Vint anys després

Acabava de fer els tretze anys. Crec que va ser la primera volta en la meua vida que vaig tindre consciència de la Història com a una cosa dinàmica que en eixe precís moment no estava passant als llibres sinó a les imatges que transmetien un dels dos canals de televisió existents. Després de tota una infància sentint parlant de Guerra Freda, amenaces, botons rojos i holocausts nuclears, arribava a la meua adolescència i una dosi d´optimisme ho envaïa tot. Els règims totalitaris de l´orbita soviètica, aquell Imperi del Mal del que parlava Reagan, anaven caiguent com fitxes de dòmino; ens contaven als mitjans de comunicació que la llibertat s´anava obrint pas a marxa triomfal fins arribar a l´últim racó del continent europeu i només faltava un any per a que La Utopia es tornara imatge visible: Pink Floyd compleix la seua promesa i toca davant la Porta de Brademburg. Semblava que ens conduïen inexorablement cap un món millor. Semblava.

Que les guerres anaven a seguir esclatant, amb mur o sense, era una cosa que tot el món menys jo, càndid adolescent, imagine que tenia clara. Que el règim soviètic era una cosa terrible que en comptes d´emancipar el treballador, l´havia esclafat fins allò inimaginable, també tot el món, inclús jo, ho tenia clar. Deixant de banda les obvietats, quin balanç hem de fer de les esperances suscitades aquella matinada de novembre de fa vint anys? Altament negatiu sense dubte.

De coses positives hi han hagut, per suposat: Europa ha deixat d´estar dividida i milions de persones s´han alliberar de la tirania..... en ocasions per a passar a una altra . Si aquesta nova és millor o pitjor que l´anterior ho deixe a l´opinió de cadascú, però el que és un fet tangible és que dels antics països comunistes, són ben pocs els que han aconseguit desenvolupar un autèntic estat de dret i inclús alguns han deixat d´estar dominats per la màfia dels camarades per a estar-ho per la del crim organitzat. En molts d´estos casos no han canviat ni tan sols les persones, només el color de la bandera i els motius per a delinquir. Abans per poder, ara per diners.

Fa uns anys parlava de tot açò amb una companya romanesa. El fet que començara el seu discurs amb un "Jo no sóc comunista però...." va despertar tot el meu interés. Més encara sabent que això era del tot cert: La seua excessiva ostentació de símbols religiosos i converses anteriors sobre qüestions diverses, havien fet que li haguera jutjat com a dretana. Bé, el cas és que després d´eixe "però" va vindre un rosari de comparacions entre el que es va viure al comunisme, les expectatives generades i quina és la situació actual. "Jo no sóc comunista però abans ser romanès significava alguna cosa, tenies un estat que s´extralimitava, però també en certa mesura vetlava per tu. Sabent on estava la línia, estaves segur" Ara és que no ha línia. Ara no hi ha res,.Només que un poble abandonat a la seua sort que ha d´eixir de la seua terra per sobreviure i a més donant gràcies si ho fa sense haver de rendir comptes a les màfies que governen efectivament els territoris.

No va ser una transició del comunisme a la llibertat com ens han venut i ens venen els mitjans. Va ser una transició del comunisme al no res. De vegades sembla que el símil històric més apropiat al que va passar a l´est d´Europa fa vint anys és el da la caiguda de l´Imperi Romà: Un imperi que ha perdut la seua pròpia raó de ser, s´autoaniquil·la sense que cap cosa li prenga el relleu, donant pas a una edat mitjana on el fort es fa senyor i el feble vassall, sense més estructura d´autoritat que aquesta.

Si ens acostem un poc cap a casa, el panorama tampoc és que siga millor que fa vint anys. Amb una dreta crescuda, refeta i rearmada amb fonamentalismes neocons, un capitalisme sense enemics, una esquerra amb un nivell de desorientació tal que no ha sabut ni aprofitar la ocasió d´or que la crisi li oferia i una societat civil desencantada amb les utopies socials, fa que tot l´edifici de conquestes sobre la que és basa l´estat de benestar, construït, no ens enganyem, baix la por de les èlits al comunisme, també s´haja quedat sense la sàvia i el motiu que el feia existir.

Seria bonic que avui els europeus celebrarem el retrobament de les nostres dues meitats i el naixement d´un nou sistema on cadascuna d´aquestes meitats haguera aportat el millor del seu propi. La realitat per contra és que avui en dia, ni ells són més lliures ni nosaltres més solidaris.

Sabotegen la web del PP provincial de València.

Sembla que durant la nit passada es podia vore aquesta imatge. I es podia sentir aquesta cançó:



vist a: valencianisme.com

Si només fóra per açò...

...podríem dir que són quatre xiquets inconscients, gamberros i amb ganes de donar la nota. Típics vàndals avorrits que embruten les parets d´un partit polític com podrien tirar-se tot el matí en un banc fumant porros i parlant de cóm es tunejaran el cotxe quan el tinguen. Però no, malauradament no és això només. Tot i que el perfil dels subjectes coincideix amb el que acaben de descriure, resulta que són els de aquesta panda de malfaeners els que intimiden diputats democraticament elegits, apallisen activistes polítics d´arrel impecablement democràtica o decideixen qui participa o no participa en l´acte central de la Diada de Tots els valencians, i tot això baix un esglaiant"no puedo garantizar su seguridad" policial que clama el cel .

S´ha de ser clar: una colla de rapats sense graduat escolar té segrestada la societat valenciana sense que aci ningú alce la veu, ni l´Espanya constitucional nominalment esquerrana de la qual suposadament som part "indissoluble", ni la València provinciana autosatisfeta, frívola i xanxullera. Una malaltia que ja ve de lluny i que ens està podrint a tots: Quan una societat tracta la seua joventut més activa i compromesa com a delinqüents i als delinquents com a senyors, la metàstasi està en un estat tan avançat que és del tot senzill deixar-se arrossegar pel costat més fosc del meninfotisme, materialitzat i visible en este cas en eixe rierol de merda que tot se´n porta per davant: voluntats, carreres politiques i fins i tot la dignitat humana més bàsica. Per un rellotge, un cotxe o un fons d´armari, què més dona? A partir d´un determinat moment, el preu no és que siga alt o baix, és que t´has convertit en un nino de drap sense cap cosa rígida a dins que et mantinga dret.

Tinc el conveciment moral que al sí de la nostra societat hi ha una tendéncia, una aspiració podríem dir, cap la democrácia real, cap a la normalitat. Moltes voltes amagada peró que es pot sentir present en moltes ocasions. Totes les societats han hagut de véncer obstacles i quan més dur siga el procés, més alt serà el grau de les conquestes, em dic. Que mai el feixisme, la fanfarroneria i la força han tingut l´última paraula i que deixar de lliutar és la més humiliant de les derrotes. Som millors que ells, i amb pitjors paios ens les hem vist al llarg de la història i ací estem. I sense dubte, sense cap dubte, persones amb més pes que ells han siguts agranats per l´implacable vent del esdeveniments. Això és el que pense.

Bonito

Dins la categoria "surrealisme", el senyor este que apareix a la foto ha encetat tota una subcategoria. Del "Nos apoyamos todos y eso es muy bonito" frase que per ella mateixa ja hauria fet entrar al seu autor dins del Parnàs de l´absurd, ha passat al "més difícil encara" i s´ha superat a ell mateix, vaja que sí:

“Todos tenéis que ser felices, porque todos somos iguales, los calvos y los que tenéis pelo” Davant d´aquesta hi han diferents teories, per que fa falta gent de ciència que elabore les seues teories per esbrinar els motius pel que un humà solta aixó en veu alta i davant dels micròfons. Una teoria diu que són els nervis per tot el que està passant, una altra assenyala que són les conseqüències d´haver fumat massa marihuano. Jo, que no entenc d´estes coses, preferisc no opinar.

“Ahí fuera hay miles y miles de enemigos” Què és exactament el que vol dir el nostre personatge amb "ahí fuera"?, al corredor on aguarden els periodistes? Fora de les nostres fronteres? A Ganímedes? Perque el nostre amic Paquet té cinc milions d´amics, tots els valencians se´l estimen i pensen que és bonito, o era a l´inrevés? Té igual. El cas és que quan parla d´enemics no pot referir-se a cap valencià perquè tothom sap que a la nostra terra "Todo es bonito" i els pardals canten, i les floretes naixen pertot i tot el món pot manisfestar la seua valencianitat com vol sense que els feixistes t´amenacen, apallisen o intimiden. No, això no passa en el món bonito que el nostre president ha creat. Veritat?

I ja van més de tres mesos....

.... sense actualitzar. Havia decidit prendre´m una mena de periode sabàtic i crec que ja s´està prolongant massa. Però no vull forçar cap entrada. Sempre són necessaris els parèntesis per a evitar la reiteració i la manca de idees. El que tinc clar és que de moment no pense tancar definitivament.

I de regal, per als que encara passeu per ací, una cançoneta que descobrí a l´estiu. Ara que ja s´ha acabat i els Jocs se´n van a Rio:

All I wanna say is that they don't really care about us. Fins sempre

SÍ A L'AVINGUDA DEL PAÍS VALENCIÀ!

Manifest del Col·lectiu Safranar:

Des del Col·lectiu Safranar trobem absurda la pretensió de la nostra alcaldessa de canviar el nom a l'artèria principal del nostre poble, l'Avinguda del País Valencià. Entenem que es tracta d'una denominació ja plenament consolidada en la vida social torrentina i que no pot crear rebuig més enllà de certes mentalitats retrògrades que són molt minoritàries. De fet, en aquest mateix sentit, ens ha sorprés molt la iniciativa de l'alcaldessa, ja que no pensàvem que fóra possible, entre altres qüestions, perquè María José Català ja s'havia manifestat diverses vegades en premsa contrària a obrir un debat que, ella mateixa assegurava, no estava entre les prioritats de cap torrentí.

Així doncs, no podem fer una altra cosa que jutjar aberrant el fet que s'òbriga una qüestió quan el nostre consistori està a punt de tancar per vacances i només queda un plenari abans que l'estiu deixe en quarantena la política torrentina. En aquest sentit, denunciem que no trobem altra explicació a la tria de les dates per a la consulta popular que el fet que d'aquesta manera es pot silenciar i fer passar d'amagat un tema espinós que només aconsegueix que acontentar a les bases més radicalitzades del partit a què pertany qui ostenta el comandament del nostre consistori. I tot açò amb una voluntat obscurantista que ha fet que ni tan sols els grups municipals amb representació a l'Ajuntament, PSPV i Bloc, se n'hagen assabentat. Com nosaltres, ho han llegit a la premsa.

De fet, en cas que Torrent fóra un poble acostumat a la política participativa i les dates previstes hagueren estat unes altres en què la ciutadania no viu en el descans d'unes merescudes vacances, podríem entendre la iniciativa. Però no és així. L'alcaldessa ha anunciat la consulta només una setmana abans que s'òbriga el període de vot i anteriors experiències de participació al nostre poble han estat -per dir-ho suau- ridícules. L'única que podem assenyalar és aquella que volia posar a debat la ubicació de l'hospital i que només va arribar a rebre 6 vots, cinc d'ells de familiars de l'alcaldessa, i que a més va costar al voltant de 45.600 euros. Així doncs, es perverteix la idea de participació ciutadana en un aspecte que, repetim, només respon a una voluntat d'imposar una ideologia retrògrada que pensàvem que havia perdut la centralitat a Torrent. La nostra alcaldessa entra, així, en una espiral demagògica perillosa. La consulta no podrà ser una altra cosa que una enganyifa. Cal crear una cultura democràtica i participativa, però el cas que ens ocupa és una palpable aberració del concepte.

Així mateix, des del Col·lectiu Safranar volem incidir en les connotacions positives que comporta l'expressió País Valencià. Més enllà de qualsevol ideologia, el terme fa referència a la voluntat d'autogovern dels valencians al llarg de la nostra història recent i, de fet, poder establir-lo al nomenclàtor torrentí el 1979 per a l'artèria principal del poble, que abans portava l'ignominiós nom d'"Avenida de los Mártires", va ser una fita que qualsevol torrentí demòcrata hauria de celebrar. Així doncs, només entenem el rebuig a aquest terme des d'unes coordenades ideològiques amb voluntat crispadora i de divisió dels torrentins. Obrir ara el debat de la denominació del nostre principal carrer no és una altra cosa que fer una crida perquè la política de la divisió i l'enfrontament caïnita s'instal·le al nostre poble. Esperem que María José Català no compartisca aquesta perillosa deriva reaccionària i retire la iniciativa.

No a la demagògia!

Sí a l'Avinguda del País Valencià com a símbol de la voluntat de llibertat dels torrentins!