divendres, 9 d’abril de 2010

Concentració




Us cridem a la convocatòria de concentració hui Divendres 9 a les 7 de la vesprada front la seu de la Delegació del Govern espanyol, a la plaça del Temple del Cap i Casal, per a mostrar que al poble valencià no se'l pot tractar així i quedar-se tan campants. Visca el Cabanyal i visca el País Valencià!.

dilluns, 25 de gener de 2010

dijous, 21 de gener de 2010

dissabte, 19 de desembre de 2009

diumenge, 8 de novembre de 2009

Vint anys després


Acabava de fer els tretze anys. Crec que va ser la primera volta en la meua vida que vaig tindre consciència de la Història com a una cosa dinàmica que en eixe precís moment no estava passant als llibres sinó a les imatges que transmetien un dels dos canals de televisió existents. Després de tota una infància sentint parlant de Guerra Freda, amenaces, botons rojos i holocausts nuclears, arribava a la meua adolescència i una dosi d´optimisme ho envaïa tot. Els règims totalitaris de l´orbita soviètica, aquell Imperi del Mal del que parlava Reagan, anaven caiguent com fitxes de dòmino; ens contaven als mitjans de comunicació que la llibertat s´anava obrint pas a marxa triomfal fins arribar a l´últim racó del continent europeu i només faltava un any per a que La Utopia es tornara imatge visible: Pink Floyd compleix la seua promesa i toca davant la Porta de Brademburg. Semblava que ens conduïen inexorablement cap un món millor. Semblava.

Que les guerres anaven a seguir esclatant, amb mur o sense, era una cosa que tot el món menys jo, càndid adolescent, imagine que tenia clara. Que el règim soviètic era una cosa terrible que en comptes d´emancipar el treballador, l´havia esclafat fins allò inimaginable, també tot el món, inclús jo, ho tenia clar. Deixant de banda les obvietats, quin balanç hem de fer de les esperances suscitades aquella matinada de novembre de fa vint anys? Altament negatiu sense dubte.

De coses positives hi han hagut, per suposat: Europa ha deixat d´estar dividida i milions de persones s´han alliberar de la tirania..... en ocasions per a passar a una altra . Si aquesta nova és millor o pitjor que l´anterior ho deixe a l´opinió de cadascú, però el que és un fet tangible és que dels antics països comunistes, són ben pocs els que han aconseguit desenvolupar un autèntic estat de dret i inclús alguns han deixat d´estar dominats per la màfia dels camarades per a estar-ho per la del crim organitzat. En molts d´estos casos no han canviat ni tan sols les persones, només el color de la bandera i els motius per a delinquir. Abans per poder, ara per diners.

Fa uns anys parlava de tot açò amb una companya romanesa. El fet que començara el seu discurs amb un "Jo no sóc comunista però...." va despertar tot el meu interés. Més encara sabent que això era del tot cert: La seua excessiva ostentació de símbols religiosos i converses anteriors sobre qüestions diverses, havien fet que li haguera jutjat com a dretana. Bé, el cas és que després d´eixe "però" va vindre un rosari de comparacions entre el que es va viure al comunisme, les expectatives generades i quina és la situació actual. "Jo no sóc comunista però abans ser romanès significava alguna cosa, tenies un estat que s´extralimitava, però també en certa mesura vetlava per tu. Sabent on estava la línia, estaves segur" Ara és que no ha línia. Ara no hi ha res,.Només que un poble abandonat a la seua sort que ha d´eixir de la seua terra per sobreviure i a més donant gràcies si ho fa sense haver de rendir comptes a les màfies que governen efectivament els territoris.

No va ser una transició del comunisme a la llibertat com ens han venut i ens venen els mitjans. Va ser una transició del comunisme al no res. De vegades sembla que el símil històric més apropiat al que va passar a l´est d´Europa fa vint anys és el da la caiguda de l´Imperi Romà: Un imperi que ha perdut la seua pròpia raó de ser, s´autoaniquil·la sense que cap cosa li prenga el relleu, donant pas a una edat mitjana on el fort es fa senyor i el feble vassall, sense més estructura d´autoritat que aquesta.

Si ens acostem un poc cap a casa, el panorama tampoc és que siga millor que fa vint anys. Amb una dreta crescuda, refeta i rearmada amb fonamentalismes neocons, un capitalisme sense enemics, una esquerra amb un nivell de desorientació tal que no ha sabut ni aprofitar la ocasió d´or que la crisi li oferia i una societat civil desencantada amb les utopies socials, fa que tot l´edifici de conquestes sobre la que és basa l´estat de benestar, construït, no ens enganyem, baix la por de les èlits al comunisme, també s´haja quedat sense la sàvia i el motiu que el feia existir.

Seria bonic que avui els europeus celebrarem el retrobament de les nostres dues meitats i el naixement d´un nou sistema on cadascuna d´aquestes meitats haguera aportat el millor del seu propi. La realitat per contra és que avui en dia, ni ells són més lliures ni nosaltres més solidaris.






dimarts, 27 d’octubre de 2009

Sabotegen la web del PP provincial de València.


Sembla que durant la nit passada es podia vore aquesta imatge. I es podia sentir aquesta cançó:



vist a: valencianisme.com

divendres, 16 d’octubre de 2009

Si només fóra per açò...


...podríem dir que són quatre xiquets inconscients, gamberros i amb ganes de donar la nota. Típics vàndals avorrits que embruten les parets d´un partit polític com podrien tirar-se tot el matí en un banc fumant porros i parlant de cóm es tunejaran el cotxe quan el tinguen. Però no, malauradament no és això només. Tot i que el perfil dels subjectes coincideix amb el que acaben de descriure, resulta que són els de aquesta panda de malfaeners els que intimiden diputats democraticament elegits, apallisen activistes polítics d´arrel impecablement democràtica o decideixen qui participa o no participa en l´acte central de la Diada de Tots els valencians, i tot això baix un esglaiant"no puedo garantizar su seguridad" policial que clama el cel .

S´ha de ser clar: una colla de rapats sense graduat escolar té segrestada la societat valenciana sense que aci ningú alce la veu, ni l´Espanya constitucional nominalment esquerrana de la qual suposadament som part "indissoluble", ni la València provinciana autosatisfeta, frívola i xanxullera. Una malaltia que ja ve de lluny i que ens està podrint a tots: Quan una societat tracta la seua joventut més activa i compromesa com a delinqüents i als delinquents com a senyors, la metàstasi està en un estat tan avançat que és del tot senzill deixar-se arrossegar pel costat més fosc del meninfotisme, materialitzat i visible en este cas en eixe rierol de merda que tot se´n porta per davant: voluntats, carreres politiques i fins i tot la dignitat humana més bàsica. Per un rellotge, un cotxe o un fons d´armari, què més dona? A partir d´un determinat moment, el preu no és que siga alt o baix, és que t´has convertit en un nino de drap sense cap cosa rígida a dins que et mantinga dret.

Tinc el conveciment moral que al sí de la nostra societat hi ha una tendéncia, una aspiració podríem dir, cap la democrácia real, cap a la normalitat. Moltes voltes amagada peró que es pot sentir present en moltes ocasions. Totes les societats han hagut de véncer obstacles i quan més dur siga el procés, més alt serà el grau de les conquestes, em dic. Que mai el feixisme, la fanfarroneria i la força han tingut l´última paraula i que deixar de lliutar és la més humiliant de les derrotes. Som millors que ells, i amb pitjors paios ens les hem vist al llarg de la història i ací estem. I sense dubte, sense cap dubte, persones amb més pes que ells han siguts agranats per l´implacable vent del esdeveniments. Això és el que pense.