All I wanna say is that they don't really care about us. Fins sempre

SÍ A L'AVINGUDA DEL PAÍS VALENCIÀ!

Manifest del Col·lectiu Safranar:

Des del Col·lectiu Safranar trobem absurda la pretensió de la nostra alcaldessa de canviar el nom a l'artèria principal del nostre poble, l'Avinguda del País Valencià. Entenem que es tracta d'una denominació ja plenament consolidada en la vida social torrentina i que no pot crear rebuig més enllà de certes mentalitats retrògrades que són molt minoritàries. De fet, en aquest mateix sentit, ens ha sorprés molt la iniciativa de l'alcaldessa, ja que no pensàvem que fóra possible, entre altres qüestions, perquè María José Català ja s'havia manifestat diverses vegades en premsa contrària a obrir un debat que, ella mateixa assegurava, no estava entre les prioritats de cap torrentí.

Així doncs, no podem fer una altra cosa que jutjar aberrant el fet que s'òbriga una qüestió quan el nostre consistori està a punt de tancar per vacances i només queda un plenari abans que l'estiu deixe en quarantena la política torrentina. En aquest sentit, denunciem que no trobem altra explicació a la tria de les dates per a la consulta popular que el fet que d'aquesta manera es pot silenciar i fer passar d'amagat un tema espinós que només aconsegueix que acontentar a les bases més radicalitzades del partit a què pertany qui ostenta el comandament del nostre consistori. I tot açò amb una voluntat obscurantista que ha fet que ni tan sols els grups municipals amb representació a l'Ajuntament, PSPV i Bloc, se n'hagen assabentat. Com nosaltres, ho han llegit a la premsa.

De fet, en cas que Torrent fóra un poble acostumat a la política participativa i les dates previstes hagueren estat unes altres en què la ciutadania no viu en el descans d'unes merescudes vacances, podríem entendre la iniciativa. Però no és així. L'alcaldessa ha anunciat la consulta només una setmana abans que s'òbriga el període de vot i anteriors experiències de participació al nostre poble han estat -per dir-ho suau- ridícules. L'única que podem assenyalar és aquella que volia posar a debat la ubicació de l'hospital i que només va arribar a rebre 6 vots, cinc d'ells de familiars de l'alcaldessa, i que a més va costar al voltant de 45.600 euros. Així doncs, es perverteix la idea de participació ciutadana en un aspecte que, repetim, només respon a una voluntat d'imposar una ideologia retrògrada que pensàvem que havia perdut la centralitat a Torrent. La nostra alcaldessa entra, així, en una espiral demagògica perillosa. La consulta no podrà ser una altra cosa que una enganyifa. Cal crear una cultura democràtica i participativa, però el cas que ens ocupa és una palpable aberració del concepte.

Així mateix, des del Col·lectiu Safranar volem incidir en les connotacions positives que comporta l'expressió País Valencià. Més enllà de qualsevol ideologia, el terme fa referència a la voluntat d'autogovern dels valencians al llarg de la nostra història recent i, de fet, poder establir-lo al nomenclàtor torrentí el 1979 per a l'artèria principal del poble, que abans portava l'ignominiós nom d'"Avenida de los Mártires", va ser una fita que qualsevol torrentí demòcrata hauria de celebrar. Així doncs, només entenem el rebuig a aquest terme des d'unes coordenades ideològiques amb voluntat crispadora i de divisió dels torrentins. Obrir ara el debat de la denominació del nostre principal carrer no és una altra cosa que fer una crida perquè la política de la divisió i l'enfrontament caïnita s'instal·le al nostre poble. Esperem que María José Català no compartisca aquesta perillosa deriva reaccionària i retire la iniciativa.

No a la demagògia!

Sí a l'Avinguda del País Valencià com a símbol de la voluntat de llibertat dels torrentins!

Europees 2009

Abans que res demanar disculpes pel meu retard en actualitzar. Sóc conscient que tinc una mica abandonat el xiringuito, però promet tornar, tal volta després de l'estiu, ja vorem, pel moment em dedicaré a les reflexions ràpides.

És cosa meua o aquesta campanya electoral està sent d'allò més barroer, cutre i insultant (cap a la intel·ligència dels ciutadans vull dir, els polítics ja s'ho faran) de totes les que recorde?

Crec que va ser Duran i LLeida qui fa uns dies va dir que estava sent una campanya prou dura, ell parla com a part activa i, la veritat, desconec quin serà el grau de duresa per un polític, però jo com a ciutadà comence a estar una mica fart.

Deixant de banda el nivell dels nostres polítics, que avuí en el debat que han fet a la 1 causaven vergonya aliena, el que percep és un deterior de la democràcia però del tot bestial. I, no ens enganyem, els partits polítics majoritaris tenen la major part de la responsabilitat.

A Regne Unit, per una factura inferior al preu dels tratges de Camps, ha caigut tota una ministra. Ací s'ha posat de moda el morir matant i abans de dimitir pensen que és convenient encendre el ventilador fins que els núvols, o la merda, impossibiliten la vissio de tot el que no siga ells/ella mateix.
-
-

SinDescargas

Vist a valencianisme.com

Superpoders

Avui ha eixit a tots els noticiaris: A València un grup de científics ha descobert un mètode de investigació amb cel·lules mare que té la virtualitat de no danyar els embrions i que pot servir per a poder continuar amb la investigació en aquest camp sense els entrebancs ètics que això suposava per a molts. Aquest pioner avanç ha sigut dut a terme al “Centro de Investigación Principe Felipe”. Amb eixe nom, si no has sentit abans el nom de la ciutat, es pot pensar que està ubicat tant a Madrid, com a Sevilla com a Quintanilla de Onésimo. Què no hi ha científics valencians, vius o morts, amb el suficient prestigi i renom com per a posar-li el seu nom a un centre sense dubte capdavanter i que pot, ara sí, servir per a dur el nom de la nostra ciutat i el nostre país a les mes altes cotes de reconeixement?

Qualsevol persona em podrà dir que no cal filar tan prim, que quan un avanç en aquest camp té lloc, dóna igual el nom de la institució, i què inclús dóna igual la ubicació geogràfica de la institució, que la ciència és patrimoni de tots els homes i que les subtileses abans descrites no són més que rabietes patriotreres. Doncs discrepe. Discrepe, en primer lloc, perquè no solen ser innocents aquestes afirmacions; en segon lloc perquè, en certa mesura, el nom sí fa la cosa i les qüestions simbòliques tenen molta més importància del que ens pensem.

Quin missatge es transmetria als joves estudiants el vore cóm una persona que ha crescut als seus mateixos pobles i que, gràcies a l’estudi, ha bastit un reconeixement tal que un dels centres d’investigació més prestigiosos duu el seu nom? No seria molt més efectiu que les patètiques campanyes amb superherois que els nostres governants s’han marcat per tal de fer vore que lis preocupa el esglaiant index de fracàs escolar, després de haver jugat amb l’educació amb una indecència obscena? Les xifres són alarmants i mentre tinga veu per parlar i dits per escriure no em cansaré de repetir, pregonar i gravar on faça falta: Sense educació de qualitat, sense una nova generació de gent formada, estem fotuts però del tot. Com a poble i com a persones. Perdoneu-me la crudesa però és així.

La relació entre aquestes dues coses tal volta no estiga clara i algú em pot acusar de dramatitzar, però és que una cosa és símptoma de l’altra, i el nom del Centre en qüestió (Com el del Palau de les Arts i el Museu, que ja em direu què han fet els Borbons per la ciència i les arts, i no, els espectacles pirotècnics de 1707 no computen positivament), és una bona mostra de que no cuidem la nostra gent, ni als de les arts ni als de les ciències ni als intel·lectuals. Tal volta, la gent del futbol (masculí, of course) siga l’única que no es pot queixar i vet ací quina casualitat que tots els xiquets volen ser futbolistes. Manca de referents és el que els falta als nostres joves. I normal que no vulguen estudiar, ni crear, ni cultivar el seu esperit, pa què? que dirien al meu poble. Si durant dècades ha vist com quatre cenutris que no saben fer la O con un canut ha estat guanyant euros a esportes a base de comprar i vendre rajola mentre la gent de la ciència s’havia d’anar fora, la gent de l’art era marginada i la gent de les lletres, ai la gent de les lletres, catalanistes tots, a l’enemic ni aigua.

A mi em fa l’efecte que si València és en certa mesura motor de alguna cosa, ho és per la pròpia inercia de temps passats, però les rentes estan començant a esgotar-se i estem a punt de perdre el tren cap el futur. Si tenim algun futur, nosaltres i tots els pobles europeus, és al camp de I+D+I que de cambrers, peons de fàbrica i agrucultors no tecnificats, ja ho fan millor en altres puestos i més barat, però per a això fa falta gent qualificada. I que esta gent siga cuidada pel nostre poder públic. Quí ho farà si no?

BOMBON MALLORQUIN

Si els anteriors discos de Joan Miquel Oliver en comptes de seus hagueren sigut de un músic novel que tracta d'obrir-se camí, els haguera considerat com excel·lents. Realment, com no podia ser d'una altra forma, les lletres són genials i la música no es podia dir que fóra roïna. Per contra, sabent qui estava darrere, els trobava del tot decebedors, senzillament no estaven a l'altura del que calia esperar del cervell dels Antònia Font. No sé les voltes que he escoltat Surfistes en càmera lenta tractant de trobar-li el puntet, eixe toc de genialitat que caracteritza aquest autor enfront de la banda mallorquina, però no hi havia forma, a la veu li mancava la força que em transmetia Pau Debon i contra això poca semblava es puguera fer: Els Antònia Font eren un tot indivisible del que qualsevol de les cinc potes era imprescindible i el mono del fan que espera noves coses s'havia de passar com es puguera, perquè els succedanis no funcionaven en aquest cas. Eixe era el meu credo inamovible. Fins ahir.

Les esperances eren més aviat poques però, com a bon creient, vaig posar la mula a treballar. La cosa no es va fer esperar molt: als pocs minuts tenia una cançó per a previsualitzar, Ryanair. Més del mateix, em vaig dir, una bona lletra, una bona melodia, però com que no m'arriba. En tornar de fer-me una copa, em trobe amb tot el disc baixat. Eren les tantes de la nit i no tenia auriculars, però no em vaig gitar sense escoltar-lo malgrat el risc de desencadenar una crisi veïnal. Ja en els primer acords del tema primer, vaig intuir que aquesta volta anava a ser diferent. I així va ser. Definitivament ha trobat el seu punt com a interpret de les seues pròpies cançons en un dics que, ara sí, compleix totes les expectatives que desperta. Ens ha regalat dotze cançons amb un toc altament intimista i plenes de sorpreses. En la línia del millor Batiscafo Katiuscas.

La espera es farà sense dubte més lleugera, però en cap cap ens llevarà la expectació d'un nou disc amb la banda que sembla ja està començant-se a gestar.

De moment, ací vos deixe un avancet:

(M'encanta la foto de la portada del disc. Per casa hi havia una semblant, d'un viatge a Mallorca dels meus pares a finals dels setanta)