L´home que volia acabar amb el capitalisme

Mai tirà algun va disposar de tan universal poder de triturar als hòmens amb la misèria o amb la guerra. El tirà és el capitalisme i qui així parla no és Marx, sinó un filòsof cristià que va revolucionar el pensament del segle XX. Es deia Emmanuel Mounier i l'empremta de la seua rebel·lió intel·lectual no ha fet més que començar.

Nascut en Grenoble (França) en 1905, Mounier va ser testimoni de les dues guerres mundials, de la lluita dels totalitarismes feixista i comunista, i va sofrir en carn pròpia els rigors de la persecució per defendre les seues idees: va ser empresonat pel règim col·laboracionista de Vichy, al qual va arribar a plantar a cara amb una vaga de fam.

Catedràtic de Filosofia, amb només 23 anys, va portar fins a les seues últimes conseqüències el seu compromís i va decidir viure pobre, sense lligams, dedicat en cos i ànima a difondre el seu missatge: la revolució personalista, cosa per la qual va desplegar una incessant activitat (xarrades, conferències, creació de grups) tenint com a eina principal la revista Esprit, un dels fenòmens culturals més innovadors i originals del segle XX.

El seu missatge és un dels més radicals de la Història. El va resumir perfectament el filòsof Jean Guitton: Mounier no veia la salvació sinó en la prèvia destrucció del desordre. Però, a diferència de molts revolucionaris, va romandre sempre pobre. Va renunciar a viure d'un ofici amb un bon sou i, sense fortuna, es va llançar a l'aventura de la pobresa.

El personalisme, la seua innovadora presa de la Bastilla intel·lectual, gira entorn de la persona, però no per a salvar-la, més bé per a "comprometre-la". Mounier redefineix la persona com a ésser amb dignitat pròpia, el mode d'existència de la qual és la comunicació, l'obertura al món, a l'altre i a l'Altre. És a dir, obert a la transcendència i als altres.

Estos serien, telegràficament, els eixos del personalisme: la persona és un ésser encarnat, amb llibertat per al compromís i amb una vocació autònoma però cridada a viure comunitàriament.

Però com el propi Mounier explica, no es tracta d'un sistema filosòfic, sinó de quelcom
molt més radical i comprometedor. Una forma d'entendre la vida i d'actuar en el món i la societat. Contemporani de Camus, Sartre, Levi-Strauss i altres popes del pensament i la cultura, va dialogar amb tots ells i, al mateix temps, va ser molt crític. Emmanuel Mounier va considerar que és la persona la que està en joc davant de sistemes que l'ofeguen i la xafen.

Va ser implacable amb les ideologies marxista i feixista, perquè dissolen la persona en la col·lectivitat; amb certs existencialismes, perquè neguen la dimensió comunitària de la persona i la seua obertura a la transcendència. També, però, amb el neoliberalisme capitalista, perquè dóna primacia al benefici i als diners enfront de l'individu i perquè promou el benestar de l'individu insolidari com a valor absolut. Esta ultima posició explica que certs sectors conservadors s'escandalitzaren davant del peculiar esquerranisme cristià de Mounier.

Molt polèmiques van ser les seues crítiques al pla Marshall, després de acabar la guerra: estava d'acord a rebre l'ajuda americana, perquè resultava imprescindible, però li pareixia malament si era al preu d'un servilisme a EUA.

I és que el pare del personalisme va ser molt bel·ligerant amb la hipocresia del capitalisme.