Em dic Mireia (i el meu cony es diu Carlitos). La presentació a l'Octubre.

Ahir dissabte per la vesprada una trentena de persones ens varem aplegar a l´Octubre CCC (carrer Sant Ferran de València) per tal d'assitir a la presentació del llibre Em dic Mireia i el meu cony es diu Carlitos dels Benavarrins Mir Roy i Manel Riu. La presentació va córrer a càrrec de la cunyada valenciana dels autor i, a banda del contingut del llibre, que té una pinta excel·lent, ens varen il·lustrar sobre quina és la situació sociolingüistica de la Franja. La vesprada, doncs, va ser profitosa per partida doble.

Respecte al llibre, és cridaner la seua innovadora forma de elaboració. Varen crear un personatge, Mireia, que poc o res tenia a vore amb ells mateixa i el varen fer parlar mitjançant un blog. Així, a mesura que s'anava produint una mena de feedback amb els lectors, la història anava variant el seu curs. Per altra banda, la Mireia anava vivint i comentant els fets de l'actualitat quotidiana des del seu particular prisma. El grau de versemblança va ser tan alt, que molta gent va estar convençuda durant molt de temps que la Mireia era una persona real, fent-li tot tipus de preposicions, tant honestes com deshonestes, en paraules dels autors.

Respecte a la qüestió lingüística, em va cridar particularment l'atenció, en primer lloc el grau de, diguem-ne, anormalitat que es viu pel fet de no tindre un stardard culte del seu dialecte, així, es produeix una situació en el qual tothom parla en els diferents dialectes de la franja quan es fa en registre col·loquial, i un dialecte totalment diferent, que sol ser nord-occidental o central, quan es fa de forma culta. Sembla que el govern d'Aragó té pendent una llei de llengües que no acaba d'aprovar, fet aquest que té condemnat sine die a la no oficialitat tant al català com a l'aragonés. En segon lloc, una història que als valencians ens resulta massa familiar, i és que el blaverisme es una cosa que es va inventar per ací i la idea s'està exportant. Ací tenim al GAV, els tenen la FACAO, una mena d'extrema dreta local que es dedica a destrossar, amenaçar, confondre i, en definitiva ralentizar la necessària normalització lingüística de la llengua comuna. Manel va dir que els valencians en certa mesura som l'espill on ells solen mirar-se perquè es trobem com nosaltres fa unes dècades. Pense que la bona notícia és que havent precedents com hi ha, es poden permetre no caure en les errades que els valencians vàrem cometre, que les amenaces i coaccions dels violents no els facen perdre el sentit de la realitat i que mai tallen d'arrel el contacte amb el poble; que aquestes batalles es guanyen amb diàleg, trellat i molta pedagogia, mai amb prepotència, messianismes i replegaments endogàmics, perquè tot espai que es deixa lliure, es copat pels blavers. A nosaltres ens ha costat trenta anys entendre-lo, esperem que la història no es repetisca ni ací i a cap altre lloc.