembla una cosa digna de lloança. Sí, ja ho sé, estic admirant-me d´una cosa que hauria de ser del tot normal. Què no estem a Europa, al segle XXI i la democràcia sembla arrelada? però és que, malauradament, els que considerem que una altra Església és, a més de possible, necessària, no trobem amb facilitat textos amb la lucidesa del que a continuació transcric:

Pactant amb el dimoni:

Em dóna una llàstima difícil de pair vore com tot i la ingent quantitat de mitjans de que vivim envoltats per discutir, compartir, deprendre i ser informats, el moll dels assumptes que ens haurien d'importar romanen impol·luts i ben manipulats, tal com si el progrés no s'haguera adreçat més que a fer-nos més suros.

Que les grans empreses no es dediquen a fer alta filosofia moral, crec entra dins del realisme, fins i tot en este món del joc de poder en que s'han muntat, que els partits no siguen reservoris de reflexió i responsabilitat forma, desgraciadament, part de la seua cursa per guanyar les eleccions en que es juguen i ens fan jugar tant. Ara bé, sempre vaig intentar creure que al sí de la nostra Església hi havia un think-tank preocupat pels valors i amb una visió més enllà de les conjuntures i amb propòsits ètics, més o menys encertats segons els corrents, però no marcats per la improvisació i la confusió.

Resulta, en canvi que això ha passat i passa, tot i el Concili Vaticà II i les reformes populars que el cristianisme ha vist nàixer al segle XX, perque les jerarquies catòliques aposten fora del cristianisme renovat i es tiren en mans dels pijors enemics del missatge cristià mínimament sincer i amb possibilitats de supervivència.

Deia en una estupenda reflexió que publicà "Cristians pel Valencianisme" Enric Capilla, que, desafortunadament, dreta i Església havien anat de la ma tradicionalment i que eixa reedició del nacional-catolicisme espanyol i fèrriament conservador es feia en contra dels reptes i les passes que el cristianisme tenia davant i havia encetat en dècades anteriors (amb no massa convicció dels cardenals i arquebisbes, tot n'hi ha que dir-ho).

L'aposta de l'establiment catòlic per la dreta actual és un parany per a la mateixa Església, pense jo. I està clar que, damunt, juga amb la possibilitat de que algun dia el cristianisme puga ser raonablement viu.

De tots els que jo conec, els de dreta es divorcien tant o més que els que no ho són, i si parlem de fidelitat als valors com família, caritat, fidelitat en la parella, hàbits sexuals, desapego pels bens materials i l'hedonisme com epicentre de la vida, etc., vaig a ser molt generós si dic que són valors que es troben ignorats i menystinguts tanmateix entre els joves i medians de dretes com d'esquerres, però amb una convicció sense escletxa de que importen un rave en la pràctica entre els primers.

El neo-liberalisme és el cor i la medul·la de la dreta vigent, adobada potser d'un conservadurisme ranci, però solament en les formes, ja que al cap i a la fi allò que importa en primer lloc és el nivell de vida a cent per hora, els guanys, la rendibilitat de l'empresa, la seguretat material a qualsevol preu i el control del mercat. Si el consum no es converteix en principi i finalitat que presideix tot i la uniformització dels consumidors i ciutadans com massa crítica no es produeix, s'espolsen de tot el demés amb rauxa, la mateixa amb qui, a nivell individualista (un altre dels grans ossos de la dreta del s. XXI), es rebel·larien contra codis morals responsables i solidaris que intentaren posar-li fre al seu negoci i "way of life".

La jerarquia catòlica espanyola es sent ben abonada quan mobilitza un o dos milions, però eixe dia no toca l'ànima sinó que s'allunya de la resta, que en som molts més, de no cristians però per suposat també de cristians.

La seua alineació amb i pel nacionalisme espanyolista més intransigent i monolític, la seua postura partidista, a favor del món dretà, siga el para-feixista siga el neo-liberal, sense massa disquisicions, com si tot el que haguera de fer-se-li al catolicisme és emprar-lo de careta i mantindre els seus privilegis, els posiciona en un lloc cada vegada més curt, estret i perillós. Pot ser que el seu "mercat" s'integre per una banda de la societat amb poder econòmic, però van auto-excloent-se de ser institució de tots i per a tots, de ser resposta per a alguna cosa, de respondre a les necessitats i mancances que patim a esta societat i sobretot aposten per un model sociopolític al que en realitat i de fons li pinta un peix el missatge cristià.

Dr. Josep Gallart

Hola!

2008-01-18T00:24:00.000+01:00

Bé, doncs ja estic ací! Tant de temps pensant en fer-me un blog i ara que el tinc, la veritat és que no sé per on començar. Tantes idees i tantes coses que se´m passaven pel cap que havia de contar i ara res... Així som, o així sóc almenys jo. Primer que res, vull donar-vos la benvinguda. Avui és la festa de inauguració i sols hi cap la diversió. Ja vindran els posts polèmics, els comentaris de mal gust i les entrades (o eixides de to) de l´aprenent de sabut que porte dins. Doncs això, Envadant, ací hi ha puesto. Assenteu-vos i feu-vos alguna coseta, esteu a la vostra casa.