...podríem dir que són quatre xiquets inconscients, gamberros i amb ganes de donar la nota. Típics vàndals avorrits que embruten les parets d´un partit polític com podrien tirar-se tot el matí en un banc fumant porros i parlant de cóm es tunejaran el cotxe quan el tinguen. Però no, malauradament no és això només. Tot i que el perfil dels subjectes coincideix amb el que acaben de descriure, resulta que són els de aquesta panda de malfaeners els que intimiden diputats democraticament elegits, apallisen activistes polítics d´arrel impecablement democràtica o decideixen qui participa o no participa en l´acte central de la Diada de Tots els valencians, i tot això baix un esglaiant"no puedo garantizar su seguridad" policial que clama el cel .
S´ha de ser clar: una colla de rapats sense graduat escolar té segrestada la societat valenciana sense que aci ningú alce la veu, ni l´Espanya constitucional nominalment esquerrana de la qual suposadament som part "indissoluble", ni la València provinciana autosatisfeta, frívola i xanxullera. Una malaltia que ja ve de lluny i que ens està podrint a tots: Quan una societat tracta la seua joventut més activa i compromesa com a delinqüents i als delinquents com a senyors, la metàstasi està en un estat tan avançat que és del tot senzill deixar-se arrossegar pel costat més fosc del meninfotisme, materialitzat i visible en este cas en eixe rierol de merda que tot se´n porta per davant: voluntats, carreres politiques i fins i tot la dignitat humana més bàsica. Per un rellotge, un cotxe o un fons d´armari, què més dona? A partir d´un determinat moment, el preu no és que siga alt o baix, és que t´has convertit en un nino de drap sense cap cosa rígida a dins que et mantinga dret.
Tinc el conveciment moral que al sí de la nostra societat hi ha una tendéncia, una aspiració podríem dir, cap la democrácia real, cap a la normalitat. Moltes voltes amagada peró que es pot sentir present en moltes ocasions. Totes les societats han hagut de véncer obstacles i quan més dur siga el procés, més alt serà el grau de les conquestes, em dic. Que mai el feixisme, la fanfarroneria i la força han tingut l´última paraula i que deixar de lliutar és la més humiliant de les derrotes. Som millors que ells, i amb pitjors paios ens les hem vist al llarg de la història i ací estem. I sense dubte, sense cap dubte, persones amb més pes que ells han siguts agranats per l´implacable vent del esdeveniments. Això és el que pense.
