Quan les barbes del teu veí vejes tallar....

Com que últimament em trobe massa escàs d´idees. Tire mà del clàssic "copy and paste" d´aquelles coses que veig per la xarxa i que queda fora de l´abast d´allò que és considera la "blogsfera valencianista". Pense que és un bon exercici per vore que és el que passa fora de les nostres fronteres i de les nostres dèries habituals que, de vegades, es fan una mica reiteratives. En esta cas en concret, considere que la cosa no ens és gens aliena. No només per la evident proximitat geogràfica i política, que també, si no pel fet que el que ara esta passant a Múrcia, pot ser el preludi del que puga ocórrer al nostre país no molt tard. A més de amb rigor, està escrit amb molta pedagogia, la qual també ens farà falta a nosaltres per a explicar als valencians què collons està passant. Temps al temps:


CRONOLOGIA D'UNA ESTAFA: CORRUPCIONS I LADRILLEOS EN LA REGIÓ DE MÚRCIA

L'alcalde de Torre Pacheco ja és inquilí de la presó de Sangonera acusat d'un rosari de delictes, des de prevaricació fins a malversació de fons públics. Mentrestant coneixem pels mitjans que els habitants del municipi en qüestió fan pinya, una vegada més, a favor del regidor municipal encara que pesen sobre ell greus imputacions. S'amollen arguments coneguts, per repetits en els últims anys: que si és un bon xic, que si l'han enganyat, que si amb ell el poble ha anat a millor.

És la típica justificació social al "marbellazo" que recorre la nostra geografia i que va tindre com a punt àlgid les vergonyoses mostres de suport a reus com Jesús Gil o Martinez Andreo, amb processons i misses incloses. Els que es molesten quan comparem la situació de la Regió de Múrcia amb Marbella no poden negar la major. Hi ha tants punts en comú que espanta.

És hora d'abordar i aclarir algunes d'estes justificacions pesades per bastes i fal·laces, les mateixes que servixen d'escaiola i adob perquè els quatre llestos de torn es facen d'or a costa dels ciutadans. La societat murciana patix d'una mínima cultura política per a entendre que la corrupció afecta a les economies particulars o que sense corrupció es creix i a més es creix més. Este és el problema de fons. Ningú ha explicat al ciutadà en què li afecta que un tipus es porte un maletí carregat de diners negres, total, no s'ho descompten de la nòmina. És per això que em veig en l'obligació d'analitzar, explicar i matisar algunes de les qüestions que brollen cada vegada que es produïx una operació contra la corrupció urbanística com la succeïda en Torre Pacheco.

Cada vegada que la Justícia actua contra els suposats delinqüents de coll blanc es repetix per activa i per passiva que "ful·là", tal alcalde/regidor/polític "és molt bona persona i no es mereix el que li han fet", com si el presumpte fóra la víctima i el jutge el botxí. És necessari puntualitzar a estos honorables ciutadans que les presons estan plens de bones persones. No es condemna a ningú per ser millor o pitjor persona, per ser simpàtic o grunyidor, per ser més guapo o menys agraciat, no es tracta d'això. Sent desil·lusionar a la gent però les condemnes es basen en la infracció d'un codi penal que els espanyols s'han donat en forma de lleis a complir escrupolosament per tots com establix la nostra Constitució. Així un metge pot ser un pare exemplar, un marit afectuós o un veí agradable, però després ser en la seua professió un perillós incompetent, un camikaze a l'hora d'operar o un irresponsable a l'hora de diagnosticar; la justícia ha d'actuar per a apartar-lo perquè és un perill públic. El nostre codi penal i les nostres lleis són la garantia per a estar protegits de violadors, assassins, maltactadors, sí, però també d'aquells que s'aprofiten dels seus càrrecs públics per a malversar fons; ells també són un perill per a la societat. Són el més semblant a un lladre que entra a la nit a robar amb sigil en ta casa. Són conducta censurables, sense matisos.

Però la major defensa que es fa dels presumptes corruptes prové de la creença que perquè hi haja creixement econòmic és necessari, inclús desitjable, que es produïsquen conductes corruptes. S'associa en l'inconscient col·lectiu creixement a corrupció. Açò és fals i qualsevol ciutadà pot adonar-se parant-se a reflexionar dos minuts. Diuen alguns experts que a la Regió de Múrcia hi ha marbellització. El símptoma més significatiu és la tolerància a la corrupció i la defensa del sistema corrupte al sentir amenaçada la seua supervivència econòmica i la seua situació de privilegi passiu, açò és, el "qualsevol dia em toca a mi i faig negoci". Vaig a intentar explicar amb paraules senzilles per què es pot créixer més sense corrupció, demostrant que sense martingales i maletins el repartiment de la riquesa creada es porta a efecte mentres es respecten escrupolosament les lleis:


a. Quan es produïx un tràfic d'influències, és a dir, un càrrec públic beneficia a un particular per amistat o per interés econòmic, s'està atacant un de les bases del sistema: la lliure competència i la igualtat en drets i deures dels espanyols. És com quan en un concurs oposició es queda amb la plaça un recomanat que ha tret pitjor nota. Els examinats no partixen amb les mateixes oportunitats, amb el mateix avantatge. Això repercutirà en l'acompliment del què obté la plaça, amb total seguretat, al traure pitjor nota (realment) serà menys competent, açò és, realitzar un pitjor treball. Queden fora els millors, es queden els recomanats. Així funcionaria amb poques paraules un tràfic d'influències.

b. Si "Ful·la", alcalde, concedix l'obra pública, quasi en exclusiva i a dit, a un promotor immobiliari, es produïx un frau a l'activitat econòmica i a la lliure competència. Per a començar es traça una línia entre ciutadans de primera (els que rodegen el càrrec públic corrupte) i de segona (la resta). És un avantatge que atempta contra la igualtat d'oportunitats i contra els principis més elementals del nostre sistema econòmic. A saber, "x" empresari obté fraudulentament una càrrega de treball en exclusiva que podria anar a parar a diferents empresaris, açò és, el repartiment de riquesa i oportunitats es menciona en Carta Magna. L'empresari, el promotor, el ciutadà recolza el tràfic d'influències? Recolza que "mengano" per ser amic de l'alcalde o del conseller es faça amb tot el pastís? Alguns es mengen la tarta, però deixen molles. Altres, la majoria minoritària, s'han conformat amb eixes molles pensant que algun dia els caurà "algun tros més gran". Però si tots som iguals, si tenim els mateixos drets, si vivim en una societat relativament justa, mereixen prosperar uns més que altres segons el parentiu o la força econòmica que tinguen amb el càrrec corrupte?


c. Si a més d'afavorir a determinat empresari es produïx una malversació de fons públics, com quasi sempre ocorre, ens trobem que, a més de ser danyada la lliure competència, s'espolia el patrimoni municipal, açò és, el que pertany a tots els habitants d'un municipi. La lliure competència permet que eixe municipi puga elegir entre diferents ofertes que li arriben per a realitzar una obra (per exemple) i elegir la més beneficiosa per a les arques segons criteris d'eficàcia i eficiència. És a dir, si es presenten en les mateixes condicions 5 empresaris per a fer una biblioteca, jo alcalde, responsable dels diners dels contribuents, tinc l'obligació d'optar per l'oferta més econòmica per a una mateixa qualitat. El problema, quan es malversen fons públics i es produïx un tràfic d'influències, és que el càrrec públic corrupte beneficia a un empresari afí encara que l'oferta d'este siga més costosa per a l'ajuntament, açò és, que hi haja perjuí econòmic per al patrimoni dels ciutadans. No té sentit pagar més per una cosa que val menys. És com tindre davant dos vivendes iguals, mateixos metres, mateixes qualitats, una amb un preu de 50 milions, una altra amb un preu de 40, i que tu elegires la primera: seria un atemptat contra el teu patrimoni, contra el teu compte corrent, contra els teus fons. El polític i l'empresari corrupte funcionen així.

d. Per què un càrrec públic, amistats a banda, decidix beneficiar a un particular a costa del patrimoni d'un municipi? Perquè eixe alcalde, conseller o president rep a canvi un suborn, açò és, una contrapartida per prevaricar, açò és, adoptar una resolució injusta, la decisió de primar l'empresari corrupte encara que l'oferta d'este esdevinga una malversació de cabals públics. Es produïx un transvasament de diners evidents: eixe marge que s'estalvia el corrupte o que guanya de més ix del poble, dels ciutadans, de la seua contribució en impostos (diners públics) i va a parar a la butxaca de l'empresari i del polític sense escrúpols: l'empresari rep l'obra en unes condicions molt avantatjoses; el polític rep un maletí, un parell de pisos a bon preu o un viatge amb tots els gastos pagats, tot a esquena dels ciutadans que t'han votat.


e. Així el polític, servidor del públic, es convertix d´esta forma en un empresari, servint-se de la confiança que els ciutadans han depositat en ell, per a fer negocis privats. Per això Fraga no volia constructors en el PP. Perquè no tenen càrrecs de responsabilitat per a fer els seus negocis particulars sinó per a salvaguardar les finances municipals i treballar pels seus conciutadans. Perquè amb el que recapta el seu ajuntament, comunitat o govern es complixen una sèrie de servicis comunitaris bàsics, és la potestat del polític gestionar-los. Quan es malversen fons, quan se prevarica, quan es dóna un cas de tràfic d'influències, és a costa dels ciutadans. No te'l descompten de la nómina i per això no te'n adones. Eixos diners que es perden i es repartixen els corruptes haurien d'anar destinats a altres fins socials que repercutixen directament en la qualitat de vida dels ciutadans: col·legis, guarderies, centres de salut, nous jutjats, més policies, carreteres. Tot això es queda en el maletí. D'on pensa la gent s'ixen eixes plusvàlues? Així funciona la corrupció, l'estafa.

f. Un exemple. Imagine's que jo sóc un intermediari en la venda de vivendes. Vosté vol vendre la seua vivenda, una vivenda que vosté taxa raonablement en 50 milions perquè és el preu de mercat (el veí va vendre fa dos mesos una igual per eixe preu). Bé, ara imagine's que jo parle amb un interessat en la seua vivenda i li dic: "jo convenç el venedor que el preu real no supera els 30 milions, accedirà perquè confia en mi, d'eixos 20 que t'estalvies me dones 10 a mi". Així, el comprador compra per 40 milions el que val 50. L'intermediari es porta 10 milions per la cara, el comprador s'estalvia altres 10. I què ha passat amb el que ven la seua vivenda? Que ha venut per 30 una cosa que val 50. Eixos 20 milions, se'ls han quedat el comprador i l'intermediari. Amb eixos 20 milions que ha perdut sense saber-ho podia haver comprat un cotxe nou, o dos places de garaig en el centre de Múrcia, o podia haver ficat a termini fix, o podia haver repartit entre familiars. Però se'ls va quedar el pocavergonya de torn.

g. Ara canvie "intermediari" "per alcalde", "comprador" per "empresari" i "venedor" per "tal municipi o tants ciutadans". On es diu "vivenda" per "sòl públic municipal". On es diu "cotxe" o "plaça de garaig" per "col·legi" o "centre de salut". Torne a rellegir l'exemple de dalt. Clar com l´aigua. A més per a més inri, encara que no es descompten del seu nómima, eixos cabals perduts, eixe patrimoni espletat, perseguirà el seu compte corrent tots els mesos. Com? Si l'alcalde ven patrimoni a un amic promotor per un preu baix, com fer una permuta desavantatjosa per a les arques municipals, hi ha menys diners que es recupera per a la caixa de què deuria. Si es recapta menys hi ha menys diners en caixa, i si hi ha menys fons en caixa, per exemple, no hi ha guarderia, la guarderia va en el maletí que es repartix el polític amb l'empresari (i que anirà a parar a les seues festes, capritxos i excentricitats). Si no hi ha guarderia municipal no et queda una altra que pagar una privada. Ja estàs pagant pels corruptes una altra vegada! Si el municipi no té places de residència d'ancians, has de cuidar dels teus pares, o potser has de contractar a una dona perquè estiga amb ells. Si s'haguera recaptat eixos diners potser existien fons per a escometre eixa residència, però tu, estàs pagant una altra vegada! És una "clavada" de doble entrada, parlant malament. És com si et galtejaran una galta i després l'altra. El curiós és que tu somrius i dones les gràcies (els votes a cegues).

h. La prova que es creix més sense corrupció és la següent. Si jo alcalde done l'obra pública al promotor que millor oferta fa per a les arques de l'ajuntament (més barata a igual qualitat) sense favoritismes, passarà: d'una banda eixe empresari contractarà obrers per a portar-la a termini (els mateixos que haguera contractat l'empresari corrupte) amb el que les ofertes d'ocupació no es ressenten, es crea treball en el municipi (igual o més); d'altra banda em quedarà més diners en caixa en l'ajuntament (no he malversat) per a encarregar noves obres amb què altres empresaris es poden beneficiar en concurs: així hi ha competència, mengen més empresaris, mengen més famílies, hi ha més diners en circulació, prospera més gent, és a dir, no queda tot en família, s'expandix amb major justícia retributiva i social. Com no he traficat amb influència, com no m'he quedat amb diners ni he regalat patrimoni, eixos diners el puc emprar en encarregar més obres, açò és donar més treball a més gent, açò és, crear més servicis per als ciutadans, açò és, dinamitzar amb més força l'economia local.


i. Tots guanyen, el ciutadà no capitalista també perquè ara no haurà de pagar 100 euros tots els mesos perquè cuiden de la seua filla en una guarderia privada perquè s'haurà pogut fer amb una municipal. Així s'ha creat més riquesa per a tots: per als empresaris que mouen l'activitat econòmica municipal; per als ciutadans que tenen millors servicis, més col·legis amb millors mitjans, més centres de salut o una plantilla més nombrosa de policia local. S'ha respectat la llei, s'ha sigut escrupolós amb la igualtat d'oportunitats i tot el municipi rep els beneficis del creixement. Qui ha dit que sense corrupció no es creix? Es creix més, demostrat queda.


Ara anem a desterrar definitivament la idea que amb el PP en la Regió de Múrcia hem prosperat molt i ens hem beneficiat tots. És una mitja veritat perillosa. Qualsevol ciutadà va a entendre la gran estafa en què ens han embarcat uns polítics sense escrúpols en convivència amb la classe empresarial més especuladora i antisocial que de tota Espanya. La dreta econòmica, mediàtica i política ha creat una il·lusió, un miratge per a enriquir-se. Anem a desmuntar-lo:

a. A l'empar d'uns tipus d'interés inusualment baixos, els governs del PP van posar en marxa una sèrie de lleis i iniciatives per a fomentar la compra de vivendes. Una llei del sòl com la de 1998, tremendament especuladora, que suposava de facto el seu alliberament (tot urbanitzable menys el protegit), propugnada amb el suport del sector empresarial espanyol a esquena d'altres agents socials. Es van propugnar avantatjoses deduccions per compra de vivenda mentres es reduïen i arraconaven les deduccions per lloguer. L'especulació salvatge com a forma de supervivència i negoci es començava a imposar. Privatitzacions, retall del gasto social, un canvi de model "a l'americana" que avançava a passos engegantits a Espanya, però amb major feresa en la Regió de Múrcia.

b. Al mateix temps els governs conservadors del PP adormen els controls públics, en alguns casos s'eliminen directament. Es depuren fiscals no afins a la doctrina, açò és, decidits a investigar les trames corruptes que començaven a sorgir. Es van desmantellar les fiscalies anticorrupció, els tècnics d'hisenda van passar a un segon pla i es va establir el silenci administratiu com un contracte social entre administració i ciutadans. Es va vendre per activa i per passiva que certes conductes corruptes eren necessàries inclús desitjables per a crear riquesa. Els ciutadans ho van creure i van confiar en els seus polítics després d'una crisi econòmica que va assotar a les grans potències occidentals, la de 1993. Açò va fer de caldo de cultiu perquè el ciutadà passara per la pedra. "O el prens o el deixes".

c. Curiosament un exèrcit de constructors i promotors va ingressar, més que mai, en les llistes del Partit Popular. Es va fer contra la voluntat anteriorment expressada per D. Manuel Fraga que es negava sistemàticament que persones pertanyents a este sector obtingueren càrrec públic amb les sigles del PP. No va pensar igual Aznar, qui començava a vore els resultats que obtenien personatges avantatjats com Zaplana i Valcárcel en les seues respectives comunitats autònomes. Eren garantia de negoci i finançament, per tant, portes obertes per als ladrilleros. Poc importava el perill evident que eixos empresaris de la rajola confongueren en moltes ocasions les seues decisions per a afavorir més que interessos generals, aquells particulars.
Empresaris i polítics neoconservadors units en un front comú, amb un sol fi: fer caixa a esquenes del ciutadà.

d. Com els tipus d'interés estaven tan baixos, eixia molt rendible demanar diners al banc. La gent s'endeutava per a comprar-se una vivenda, cotxe, vacacions; prompte van començar a fer-lo com a inversió més que com a necessitat encruelint-se el consum intern. El sòl va començar a encarir-se lluny d'abaratir-se per la llei del sòl i per les expectatives de construcció de vivendes. Es consumia molt, es demanaven crèdits per a tot, circulava diners, oportunitats d'inversió. Açò va crear una consciència de riquesa de què molts polítics es van apropiar, creant la impressió en què ciutadans que es creixia més per l'acció d'un govern que no per la conjuntura econòmica favorable a nivell mundial. Alguns, com Aznar Lopez, es van arribar a autodenominar "milacre econòmic", l'escassa acció política de l'oposició política va fer la resta.

e. Tots els anys es produïen pujades pròximes al 15-20% en el valor de la vivenda. El preu del sòl va créixer en 10 anys un 500% i el de la vivenda un 200%. Era rendible comprar pisos perquè als pocs mesos la teua vivenda valia en el mercat uns milions més. Com els bancs tenien liquiditat prestaven diners, i així, la gent seguia invertint. Era una espiral perillosa i insostenible però la set de diners, de fer negoci, de donar la pilotada, va fer que molta gent assumira un risc que no li pertanyia per sou i ocupació. Pensaven que mai es cremarien els dits veient que la classe política animava el consum desenfrenat "la vivenda està cara perquè els espanyols poden pagar-la" va arribar a dir un ministre d'Aznar.


f. Però els sous seguien estancats. El preu de la vivenda es disparava sí, però l'obrer seguia cobrant el mateix amb un treball molt precari. Es van congelar els salaris dels funcionaris. Es va deixar de fer obra pública. Es van estancar les inversions i es van ressentir els servicis públics: sanitat, educació, seguretat. Amb el PP en el govern es va reduir la inversió en el sistema educatiu, es va privatitzar la sanitat i es van reduir les plantilles de policia. Tots els ous es van posar en la cistella de la rajola, en un sector poc productiu. Milers de jóvens, la majoria mileuristas en el millor dels casos, es van quedar fora de l'accés a la vivenda. Es pagaven amb lleugeresa autèntiques barbaritats per immobles que pocs anys abans tenien un preu tres vegades inferior. I els bancs seguien prestant diners, sense parar. L'espiral tirava fum, s'iniciaven 800.000 vivendes tots els anys.

g I així se seguia fent negoci amb la vivenda. Molts propietaris i agricultors van vendre les seues terres a bon preu i es van convertir en nous rics, i al seu torn, els seus beneficis els tornaven a invertir en la rajola cegada pels diners fàcils. Es va produir un boom econòmic basat en l'especulació, la depredació del territori i la corrupció amb el suport de facto dels ciutadans. L'economia submergida es va unflar i els diners negres va començar a circular en forma de maletins. Tot el món a més, tenia els seus estalviets. El més normal del món, defraudar a Hisenda, cobrar part del sou en B, encadenar contractes temporals, explotar als immigrants. No existia control de l'Estat ni sobre el frau, ni sobre l'economia submergida ni sobre l'entrada d'immigrants il·legals. És més, es va promocionar que entraren sense papers i així a més de ser mà d'obra barata per als empresaris, serien també consumidors de vivendes. Mai es va fomentar tant la immigració il·legal com en els governs del PP, a pesar del discurs xenòfob actual.


h. Els governs del PP treien pit lògicament, tot anava sobre rodes. En la Regió de Múrcia es va elevar als altars a Valcárcel Cise. L'oposició mentrestant denunciava que el model era insostenible, que no es podria mantindre molt de temps, que el creixement tenia els peus de fang, que el preu de la vivenda no anava a créixer tota la vida. Va denunciar amb raó que es creava ocupació però ocupació precària, mal pagada, de baixa qualificació. Que la sanitat i l'educació estava feta uns rabosots. Que els nostres jóvens abandonaven els estudis precàriament per a ser obrers i comprar-se l'audi als 18 anys. Que faltaven metges, infermeres, policies. Que era un greu error no diversificar l'economia cap a sectors més productius i amb major valor afegit. Els ciutadans no els van creure, i no sols això, els van castigar electoralment, convertint-los en els enemics de la riquesa i el creixement. El que alguns municipis socialistes jugaren al mateix joc va acabar fent la resta.

i. Les denúncies sobre corrupció se succeïen mentres els ciutadans, hipnotitzats per la riquesa que veien al voltant, miraven per a un altre costat. Tots defenien que tenien millor qualitat de vida, no obstant, les estadístiques demostraven que era només una transitòria sensació psicològica, un miratge. La Regió de Múrcia era la comunitat autònoma amb els sous més baixos de tot Espanya, amb el major percentatge de treball temporal, la renda per capita s'allunyava de la convergència europea i nacional, amb el rècord nacional d'economia submergida i casos de corrupció oberts per la fiscalia. Al mateix temps s'encapçalen ratios tan preocupants com la Regió amb menys metges i infermeres per habitant. Faltaven policies i s'invertia poc en educació. La indústria, un sector sostenible capaç de crear ocupació estable i de qualitat, era arraconada com mai pels governs populars. Tot a la rajola, oiga!.

j. Es va construir un discurs nacionalista i faciló al voltant de les reivindicacions de l'aigua per a despistar el personal, perquè ningú no tinguera el focus posat en els negocis privats dels polítics i en els seus "cameos" amb els empresaris; l'enemic sempre fora. S'afirmava que no hi havia aigua per a regar però cada vegada es construïen més resorts i es projectaven 30 camps de golf amb milers de vivendes adossades. Es demanava "aigua per a tots" mentres es llevaven cabals als agricultors per a garantir el consum d'aigua de boca, és a dir, que no faltara aigua per a la rajola.
Els polítics corruptes, amb les campanyes que pagaven els empresaris corruptors, van vendre que un senyor roín ens llevava l'aigua dels pobres agricultors i que això estava molt lleig. Però l'emprenyament no era eixe, el bloqueig del tub el que feia perillar era al sector de la construcció.
Aznar va projectar un transvasament de l'Ebre insostenible per a Llevant, aigua molt cara que no podrien pagar agricultors però sí els promotors. En cap moment es va dir a qui anaven destinats els cabals, simplement es posaven a disposició per a qui volguera comprar-los. Qui podia comprar-los? No cal ser molt llest per a adonar-se d'açò. Vaja negociàs per als grans era el maleït tub de l'Ebre. Però els ciutadans van creure que l'aigua era per als pobrets hortolans. Els van creure una vegada més.

k. Es van oferir desaladores, aigua alternativa, estalvi, depuració, modernització, però la gent només volia l'Ebre. Es pensava en la salmorra (un problema tècnicament resolt) però ningú s'immutava davant de les pretensions del govern regional per a urbanitzar espais naturals com Calblanque o La Zerrichera. És la incongruència social més absurda. L'espiral especuladora havia arribat a la seua cima. Un foto ho resumix tot: la TV autonòmica es concedia a un grup empresarial compost per promotors sense experiència en el món de la comunicació. Les llicències de ràdio es donaven totes a grups afins a la dreta conservadora. La pluralitat informativa desapareixia i les xàrcies clientelars es feien amb un pes cada vegada major que abraçava més i més influència social.


l. Algunes informacions començaven, tímidament, a descobrir el pastís. Alts càrrecs del PP o els seus familiars directes estaven associats en nombroses societats amb potentíssims empresaris de la construcció. Ningú es va immutar. Curiós el creixement d'una promotora autòctona en només 5 anys amb l'aval d'una poderosa caixa d'estalvis que va assumir un risc financer que va impressionar als experts en la matèria. Però ningú no sabia res, i el que és pitjor, ningú no volia saber res. Més resorts, més rajoles, més pilotades, més martingales. Tot el món enviscat, ofertes de treball, endolls en els concursos, persecució de l'oposició política, censura informativa amb mitjans de comunicació silenciat pels diners de la subvencions. Bacanal absoluta, pallera oberta. Quant de temps podia mantindre's esta escalada?

m. Mentrestant a Regió de Múrcia perd la batalla de la imatge a Espanya i Europa. Les eixides de to d'alguns polítics i l'actitud agressiva cap als nostres veïns procuren una mala imatge dels murcians en l'exterior. "Aigua per a Golfos" i "Corruptes per a Vots" són lemes que es comencen a escoltar a Madrid, Sevilla o Barcelona, també a Brussel·les o Londres. El suport social als corruptes escandalitza considerat pels nostres veïns com una mostra palpable de subdesenrotllament social i cultural. Algunes denúncies a Brussel·les i en les institucions espanyols danyen la reputació d'una regió xicoteta però massa ambiciosa, bronca i amb dirigents amb escassos escrúpols. Ningú es fia de nosaltres, desconfien perquè la nostra avarícia i les nostres incoherències xoquen amb el sentit comú dels altres. Este punt en contra no ens va fer com és lògic cap favor.


El paradís pareixia donar-se lloc en la Regió de Múrcia, però un dia tot va canviar.....

a. Els tipus d'interés comencen a pujar davant del risc inflacionista, hi ha tants diners en circulació que els preus pugen amb massa puixança. Açò repercutix en l'euribor, que és l'índex sobre el qual s'estipulen les hipoteques a Europa. Així l'hipotecat veu com cada vegada ha de pagar més interessos i la seua quota mensual s'eleva. Mentrestant els sous seguixen estancats, per la qual cosa es nota una contracció forta de la capacitat de consum, és a dir, s'arriba a final de mes amb dificultats i la capacitat de gasto és menor.


b. Explota la bambolla immobiliària. Deixen de pujar els preus de la vivenda. És més, comencen a baixar. S'acaba així amb el període desenfrenat de pujades donant-li la raó a aquells que van avisar que açò acabaria sent més un problema que una inversió. Si abans es comprava per a guanyar-li un pic cada cert temps al pis, ara s'estava desvalorant la vivenda. Això comprometia les inversions. Això ho complicava tot molt més. Molta gent comença a posar-se nerviosa, la confiança econòmica es ressent.


c. Els bancs deixen de donar crèdits perquè no tenen liquiditat, han prestats massa diners a gent poc de fiar que no pot fer front als pagaments i així la crisi de les hipoteques subprime en EUA amenaça el sistema financer mundial. Els bancs no es fien entre ells en les subhastes interbancàries. A més moltes caixes d'estalvi han adquirit massa risc en inversions immobiliàries el que agreuja enormement el problema. Han apostats massa diners en una rajola que perd valoració a passos engegantits.


d. Si no es donen crèdits, a més no es donen hipoteques, no es compren vivendes. A més les expectatives creades amb la punxada de la vivenda fan que la gent espere que abaixen els preus per a comprar-se una casa. El FMI ha estipulat recentment que els preus han de caure almenys un 20%. Qui vullga vendre sa casa ha d'abaixar el preu, i encara així no es ven. El problema comença a ser preocupant i el panorama, desolador.


e. Es frena el consum, augmenta la inflació. La conseqüència és que les empreses obtenen menys beneficis. Elles també estan endeutades i els tipus d'interés els fan mal. A més el sector immobiliari, tan puixant estos anys, fa crack perquè no venen res, alguns promotors comencen a posar preus de cost per a donar-li eixida a l'estoc encara que no s'aconseguisca un benefici.
Això implica que comencen a tirar a treballadors per a quadrar els seus comptes, ja no es ven
, no cal personal, es disminuïx la producció, per tant, sobra mà d'obra. Així en tots els sectors, però en la construcció amb major força. El refredat no obstant amenaça de convertir-se en grip.

El panorama és el següent:

a. L'obra d'enginyeria economicoempresarial ha sigut un èxit. Els grans capos de la rajola han fet molts agostos consecutius ajudats pels polítics d'esta Regió i la innocència de milions de ciutadans.
Han donades enormes pilotades, han requalificat grans extensions de terreny rústic i han sigut beneficiats en nombroses decisions politicoadministratives. Els seus comptes corrents estan a sobreeixir. Les seues fortunes s'han fet a la nostra costa, amb la nostra suor, amb la nostra hipoteca per un bé el valor del qual està unflat. Són més rics que abans i nosaltres més pobres que abans. Per què dic açò?

b. Han especulat amb un dret constitucional, és de la vivenda. Durant anys ens van vendre que el raonable era comprar vivendes, que era una gran inversió, un gran negoci, un paradís sense fi.
Nosaltres, amb els mateixos sous que fa deu anys, ens vam hipotecar a 40 anys per a pagar pisos que estaven sobredimensionats en el seu preu entre un 30 i un 50% del valor. És com pagar un euro per un xiclet o 1000 euros per un mòbil dels normalets. El més greu, ho vam fer
amb un enorme somriure en la boca.

c. Durant eixos anys ells es van enriquir mentres que nosaltres pagàvem els seus festins. Però tots pareixíem contents perquè pensàvem que havíem comprat per 50 una cosa
que en dos anys valdria 60. Era un engany. Nosaltres no ho sabíem, ells sí. Molts d'eixos grans capós de la rajola han venut les seues accions just abans de l'explosió de la bambolla immobiliària. Altres han diversificat les seues actuacions. La majoria té resolta la seua vida i els diners a bon recapte en un paradís fiscal. Només els passerells que es van ficar a la construcció sense ser professionals es van a donar el colp de la seua vida. Han comprat terrenys a preus desorbitats per a construir unes vivendes que no es vendran, i per a això han empenyorat
els seus negocis, estalvis i comerços. Hauran de tancar, renegociar deutes que pagaran tota la seua vida, i com no, haurà de deixar en la desocupació a molts dels seus treballadors.

d. Els ciutadans ens vam trobar amb la gran estafa, endeutats, hipotecats. Anem a estar pagant 4o anys de la nostra vida per una hipoteca de 50 milions més interessos per a un pis que en un any o dos no valdrà ni 30 milions. I així amb mil exemples, posen les xifres que vullguen.
Qualsevol immoble o terreny que hagen comprat els últims anys valdrà la mitat en un horitzó pròxim, però vosté seguirà pagant per a tota la vida el seu preu original, l'unflament. És un empobriment brutal, és una ruïna. El colp psicològic és major. És una estafa en tota regla.

e. Com augmenta la desocupació, molta gent corre el risc de ser despedit. Eixa gent ni tan sols podrà pagar l'hipoteca i el banc els embargarà. Però açò només fa traslladar el problema al banc, que sense liquiditat, res pot fer amb un pis que val la mitat i que a més no es ven perquè el mercat està trencat. Això estrangula encara més als bancs, que no donen més crèdits per al sector immobiliari. I volta a començar. Alguns comencen a pensar que potser no va ser tan bona idea posar tots els ous en la cistella de la rajola. Molt tard.

f Als grans capós no els tremolarà el pols per a tancar els seus negocis i anar-se'n al Carib a tot luxe. Despediran als seus treballadors i a bones hores ens vam conéixer. Milions de vivendes quedaran buides en els municipis d'esta Regió, buides, altres mig alçar. Obrers, llanterners, electricistes, a la desocupació. Ells han tingut molt de treball sí, però també s'han endeutat per damunt de les seues possibilitats. És la peix que es mossega la cua. Eixa gent ja no consumirà, no anirà de compres, a restaurants, de viatges pel que estos negocis també es vorien afectats, hauran de despedir a més gent, etc, etc i volta a començar. Podrà pagar la seua hipoteca, el seu cotxàs? El dubte. A on va? No hi ha teixit industrial, no hi ha alternativa.

g. Què ha passat en la Regió de Múrcia? Li hem fet el llit als capos i als polítics corruptes.
Altres comunitats també han construït però han diversificat més la seua activitat. Els partits de l'oposició porten anys demanant un canvi de rumb per al model econòmic. Valcárcel, el PP i els ciutadans han censurat eixe discurs. Creien que este núvol de fum anava a durar tota la vida. No s'ha apostat per la indústria, per la innovació, per la modernització de la nostra agricultura. No s'ha aprofitat l'època de vaques grosses per a tindre una collita segura per a quan arriben les flaques.
Els casos de corrupció i la nostra mala imatge fan desconfiar als estrangers que ja no invertixen com abans avisats de la situació que es viu ací i les estafes immobiliàries que se succeïxen. Hi ha destins més econòmics i segurs en l'Europa de l'Est, per exemple Croàcia.


La conclusió és que els governs del PP han empobrit enormement als ciutadans de la Regió de Múrcia; també alguns del PSOE que han jugat al mateix, ningú no ho nega. Ha sigut una gran estafa. Ells, els grans empresaris i els seus acòlits, seguiran passejant en Mercedes i anant de vacacions al Carib, la crisi no els afectarà, o els afectarà menys perquè tenen el rebost ple (sempre l'han tingut). Però el ciutadà que tan alegrement ha plegat el cap i besat els seus peus es queda penjat, amb una pèssima ordenació del territori, amb ciutats fantasma, amb espais naturals destrossats per la rajola, amb ciutats insostenibles sense servicis socials, amb problemes de trànsit, amb un model econòmic que ha fallit. Sense diners, hipotecats pagant per una cosa
sense valor i volta a començar. Els llestos han guanyat. Encara no ens hem donat compte? Ja caurem.

Per això, quan veig com un poble sencer es llança a besar-li els peus al corrupte, m'escandalitze.
Pobres ignorants, no saben el que els espera. Eixos mateixos són els que han arruïnat les vostres vides. En uns anys els maleireu i esollireu pel carrer. Mentrestant al murcià sempre li quedarà Zapatero.... la culpa sempre és de Zapatero.