Presentació CompetèNcies BàSiques PrimàRia

View more presentations from angelsmiretrial.

Vint anys després

Acabava de fer els tretze anys. Crec que va ser la primera volta en la meua vida que vaig tindre consciència de la Història com a una cosa dinàmica que en eixe precís moment no estava passant als llibres sinó a les imatges que transmetien un dels dos canals de televisió existents. Després de tota una infància sentint parlant de Guerra Freda, amenaces, botons rojos i holocausts nuclears, arribava a la meua adolescència i una dosi d´optimisme ho envaïa tot. Els règims totalitaris de l´orbita soviètica, aquell Imperi del Mal del que parlava Reagan, anaven caiguent com fitxes de dòmino; ens contaven als mitjans de comunicació que la llibertat s´anava obrint pas a marxa triomfal fins arribar a l´últim racó del continent europeu i només faltava un any per a que La Utopia es tornara imatge visible: Pink Floyd compleix la seua promesa i toca davant la Porta de Brademburg. Semblava que ens conduïen inexorablement cap un món millor. Semblava.

Que les guerres anaven a seguir esclatant, amb mur o sense, era una cosa que tot el món menys jo, càndid adolescent, imagine que tenia clara. Que el règim soviètic era una cosa terrible que en comptes d´emancipar el treballador, l´havia esclafat fins allò inimaginable, també tot el món, inclús jo, ho tenia clar. Deixant de banda les obvietats, quin balanç hem de fer de les esperances suscitades aquella matinada de novembre de fa vint anys? Altament negatiu sense dubte.

De coses positives hi han hagut, per suposat: Europa ha deixat d´estar dividida i milions de persones s´han alliberar de la tirania..... en ocasions per a passar a una altra . Si aquesta nova és millor o pitjor que l´anterior ho deixe a l´opinió de cadascú, però el que és un fet tangible és que dels antics països comunistes, són ben pocs els que han aconseguit desenvolupar un autèntic estat de dret i inclús alguns han deixat d´estar dominats per la màfia dels camarades per a estar-ho per la del crim organitzat. En molts d´estos casos no han canviat ni tan sols les persones, només el color de la bandera i els motius per a delinquir. Abans per poder, ara per diners.

Fa uns anys parlava de tot açò amb una companya romanesa. El fet que començara el seu discurs amb un "Jo no sóc comunista però...." va despertar tot el meu interés. Més encara sabent que això era del tot cert: La seua excessiva ostentació de símbols religiosos i converses anteriors sobre qüestions diverses, havien fet que li haguera jutjat com a dretana. Bé, el cas és que després d´eixe "però" va vindre un rosari de comparacions entre el que es va viure al comunisme, les expectatives generades i quina és la situació actual. "Jo no sóc comunista però abans ser romanès significava alguna cosa, tenies un estat que s´extralimitava, però també en certa mesura vetlava per tu. Sabent on estava la línia, estaves segur" Ara és que no ha línia. Ara no hi ha res,.Només que un poble abandonat a la seua sort que ha d´eixir de la seua terra per sobreviure i a més donant gràcies si ho fa sense haver de rendir comptes a les màfies que governen efectivament els territoris.

No va ser una transició del comunisme a la llibertat com ens han venut i ens venen els mitjans. Va ser una transició del comunisme al no res. De vegades sembla que el símil històric més apropiat al que va passar a l´est d´Europa fa vint anys és el da la caiguda de l´Imperi Romà: Un imperi que ha perdut la seua pròpia raó de ser, s´autoaniquil·la sense que cap cosa li prenga el relleu, donant pas a una edat mitjana on el fort es fa senyor i el feble vassall, sense més estructura d´autoritat que aquesta.

Si ens acostem un poc cap a casa, el panorama tampoc és que siga millor que fa vint anys. Amb una dreta crescuda, refeta i rearmada amb fonamentalismes neocons, un capitalisme sense enemics, una esquerra amb un nivell de desorientació tal que no ha sabut ni aprofitar la ocasió d´or que la crisi li oferia i una societat civil desencantada amb les utopies socials, fa que tot l´edifici de conquestes sobre la que és basa l´estat de benestar, construït, no ens enganyem, baix la por de les èlits al comunisme, també s´haja quedat sense la sàvia i el motiu que el feia existir.

Seria bonic que avui els europeus celebrarem el retrobament de les nostres dues meitats i el naixement d´un nou sistema on cadascuna d´aquestes meitats haguera aportat el millor del seu propi. La realitat per contra és que avui en dia, ni ells són més lliures ni nosaltres més solidaris.

Sabotegen la web del PP provincial de València.

Sembla que durant la nit passada es podia vore aquesta imatge. I es podia sentir aquesta cançó:



vist a: valencianisme.com

Si només fóra per açò...

...podríem dir que són quatre xiquets inconscients, gamberros i amb ganes de donar la nota. Típics vàndals avorrits que embruten les parets d´un partit polític com podrien tirar-se tot el matí en un banc fumant porros i parlant de cóm es tunejaran el cotxe quan el tinguen. Però no, malauradament no és això només. Tot i que el perfil dels subjectes coincideix amb el que acaben de descriure, resulta que són els de aquesta panda de malfaeners els que intimiden diputats democraticament elegits, apallisen activistes polítics d´arrel impecablement democràtica o decideixen qui participa o no participa en l´acte central de la Diada de Tots els valencians, i tot això baix un esglaiant"no puedo garantizar su seguridad" policial que clama el cel .

S´ha de ser clar: una colla de rapats sense graduat escolar té segrestada la societat valenciana sense que aci ningú alce la veu, ni l´Espanya constitucional nominalment esquerrana de la qual suposadament som part "indissoluble", ni la València provinciana autosatisfeta, frívola i xanxullera. Una malaltia que ja ve de lluny i que ens està podrint a tots: Quan una societat tracta la seua joventut més activa i compromesa com a delinqüents i als delinquents com a senyors, la metàstasi està en un estat tan avançat que és del tot senzill deixar-se arrossegar pel costat més fosc del meninfotisme, materialitzat i visible en este cas en eixe rierol de merda que tot se´n porta per davant: voluntats, carreres politiques i fins i tot la dignitat humana més bàsica. Per un rellotge, un cotxe o un fons d´armari, què més dona? A partir d´un determinat moment, el preu no és que siga alt o baix, és que t´has convertit en un nino de drap sense cap cosa rígida a dins que et mantinga dret.

Tinc el conveciment moral que al sí de la nostra societat hi ha una tendéncia, una aspiració podríem dir, cap la democrácia real, cap a la normalitat. Moltes voltes amagada peró que es pot sentir present en moltes ocasions. Totes les societats han hagut de véncer obstacles i quan més dur siga el procés, més alt serà el grau de les conquestes, em dic. Que mai el feixisme, la fanfarroneria i la força han tingut l´última paraula i que deixar de lliutar és la més humiliant de les derrotes. Som millors que ells, i amb pitjors paios ens les hem vist al llarg de la història i ací estem. I sense dubte, sense cap dubte, persones amb més pes que ells han siguts agranats per l´implacable vent del esdeveniments. Això és el que pense.

Bonito

Dins la categoria "surrealisme", el senyor este que apareix a la foto ha encetat tota una subcategoria. Del "Nos apoyamos todos y eso es muy bonito" frase que per ella mateixa ja hauria fet entrar al seu autor dins del Parnàs de l´absurd, ha passat al "més difícil encara" i s´ha superat a ell mateix, vaja que sí:

“Todos tenéis que ser felices, porque todos somos iguales, los calvos y los que tenéis pelo” Davant d´aquesta hi han diferents teories, per que fa falta gent de ciència que elabore les seues teories per esbrinar els motius pel que un humà solta aixó en veu alta i davant dels micròfons. Una teoria diu que són els nervis per tot el que està passant, una altra assenyala que són les conseqüències d´haver fumat massa marihuano. Jo, que no entenc d´estes coses, preferisc no opinar.

“Ahí fuera hay miles y miles de enemigos” Què és exactament el que vol dir el nostre personatge amb "ahí fuera"?, al corredor on aguarden els periodistes? Fora de les nostres fronteres? A Ganímedes? Perque el nostre amic Paquet té cinc milions d´amics, tots els valencians se´l estimen i pensen que és bonito, o era a l´inrevés? Té igual. El cas és que quan parla d´enemics no pot referir-se a cap valencià perquè tothom sap que a la nostra terra "Todo es bonito" i els pardals canten, i les floretes naixen pertot i tot el món pot manisfestar la seua valencianitat com vol sense que els feixistes t´amenacen, apallisen o intimiden. No, això no passa en el món bonito que el nostre president ha creat. Veritat?

I ja van més de tres mesos....

.... sense actualitzar. Havia decidit prendre´m una mena de periode sabàtic i crec que ja s´està prolongant massa. Però no vull forçar cap entrada. Sempre són necessaris els parèntesis per a evitar la reiteració i la manca de idees. El que tinc clar és que de moment no pense tancar definitivament.

I de regal, per als que encara passeu per ací, una cançoneta que descobrí a l´estiu. Ara que ja s´ha acabat i els Jocs se´n van a Rio:

All I wanna say is that they don't really care about us. Fins sempre

SÍ A L'AVINGUDA DEL PAÍS VALENCIÀ!

Manifest del Col·lectiu Safranar:

Des del Col·lectiu Safranar trobem absurda la pretensió de la nostra alcaldessa de canviar el nom a l'artèria principal del nostre poble, l'Avinguda del País Valencià. Entenem que es tracta d'una denominació ja plenament consolidada en la vida social torrentina i que no pot crear rebuig més enllà de certes mentalitats retrògrades que són molt minoritàries. De fet, en aquest mateix sentit, ens ha sorprés molt la iniciativa de l'alcaldessa, ja que no pensàvem que fóra possible, entre altres qüestions, perquè María José Català ja s'havia manifestat diverses vegades en premsa contrària a obrir un debat que, ella mateixa assegurava, no estava entre les prioritats de cap torrentí.

Així doncs, no podem fer una altra cosa que jutjar aberrant el fet que s'òbriga una qüestió quan el nostre consistori està a punt de tancar per vacances i només queda un plenari abans que l'estiu deixe en quarantena la política torrentina. En aquest sentit, denunciem que no trobem altra explicació a la tria de les dates per a la consulta popular que el fet que d'aquesta manera es pot silenciar i fer passar d'amagat un tema espinós que només aconsegueix que acontentar a les bases més radicalitzades del partit a què pertany qui ostenta el comandament del nostre consistori. I tot açò amb una voluntat obscurantista que ha fet que ni tan sols els grups municipals amb representació a l'Ajuntament, PSPV i Bloc, se n'hagen assabentat. Com nosaltres, ho han llegit a la premsa.

De fet, en cas que Torrent fóra un poble acostumat a la política participativa i les dates previstes hagueren estat unes altres en què la ciutadania no viu en el descans d'unes merescudes vacances, podríem entendre la iniciativa. Però no és així. L'alcaldessa ha anunciat la consulta només una setmana abans que s'òbriga el període de vot i anteriors experiències de participació al nostre poble han estat -per dir-ho suau- ridícules. L'única que podem assenyalar és aquella que volia posar a debat la ubicació de l'hospital i que només va arribar a rebre 6 vots, cinc d'ells de familiars de l'alcaldessa, i que a més va costar al voltant de 45.600 euros. Així doncs, es perverteix la idea de participació ciutadana en un aspecte que, repetim, només respon a una voluntat d'imposar una ideologia retrògrada que pensàvem que havia perdut la centralitat a Torrent. La nostra alcaldessa entra, així, en una espiral demagògica perillosa. La consulta no podrà ser una altra cosa que una enganyifa. Cal crear una cultura democràtica i participativa, però el cas que ens ocupa és una palpable aberració del concepte.

Així mateix, des del Col·lectiu Safranar volem incidir en les connotacions positives que comporta l'expressió País Valencià. Més enllà de qualsevol ideologia, el terme fa referència a la voluntat d'autogovern dels valencians al llarg de la nostra història recent i, de fet, poder establir-lo al nomenclàtor torrentí el 1979 per a l'artèria principal del poble, que abans portava l'ignominiós nom d'"Avenida de los Mártires", va ser una fita que qualsevol torrentí demòcrata hauria de celebrar. Així doncs, només entenem el rebuig a aquest terme des d'unes coordenades ideològiques amb voluntat crispadora i de divisió dels torrentins. Obrir ara el debat de la denominació del nostre principal carrer no és una altra cosa que fer una crida perquè la política de la divisió i l'enfrontament caïnita s'instal·le al nostre poble. Esperem que María José Català no compartisca aquesta perillosa deriva reaccionària i retire la iniciativa.

No a la demagògia!

Sí a l'Avinguda del País Valencià com a símbol de la voluntat de llibertat dels torrentins!

Europees 2009

Abans que res demanar disculpes pel meu retard en actualitzar. Sóc conscient que tinc una mica abandonat el xiringuito, però promet tornar, tal volta després de l'estiu, ja vorem, pel moment em dedicaré a les reflexions ràpides.

És cosa meua o aquesta campanya electoral està sent d'allò més barroer, cutre i insultant (cap a la intel·ligència dels ciutadans vull dir, els polítics ja s'ho faran) de totes les que recorde?

Crec que va ser Duran i LLeida qui fa uns dies va dir que estava sent una campanya prou dura, ell parla com a part activa i, la veritat, desconec quin serà el grau de duresa per un polític, però jo com a ciutadà comence a estar una mica fart.

Deixant de banda el nivell dels nostres polítics, que avuí en el debat que han fet a la 1 causaven vergonya aliena, el que percep és un deterior de la democràcia però del tot bestial. I, no ens enganyem, els partits polítics majoritaris tenen la major part de la responsabilitat.

A Regne Unit, per una factura inferior al preu dels tratges de Camps, ha caigut tota una ministra. Ací s'ha posat de moda el morir matant i abans de dimitir pensen que és convenient encendre el ventilador fins que els núvols, o la merda, impossibiliten la vissio de tot el que no siga ells/ella mateix.
-
-

SinDescargas

Vist a valencianisme.com

Superpoders

Avui ha eixit a tots els noticiaris: A València un grup de científics ha descobert un mètode de investigació amb cel·lules mare que té la virtualitat de no danyar els embrions i que pot servir per a poder continuar amb la investigació en aquest camp sense els entrebancs ètics que això suposava per a molts. Aquest pioner avanç ha sigut dut a terme al “Centro de Investigación Principe Felipe”. Amb eixe nom, si no has sentit abans el nom de la ciutat, es pot pensar que està ubicat tant a Madrid, com a Sevilla com a Quintanilla de Onésimo. Què no hi ha científics valencians, vius o morts, amb el suficient prestigi i renom com per a posar-li el seu nom a un centre sense dubte capdavanter i que pot, ara sí, servir per a dur el nom de la nostra ciutat i el nostre país a les mes altes cotes de reconeixement?

Qualsevol persona em podrà dir que no cal filar tan prim, que quan un avanç en aquest camp té lloc, dóna igual el nom de la institució, i què inclús dóna igual la ubicació geogràfica de la institució, que la ciència és patrimoni de tots els homes i que les subtileses abans descrites no són més que rabietes patriotreres. Doncs discrepe. Discrepe, en primer lloc, perquè no solen ser innocents aquestes afirmacions; en segon lloc perquè, en certa mesura, el nom sí fa la cosa i les qüestions simbòliques tenen molta més importància del que ens pensem.

Quin missatge es transmetria als joves estudiants el vore cóm una persona que ha crescut als seus mateixos pobles i que, gràcies a l’estudi, ha bastit un reconeixement tal que un dels centres d’investigació més prestigiosos duu el seu nom? No seria molt més efectiu que les patètiques campanyes amb superherois que els nostres governants s’han marcat per tal de fer vore que lis preocupa el esglaiant index de fracàs escolar, després de haver jugat amb l’educació amb una indecència obscena? Les xifres són alarmants i mentre tinga veu per parlar i dits per escriure no em cansaré de repetir, pregonar i gravar on faça falta: Sense educació de qualitat, sense una nova generació de gent formada, estem fotuts però del tot. Com a poble i com a persones. Perdoneu-me la crudesa però és així.

La relació entre aquestes dues coses tal volta no estiga clara i algú em pot acusar de dramatitzar, però és que una cosa és símptoma de l’altra, i el nom del Centre en qüestió (Com el del Palau de les Arts i el Museu, que ja em direu què han fet els Borbons per la ciència i les arts, i no, els espectacles pirotècnics de 1707 no computen positivament), és una bona mostra de que no cuidem la nostra gent, ni als de les arts ni als de les ciències ni als intel·lectuals. Tal volta, la gent del futbol (masculí, of course) siga l’única que no es pot queixar i vet ací quina casualitat que tots els xiquets volen ser futbolistes. Manca de referents és el que els falta als nostres joves. I normal que no vulguen estudiar, ni crear, ni cultivar el seu esperit, pa què? que dirien al meu poble. Si durant dècades ha vist com quatre cenutris que no saben fer la O con un canut ha estat guanyant euros a esportes a base de comprar i vendre rajola mentre la gent de la ciència s’havia d’anar fora, la gent de l’art era marginada i la gent de les lletres, ai la gent de les lletres, catalanistes tots, a l’enemic ni aigua.

A mi em fa l’efecte que si València és en certa mesura motor de alguna cosa, ho és per la pròpia inercia de temps passats, però les rentes estan començant a esgotar-se i estem a punt de perdre el tren cap el futur. Si tenim algun futur, nosaltres i tots els pobles europeus, és al camp de I+D+I que de cambrers, peons de fàbrica i agrucultors no tecnificats, ja ho fan millor en altres puestos i més barat, però per a això fa falta gent qualificada. I que esta gent siga cuidada pel nostre poder públic. Quí ho farà si no?

BOMBON MALLORQUIN

Si els anteriors discos de Joan Miquel Oliver en comptes de seus hagueren sigut de un músic novel que tracta d'obrir-se camí, els haguera considerat com excel·lents. Realment, com no podia ser d'una altra forma, les lletres són genials i la música no es podia dir que fóra roïna. Per contra, sabent qui estava darrere, els trobava del tot decebedors, senzillament no estaven a l'altura del que calia esperar del cervell dels Antònia Font. No sé les voltes que he escoltat Surfistes en càmera lenta tractant de trobar-li el puntet, eixe toc de genialitat que caracteritza aquest autor enfront de la banda mallorquina, però no hi havia forma, a la veu li mancava la força que em transmetia Pau Debon i contra això poca semblava es puguera fer: Els Antònia Font eren un tot indivisible del que qualsevol de les cinc potes era imprescindible i el mono del fan que espera noves coses s'havia de passar com es puguera, perquè els succedanis no funcionaven en aquest cas. Eixe era el meu credo inamovible. Fins ahir.

Les esperances eren més aviat poques però, com a bon creient, vaig posar la mula a treballar. La cosa no es va fer esperar molt: als pocs minuts tenia una cançó per a previsualitzar, Ryanair. Més del mateix, em vaig dir, una bona lletra, una bona melodia, però com que no m'arriba. En tornar de fer-me una copa, em trobe amb tot el disc baixat. Eren les tantes de la nit i no tenia auriculars, però no em vaig gitar sense escoltar-lo malgrat el risc de desencadenar una crisi veïnal. Ja en els primer acords del tema primer, vaig intuir que aquesta volta anava a ser diferent. I així va ser. Definitivament ha trobat el seu punt com a interpret de les seues pròpies cançons en un dics que, ara sí, compleix totes les expectatives que desperta. Ens ha regalat dotze cançons amb un toc altament intimista i plenes de sorpreses. En la línia del millor Batiscafo Katiuscas.

La espera es farà sense dubte més lleugera, però en cap cap ens llevarà la expectació d'un nou disc amb la banda que sembla ja està començant-se a gestar.

De moment, ací vos deixe un avancet:

(M'encanta la foto de la portada del disc. Per casa hi havia una semblant, d'un viatge a Mallorca dels meus pares a finals dels setanta)

Nou ordre?

La cimera acaba d'acabar. Com sempre que es munta un sarao d'aquestes característiques l'escenari es torna polièdric i a la ciutat passen milers de coses alhora. Esta vegada l'escenari ha sigut Londres i per primera volta, gràcies a diverses iniciatives de ONG's i Fòrums Socials, ens hem pogut anar assabentant de tot el que anava passant tant dins com fora del Centre de Convencions ExCel sense necessitat del filtre dels mitjans de comunicació tradicionals. Del que ha passat al carrer, la noticia per excel·lència, el mort en estranyes circumstàncies i les mobilitzacions ciutadanes que, com és costum i de justícia, demanaven dir la seua en aquest suposat disseny del nou ordre.

I en aquest context, com cantarien els Obrint Pas,"a les nits dels nostres barris han tornat a sonar les velles cançons de guerra que havíem oblidat":



Respecte al que passava a dins, divisió d'opinions, des dels que parafrasegen a Lampedusa fins els que pensen que molt més del que es podia esperar. És cert que al final s'ha tocat el tema dels paradisos fiscals (Tot i el pessimisme inicial) i s'ha acabat per fer una mena de condemna al proteccionisme estatalista, però en alguns temes,com el primer, s'ha evitat aprofundir.(Edite Divendres nit, al final sí s'ha publicat una llista de paradisos fiscals que, si bé són tots els que estan, no estan tots els que són)

El comunicat final és representatiu del que ha estat la cimera i ací vos deixe una espècie de resum:

-Com era del tot previsible es comença deixant clar que l'economia de mercat és la millor forma de augmentar la prosperitat de tots.

-La xifra global destinada a lluitar contra la crisi(Que al cap i a la fi és el quid de la cosa) acaba per ascendir a poc més d´un bilió de dòlars (Un trillion en anglès) destinats a "restaurar el crèdit, el creixement i la ocupació a escala global"

-Es considera que les grans errades en el funcionament dels sistemes de supervisió han sigut la causa fonamental de la crisi, per tant, diu le comunicat, enfortir els mecanismes de control és una d les prioritats per a restaurar la confiança, "pas previ imprescindible per a eixir de la crisi". Amb eixa finalitat s'elabora un pla d'acció que passa per la creació d'un nou organisme de control a novel internacional (FSB) que substituïsca l'anterior FSF. Al nou organisme estaran representats, els antics membres del FSF més tots els del G20+Espanya, així com la Comissió Europea.

A més a més es parla de la necessitat de reformar les institucions financeres internacionals com El Fons Monetari Internacional i el Banc Mundial des del consens.

I per últim, oh sorpresa! diu una cosa com " Estem decidits no només a restaurar el creixement sinó també a posar els fonaments d'una economia mundial justa i sostenible" Amb aquesta finalitat es destinen 50.000 Milions de dòlars a protecció social als països amb més dificultats, l'única cosa concreta dins l'apartat "Brindis al sol preceptiu" las resta, vages mencions als Objectius del Mil·leni, a reduir el deute i crides a Nacions Unides, fum i palla.

Imagine que la pose correcta quan es comenten estes coses ha de ser l'escepticisme, motius hi ha per a ser-ho, els que hem viscut la nostra època de joventut més o menys combativa als noranta, hem de ser-ho per imperatiu generacional, les burrades comeses per aquests organismes durant els "anys daurats" encara clamen al cel. Mentiria si diguera que estic entusiasmat, però és ben cert que tinc a dins una inexplicable sensació de que ja res va a tornar a ser igual.

Millor tard que mai

Europa pren mesures dràstiques contra l'urbanisme

Text de José Crespo:

Señor Presidente, señorías:

Desde hace dieciocho años soy un jurista especializado en Derecho europeo.

Creo en Europa, y creo en el Estado de Derecho.

En 1999 me trasladé a vivir a Alicante. Vi una casa con jardín que me gustó. Antes de comprarla, fui al Ayuntamiento a informarme sobre la situación de la vivienda. Todo perfectamente legal. La compré.

Hace dos años oí rumores sobre expropiaciones en mi zona. No había recibido ninguna notificación. Investigué, y supe que una empresa había presentado un proyecto para urbanizar la zona en que se ubica mi casa. El proyecto estaba en una notaría, y allí tuve que ir a consultarlo. Bienvenido al sistema de la LRAU.

Durante dos meses, y siempre SIN RECIBIR NINGUNA NOTIFICACIÓN, tuve que ir cada semana al ayuntamiento, a ver si habían presentado algún proyecto nuevo, y examinar cómo afectaba a mi casa. NUEVE PROYECTOS. Algunos parecían respetarla, otros la destruían bajo una rotonda, otros me quitaban la mitad del jardín… Nadie puede imaginar la humillación de tener que descubrir entre planos indescifrables lo que unos terceros proponen hacer con tu casa. Jamás me he sentido menos ciudadano de un Estado de Derecho. Yo soy jurista, sé defenderme y aun así me sentí humillado. Imaginen los agricultores, jubilados, extranjeros…

Así que empecé a pensar en Europa, y más concretamente en las directivas comunitarias sobre contratos públicos. ¿Cómo es posible que unas obras cuyo coste rondaba los 100 millones de euros no respetaran las directivas? Ni había pliego de condiciones, ni se habían publicado en el Diario Oficial de la Unión Europea, ni se respetaban las obligaciones de transparencia y competencia.

Pasé 6 meses trabajando como voluntario para preparar una queja que presentamos ante la Comisión Europea en julio de 2004. La Comisión nos ha dado la razón y ha abierto un procedimiento de infracción contra España.

Señorías: durante diez años, no se había conseguido NADA a nivel nacional, más que algunas sentencias aisladas sobre casos puntuales y concretos. NADA contra la ley en cuanto tal.

Recuerden: si estamos consiguiendo algo es gracias a la presión que ejercen las instituciones europeas desde Bruselas, no gracias a Madrid ni a Valencia.

Tengan presente, por favor, que las víctimas de los abusos urbanísticos JAMAS hubieran podido pagar la factura de un abogado para atacar esta ley ante Bruselas. Para alguien que de la noche a la mañana pierde más del 50% de su terreno, quizás incluso su casa, y tiene además que pagar una suma enorme para conservar la parte que le dejan, es simplemente imposible pensar en gastarse miles de euros en la minuta de un abogado para atacar UNA LEY. No se sorprendan si los representantes de los afectados somos hoy aquí un señor jubilado, que pasa casi las 24 horas del día ocupándose de estos asuntos, y un jurista afectado que trabaja como voluntario.

Continua llegint

Desterrem tradicions ofensives

Iniciativa del Col·lectiu de Lesbianes, Gais, Bisexuals i Trasexuals de La Safor.

Vist al Diari Público

Clubs socials cannàbics. Una solució legal

Després de vora deu anys que Nacions Unides decidira "declarar-li la guerra a les drogues", no només no s'han acomplit les previsions sinó que el consum ha augmentat i el que és pitjor, les màfies han incrementat el seu benefici i la criminalitat relacionada amb el tràfic de substàncies s'ha disparat al temps que la desinformació, la estigmatització i la hipocresia derivada de polítiques miops i alienes a la realitat, continuen a l'ordre del dia. I és que fixar dins del mateix sac i tractar de seguir el mateix patró amb coses que no tenen res a vore entre sí (ja em direu que tenen en comú un addicte a l'heroïna, un raver que consumeix èxtasi i un pacient que pren cannabis per qüestions de salut) han de generar per força confusió i malentesos. La prova fefaent que Pigmalió encara és viu.

En allò concernent a les anomenades "Drogues blandes" amb una normalització social prou estesa i amb un efectes prou delimitats i del tot assumibles pels seus consumidors, almenys en la majoria dels casos, s'estan portant des de fa uns anys una sèrie d'iniciatives arreu l'estat per a, aprofitant les escletxes de la seua regulació legal, anar formant grups de consumidors amb la finalitat d'autoproveir-se d'un producte de qualitat sense haver de recórrer al mercat negre, així es deixa d'alimentar les organitzacions criminals al temps que es redueix considerablement els riscos físics i psicològics derivats de la qualitat del producte. I tot això sense acabar de traspassar la línia de la il·legalitat. Són els anomenats Clubs socials cannàbics. A Aquesta pàgina trobareu molta informació. Personalment vos recomane aquest vídeo, sobretot si esteu pensant en dur a terme una iniciativa semblant.

Pel foc

Signe característic i inequívoc de la nostra cultura des de temps immemorial, ara restringit per l’aprovació de la nova Directiva 2007/23/CE del parlament Europeu, per tal de regular el mercat dels materials pirotècnics de la comunitat europea. El mateix parlament que mai ha gosat restringir les corregudes de bous.

Eu son Anxo Quintana

L'engendre

"No tiene sentido dedicar cientos de miles de millones de euros a causas tan científicamente cuestionables como ser capaces de mantener la temperatura del planeta Tierra dentro de un centenar de años y resolver un problema que quizá, o quizá no, tengan nuestros tataranietos".

Jose María Aznar, Negacionista.

Opinió extreta d'un comentari al post d'Escolar que jo faig meua:

A ver, señor Aznar, ¿nos podría usted contar donde empieza el desprecio o el desinterés por sus propios descendientes, en sus biznietos, en sus nietos o en sus propios hijos?
Está muy claro, como él no va a verlo, se la suda lo que les pueda ocurrir a sus propios descendientes. Egoísmo suicida el de este cretino que desprecia a las futuras generaciones.
.
.

Un dia bonic.

Tal volta no és el Mesies, ni espere que ho siga, però fa vuit anys em vaig prometre celebrar el dia que Bush se'n anara de la Casa Blanca i així vaig a fer, li moleste a qui li moleste.

Un titular que fa vergonya.

Jo crec que tots estem més o menys acostumats a vore noticies, titulars i exercicis de periodisme manipulats, tendenciosos i amb mala bava. Però quan un diari que t'agrada i que, a més, és dels pocs que esta escrit íntegrament en la nostra llengua, publica una cosa com aquesta, et quedes totalment a quadres. En primer lloc perquè el que diu el titular és senzillament fals i qualsevol que sàpiga llegir i lliga el cos de la notícia, ho pot comprovar: El titular ve a que, suposadament, el bloc ha decidit no centrar el seu pròxim congrés en la questió simbòlica, la qual cosa no implica ni molt menys el que el titular dona a entendre. "es desdiu de defensar" una cosa així com: No la defensava, dic que la vaig a defensar, però finalment em tire enrere. Res a vore amb la realitat: El BLOC no només considera la senyera amb blau com una bandera tan valenciana com qualsevol altra que és sentida com a tal pels valencians, o una part d'aquestos, sinó que la fa servir en molts dels seus actes. "la bandera blavera" Com a poc, ho considere ofensiu, a banda de desfasat i molts altres qualificatius que preferisc estalviar-me. Només dir que, per a mi, ha quedat com a paradigma del que no ha de ser un titular de premsa.

Un parell d'actes interessants per a aquest Gener

Dissabte 17 de gener, a les 8:30 hores

Ruta de Sant Vicent, 2009

Església de Santa Mònica de València
Plaça de Santa Mònica, 1 - 46009 València


L’Oratori de Sant Felip Neri de València, amb la col·laboració del Centre Ecumènic Interconfessional de València i la Comissió Diocesana de Relacions Interconfessionals de València, ha organitzat per al proper dissabte 17 de gener, a les 8:30 hores, la Ruta Ecumènica de Sant Vicent, diaca, màrtir de l’Església indivisa, patró de València i patró dels torturats.

L'itinerari comença en la columna de la posada, a l’Església de Santa Mònica on, segons la tradició, van ser lligats Vicent i el bisbe Valer en arribar presos des de Saragossa. El recorregut del pelegrinatge als llocs vicentins de la ciutat de València és el següent:



I Columna de la posada (Santa Mònica) 8:30 h
II Martyrium (Plaça de l?Almoina) 9:15 h
III Presó de Sant Valer (id.) 9:40 h
IV Presó de Sant Vicent (id.) 9:50 h
V Cripta arqueològica) 10:00 h
VI Braç de Sant Vicent (Seu) 10:30 h
VII Presó del Pouet (vora carrer de la Mar) 11:00 h
VIII Antic Pretori (id.) 11:15 h
IX Antiga ermita de la Roqueta 12:00 h
X Sant Vicent de la Roqueta 12:30 h

(Els horaris són aproximats).



I el mateix dissabte 17 de gener, a les 19.00 hores:



Pregària interconfessional per la unitat dels cristians: NASCUTS DE LA PARAULA



Lloc: Convent de Santa Clara (Av. De Pérez Galdós, 119)



Vos convidem a participar en la Ruta d’enguany i en la Pregària.



Cordialment,
Centre Pare Tosca-Amics de l'Oratori





Dissabte 24 de gener a les 18h

Passe del documental ‘Homo Baby Boom’

centre Octubre de la ciutat de València,
Carrer Sant Ferran


[Llibertat.cat]Els protagonistes expliquen com van tindre les criatures, quines reaccions s’han trobat i com els han afectat els canvis legals de 2005, que permeten el matrimoni i l’adopció per parelles homosexuals.
El proper dissabte 24 de gener es farà un passe del documental ‘Homo Baby Boom’ al centre Octubre de la ciutat de València, a les 18h, es tracta del darrer documental d’Anna Boluda, que mostra la vida de sis famílies de mares lesbianes o pares gais de Catalunya i el País Valencià. L’activitat ha estat organitzada per l’Associació de Famílies Gais i Lesbianes amb Fills i Filles (FLG ), que lluiten per la plena equiparació dels drets i deures de les d’aquestes famílies, reconeguts des del 2005 per la legislació actual.

Boluda és periodista i realitzadora de vídeo, va nàixer a Alcoi i ara resideix a Barcelona. Licenciada en Comunicació Audiovisual a la Universitat de València ha fet el màster de Broadcast Journalism a New York University amb una beca Fulbright, i actualment treballa com a freelance i és allò que en diuen ‘mdultitask’. Col·labora habitualment en la revista digital Sostenible.cat i altres publicacions com les revistes Zero, Gay Parent Magazine i Saber Bailar. Abans de la seva etapa com a “freland” ha treballat a: Canal 9, Radiotelevisió Valenciana, Astel Producciones (València), Endora Producciones (València), XiZ Comunicació (Barcelona), VilaWeb TV (Barcelona). Entre les activitats docents destaquen la seua participació a l’institut d’estudis sociològics i classes de càmera i muntatge de vídeo a la New York University.

Al documental, es mostra el dia a dia de sis famílies, amb les opinions de tots els seus membres, i s’hi repassa la lluita de l’associació de Famílies Lesbianes i Gais des que es va fundar, el 2001, per aconseguir dos drets per a les parelles homosexuals: el d’adoptar i el del matrimoni, reconeguts el 2005 a l’estat espanyol. Per l’associació impulsora (FLG), el reportatge pretén ajudar a aconseguir l’últim pas per a la normalitat d’aquestes famílies, la visualització en la societat, ser una eina eficaç per donar a coneixer la seua realitat, trencar prejudicis i estereotips socials, aprofundir en la tolerància i el respecte cap a tot tipus de famílies i potenciar un ampli ventall d’objectius a assolir. El Centre Octubre de València acollirà el proper dia 25 de gener la seua paresentació a les terres del sud.

Escolar deixa de ser director de "Público"

A hores d'ara s'està parlant i molt del fet a diferents fòrums, blogs i succedanis virtuals i les especulacions sobre la causa del seu cessament i la seua substitució pel veterà Félix Montera són nombroses. He de dir que mai he comprat el diari, tot i que consultava la seua edició digital molt sovint, però del que no hi ha cap dubte, ideologia i simpaties periodístiques a banda, és que "Público" ha segut el més curiós i sorprenent dels fenòmens que s'han donat a la premsa escrita en els últims anys. I és que no és gens fàcil obrir-se un espai en el hiper-saturat panorama periodístic i, aquest diari, contra tot pronòstic, ha aconseguit fer-lo. Les causes d'aquest fet sembla que són prou conegudes, inclús per a un complet llec en la matèria com jo: aplicant la màxima "si fas un diari per a tothom, fas un diari per a ningú" ha sabut descobrir un nínxol del mercat que estava per explotar i han posat tot el seu afany per conquerir-lo, incloent en aquesta tasca, no només línia ideològica sense cap concessió i interessos del seu públic ben captats, sinó també aspectes tan aparentment subtils com disseny, grossària dels exemplars o preu. Tot un èxit dels que molts dubten mantinga el seu tiró en aquesta nova etapa. Jo no ho sé, no conec tan a fons eixe món per a opinar. El que sí sé és que alguns seríem molt feliços si un dia d'estos s'encetara un projecte periodístic destinat al sector sociològic del que formem part i eixe projecte fóra suficientment atractiu com per a consolidar-se. Continuem esperant el miracle.

Records (un xicotet fragment)

AIXÒ NO ÉS PER A MI

-I què esperaves?- li va dir el rector

-No sé, una fusió perfecta amb l´univers i ser un il·luminat i un pou de saviesa eterna on la humanitat es veiera reflectida.

-Ja! -va contestar el pàrroc sense poder reprimir-ne- La humanitat està per a pocs reflexos. Més a missa hauries d’anar, que és més senzill i no et jugues el cap d’eixa forma.

-Però no crec.

-I això? per què?

-Perquè el cristianisme és retrògrad i repressiu

-Sí doncs la teua filosofia oriental no farà pudor a sagristia però les meues velletes gaudeixen del sexe més que tu segur, rei meu.

-Això és perquè estic en cicle.

-Ah! O siga que ara t’estàs carregant per a després tornar al sexe fins que et vinga la paranoia.

-No exactament però sí, més o menys.

-Mira fill, com a rector i com a amic, si vols sentir-te bé agarres els teus diners i fas alguna cosa bona per a la humanitat.Pots invertir per a que el poble prospere, mira, això no estaria gens malament! i de pas fas negoci, però deixa’t de budismes que així no vas tu bé.

-Doncs sí!,-va dir com si el cap s’hi haguera il·luminat per un moment- vaig a invertir, tots els meus diners i vaig a viure de rentes,I el meu oci el vaig a transformar en escriptura.

I ací, benvolguts lectors, es produeix una estranya i inesperada fusió entre el meu teclat I esta cosa anomenada història que tracte de contar:

Hauria de retrocedir molt de temps enrere per a tindre una visió en perspectiva de tot aquest assumpte.

Probablement a un temps on les mateixes combinacions de paraules que anava creant em varen succionar fins al seu nucli quedant jo completament sotmès i a la seua disposició. Marejat amb crueltat per una voluntat de la qual era impossible reeixir-se, Com si jo fora un feble personatge traslladat a un mon aliè al que vivim i del qual no podia tornar-hi.Millor dit, el món era el meu de sempre però la història em governava.

És una cosa que de vegades passa i és el fatídic instant de la gran confusió. És una cosa per desgracia inevitable i no vull entrar jo...

CRÒNICA D’UN POBLE

“Jo vivia a un poble a cent cinquanta kilòmetres de la ciutat. Un poble xicotet al costat d’un altre ni massa gran ni massa petit on hi havia un bar, una farmàcia i un bordell, I un senyor capitalista amb cavalls, I una fàbrica que tirava fum pel fumeral.

Jo vivia a un poble com dels que ja no hi queden.

Un poble amb sortidor de benzina, Un poble entre muntanyes trencadisses que miren la mar. Jo volia haver nascut ací i tindre la meua història entrellaçada amb les històries particulars d’aquesta gent que s’ha fet la meua gent.

Jo volia no sentir-me un estrany i sovint, molt sovint, em sentia.

Néixer.

Potser aquest dolor només siga tornar a néixer. Cremar el meu arrel i deixar-lo créixer ací per a veure si eixa fusta cremada pot enverdir i fer ressorgir un home nou, Un trencament amb tot allò que una vegada he sigut, Un quedar-me ací per sempre creixent al sol i no moure’m ja mai més.

Deixar de ser humà per a ser arbre i no sentir, I eliminar el meu cervell per a deixar pas a un creixement etern i sense límits, i que la lluna decidisca els meus fruïts i així sentir el tacte dels homes al replegar-los.

2003, I sembla que va ser ahir.