divendres, 29 de febrer del 2008

dimarts, 26 de febrer del 2008

Reflexió teològica



"La secularització és la conseqüència de l'encarnació de Déu. En eixe sentit, sóc cristià i al mateix temps un fanàtic anticlerical. L'Església és una institució amb arrels massa terrenals, massa amiga del poder. I travessa una profunda crisi. Un dels símptomes del seu afonament és que els bisbes hagen hagut d'eixir a Espanya al carrer. L'Església està agonitzant, i anirà a pitjor si no actualitza el seu discurs. Enfrontar-se als profilàctics en temps de sida és simplement una ximpleria."

Gianni Vattimo (filòsof italià)

Fes un bot útil!

dijous, 21 de febrer del 2008

Als que ensenyeu


Tal volta una de les coses més fosques del franquisme fou el cop de gràcia que tot l´entramat de renovació pedagògica que va eixir a la llum durant el procés republicà, va rebre per la hegemonia dels colpistes rebels. De la estela deixada per la Institucion Libre de Enseñanza, passarem a un nacionalcatolicisme on l´alumne era concebut com un ésser ple de passions insanes i amb una tendència natural a la desviació, la qual calia ser contundentment corregida i on la violència era el mètode considerat més adient per a fer-ho. No cal dir que l´idioma matern del alumne no era tingut de cap manera en compte i, més que formar persones, el que lis preocupava era la producció de súbdits submisos obedients i productius. L´engranatge perfecte per a que la maquinaria del Nuevo Orden funcionara a la perfecció.

La República s´havia posat com a prioritat la culturització d´un poble eminentment analfabet i, per a tal fi, es va anar construint un sistema d´educació universal on la figura del mestre era dignificada d´una forma fins a eixe moment inimaginable. La guerra i la repressió varen literalment arrasar amb tota eixa estructura i amb bona part dels que en havien tingut relació. De totes les professions, el col.lectiu de mestres de la República va ser segurament amb el que la repressió feixista es va cebar d´una forma més contundent. El seu lloc, per contra, va ser cobert per persones a les quals, més que preparació i professionalitat demostrada, el que se lis demanava, era adhesió sense titubejos als valors amb els que els vencedors pretenien reeducar les noves generacions.

I així varem estar durant dècades, amb un sistema educatiu monopolitzat per l´Església preconciliar. Una Església amb les mans tacades de sang i amb certes ganes de redreçar tot allò que ells consideraven que la República havia malmès, les bones costums, la primacia del dogma sobre la raó i la inseparabilitat del fet religiós i d´allò públic.

Com va passar amb altres àmbits socials i del coneixement, no va ser fins als anys seixanta, que una nova generació de docents va començar a mamprendre el que actualment es coneix com a Renovació Pedagògica. Al nostre país (1) va començar a prendre força aquest fenomen des de l´any 1964 en endavant. Influenciats per la pedagogia de l´occità Celestin Freinet, es va formar al voltant de Lo Rat Penat, un col.lectiu de mestres preocupats pels problemes que patia l´escola d´eixe moment, que eren els d´una escola tradicionalista i reaccionària, que no tenia en compte la personalitat de l´infant ni el seu context social ni, per suposat, la llengua pròpia de l´àmbit cultural on es trobava immers.

Davant d´aquest tenebrós panorama, els nous educadors plantejaren uns nous objectius que passaven per la introducció del valencià a l´escola, per concebre l´educació com un procés de formació autònoma, personal i d´integració activa a la seua pròpia comunitat, així com contemplar el xiquet com a vertader punt de partida i d´arribada de l´acte educatiu. Varen sembrar la llavor de l´anomenada Escola Valenciana, i els primers fruïts no es varen fer esperar: als finals dels seixanta va obrir la primera escola d´ensenyament en valencià: La Tramuntana, que va ser seguida per La Nostra Escola Comarcal (1973) i la Gavina (1974) aquest mateix any, la Universitat de València va començar a impartit els cursos de Lingüística Valenciana i la seua Didàctica, amb 390 alumnes matriculats, xifra que va arribar fins a 1733 l´any següent.

Seria massa llarg continuar enumerant la gran quantitat d´iniciatives de tota mena que durant els primers anys de la dècada dels setanta varen sorgir amb l´objecte d´impulsar l´escola valenciana, però crec que no podem deixar passar l´oportunitat de citar els primers manuals d´ensenyament de valencià per a xiquets que es té constància. Aquests llibres són: veles i vents, de Ferran Zurriaga i Manuel Boix; i El llibre de Pau, de Maria Victòria Navarro, Teresa Pitxer i Alfred Ramos.

L´encetament de la transició i les creixents reivindicacions polítiques de l´autogovern per als valencians varen omplir d´expectatives i il.lusions a tot aquells que s´havien embarcat en l´apassionant i necessària aventura que suposava el retrobament d´una escola democràtica i educadora amb el poble que havia de fer-la servir. El desenvolupament posterior dels esdeveniments, cosa prou comentada i de la qual pensem no toca parlar ací, varen fer que bona part d´eixes expectatives anaren apagant-se, però el que és clar és que la seua lluita no va ser debades, que tot allò positiu que el nostre model d´escola pot tindre actualment, ho devem en bona mesura als mestres i pedagogs compromesos que durant aquells anys lluitaren per a que la fi de la dictadura arribara també a les aules.

Avui vos vaig a recomanar un llibre que és indispensable per a conèixer el que va ocorrer a les escoles valencianes durant els anys setanta, per a entendre cóm la incomprensió i la ignorància pot tombar el treball honest i l´entrega per al seu poble d´una gent que ni tot l´or del món seria un sou suficient per a pagar la seua tasca. És un llibre on es narra la part més fosca i conscientment oblidada de la història recent valenciana. Tot el que es conta és real i va ocórrer a Barx, un poblet de la Safor. Però en realitat va ocórrer a bona part dels nostres pobles i ciutats:

GÓMEZ LABRADO, V, La mestra ,3 i 4, València, 1995

(1) Totes les dades senyalades des d´ací, han sigut extretes de: VVAA, Temps de foscor, la premsa de l´Horta Sud durant el franquisme, Servei de publicacions de l´Ajuntament de Catarroja, 2003.

dilluns, 18 de febrer del 2008

Poc a poc, a cop a cop. Palíndroms




  1. Allà, per ara, per paga prepararé palla.
  2. La lluna: gros òrgan ullal.
  3. Se li veu que vil és.
  4. Serà fina? Ja ni fa res!
  5. Sola, la Sara darà sal a l'ós.
  6. Tip, el pastor ara fara rots a ple pit.
  7. Té tara: baratet!
  8. Tramaran anar a Mart.

Extrets de: Ailifilia

diumenge, 17 de febrer del 2008

La desbalcanització dels Balcans


Avui acaba de nàixer a Europa un nou estat. El món sembla no haver-se acabat i la nit succedeix el dia com sempre ha passat però, això sí, Espanya ha sigut l´únic país occidental en no reconèixer aquest nou estat. Un fet tan natural com és la variació de les fronteres, sembla no caber en el cap de bona part del ramat ibèric que ens ha tocat patir. I és que ja se sap: Dios cuando hizo el mundo ya tenía en mente España, estudiaven els nostres pares a l´escola, i en eixes estem encara, en un règim on es pot ser fins i tot rojo, però mai separatista, i en una unitat que per a reafirmar-se necessita recórrer a les absurditats intel.lectuals i els arguments insostenibles que fan ruboritzar a qualsevol persona amb un mínim d´esperit crític. Molts triarem la opció de ser-ho, de crítics, no per amor a cap altra pàtria, no ens agraden les pàtries, més bé ho férem per saturació. I és que davant la quantitat de xorrades que s´ha amollat per tal de frenar allò que ells anomenen virus separatista, la de barbaritats escrites per historiadors considerats solvents, no per la seua competència si no pel seu apriorisme metodològic derivat de la adscripció ideològica, dels muntatges més o menys reials i de les imposicions d´aficions esportives com a poc pintoresques, inclús els que varem passar fins a ben entrada la joventut sense altra llengua que la castellana, diguérem ahí vos quedeu i buscaren adhesions més pròximes en l´espai. Ha valgut la pena, ens hem trobat un país que, tot i trepitjar-lo des de que varem nàixer, no el veiem enlloc, i per fi hem dotat a la nostra existència de un escenari on desenvolupar-se. Molt més del que havíem esperat en un primer moment, la veritat. I és que el pitjor de la despersonalització d un poble, no és que se li prive de significats, que ja és prou empobridor, és que se li acaba aïllant inclús de l´espai físic on la seua quotidianitat té lloc, substituint-lo per una sort de succedani al.lié que en el millor dels casos el porta a viure desdoblat i, en el pitjor, a odiar amb tota la seua ànima el lloc on li ha tocat viure.

Enhorabona als kosovars

dijous, 14 de febrer del 2008

Model d´instància

Reunits. D'una part, El senyor ________, natiu de tal lloc; d'ara endavant, L´IMMIGRANT. I d'una altra, l'estat espanyol representat pel senyor Mariano Rajoy Brey, amb DNI tal, domiciliat en tal altre lloc; d'ara endavant, l'ESPANYOL. Els compareixents, reconeixent-se mútuament la personalitat amb què intervenen i la capacitat legal necessària per a celebrar este contracte,

Exposen

PRIMER. Que fava espanyola mai pixa sola.


SEGON. Que l'immigrant desitja ser espanyol.


TERCER. Que l'ESPANYOL està disposat a reconéixer a l'IMMIGRANT tal condició quan respecte les següents


Clàusules

PRIMERA. Entrar a les sales de projecció cinematogràfica amb recipients gegants de rosetes de dacsa i dipòsits inversemblants de cocacola. Deglutir-los sonorament i/o fer comentaris en veu alta sobre la pel·lícula.


SEGONA. Guardar les nostres festes: Halloween, Valentín’s Day, St. Claus and Goya Awards.


TERCERA. Dir, quan t'agrade una cançó, “Esa canción me hace sentir bien”.


QUARTA. Acudir en colla els dissabtes a la vesprada al centre comercial més pròxim a ta casa i passar-se la vesprada caminant pels seus corredors com un panoli, menjant caramel·lets o entrant en el cine en compliment de la clàusula PRIMERA.


QUINTA. Agredir, almenys una vegada en la vida, a un discapacitat, gravar-lo amb el telèfon mòbil i compartir eixe divertiment tan graciós amb la comunitat d'internautes.


SEXTA. Fer botelló els caps de setmana, intentant molestar el més possible al veïnat; pixar entre dos cotxes i deixar que el teu gos defeque en la vorera per tal de facilitar el compliment de la clàusula següent.


SÈPTIMA. Xafar una merda. Imprescindible per a considerar-se 100% espanyol.


OCTAVA. Sotmetre's a una dieta rica en sucres, greixos industrials i hidrats, acompanyant-la d'una vida sedentària, a ser possible enfront del televisor. Criar panxa. Tirar un cul com un pandero, posar-te un tanga i pensar que et queda bé.

NOVENA. No cedir el teu seient en l'autobús així estiga la tia parint un prematur o la vella cridant de dolor perquè se li ha partit el maluc. Que no haguera tingut osteoporosi, no et fot. Tutejar-los sempre i no demanar les coses per favor ni, per descomptat, donar les gràcies.

DESENA. Passar-li la mà pel muscle a un compatriota i dir-li almenys una vegada: “Macho, como en España no se vive en ningún sitio"

I en prova de conformitat amb quant antecedix, subscriuen el present contracte.

Extret del Blog d´Ignacio Escolar, traduït per Antònia & Sacks

dimecres, 6 de febrer del 2008

Por?

Primer que res mireu aquest vídeo d´Amnistia Internacional.

No sé vosaltres, però jo per més que el veig no trobe enlloc el missatge polític (No havíem quedat que la protecció dels drets humans era un valor absolut i no una simple opció política relativitzable?) Doncs bé, eixa és l´excusa que el govern espanyol ha amollat per tal de prohibir (sota sanció de 300.000 euros) la seua difusió a les televisions de l´estat.

Jo ja he deixat d´entendre certes coses de les que fa el govern Zapatero. Sembla com que si de tanta canya que li han donat els de la caverna, ell mateix haguera agafat tots els complexos i ara tractara de llavar la imatge de dimoni bolxevic que han projectat sobre ell. L´impulsor de la tornada a Europa, l´aliança de civilitzacions i el bon rotllet internacional, donant carta de naturalesa a una acció de censura tan indecent i en un tema tan important que a molts ens deixa amb la certesa de que el seu impuls transformador de fa quatre anys, ha arribat fins on anava. Jo també sóc dels que pensa que a Madrid, és millor un PSOE incoherent què un PP coherent, però la experiència també em diu que si no se lis espenta amb la necessitat de pactes, els socialistes tenen una certa tendència a emular als seus germans conservadors.

dilluns, 4 de febrer del 2008

L´home que volia acabar amb el capitalisme

Mai tirà algun va disposar de tan universal poder de triturar als hòmens amb la misèria o amb la guerra. El tirà és el capitalisme i qui així parla no és Marx, sinó un filòsof cristià que va revolucionar el pensament del segle XX. Es deia Emmanuel Mounier i l'empremta de la seua rebel·lió intel·lectual no ha fet més que començar.

Nascut en Grenoble (França) en 1905, Mounier va ser testimoni de les dues guerres mundials, de la lluita dels totalitarismes feixista i comunista, i va sofrir en carn pròpia els rigors de la persecució per defendre les seues idees: va ser empresonat pel règim col·laboracionista de Vichy, al qual va arribar a plantar a cara amb una vaga de fam.

Catedràtic de Filosofia, amb només 23 anys, va portar fins a les seues últimes conseqüències el seu compromís i va decidir viure pobre, sense lligams, dedicat en cos i ànima a difondre el seu missatge: la revolució personalista, cosa per la qual va desplegar una incessant activitat (xarrades, conferències, creació de grups) tenint com a eina principal la revista Esprit, un dels fenòmens culturals més innovadors i originals del segle XX.

El seu missatge és un dels més radicals de la Història. El va resumir perfectament el filòsof Jean Guitton: Mounier no veia la salvació sinó en la prèvia destrucció del desordre. Però, a diferència de molts revolucionaris, va romandre sempre pobre. Va renunciar a viure d'un ofici amb un bon sou i, sense fortuna, es va llançar a l'aventura de la pobresa.

El personalisme, la seua innovadora presa de la Bastilla intel·lectual, gira entorn de la persona, però no per a salvar-la, més bé per a "comprometre-la". Mounier redefineix la persona com a ésser amb dignitat pròpia, el mode d'existència de la qual és la comunicació, l'obertura al món, a l'altre i a l'Altre. És a dir, obert a la transcendència i als altres.

Estos serien, telegràficament, els eixos del personalisme: la persona és un ésser encarnat, amb llibertat per al compromís i amb una vocació autònoma però cridada a viure comunitàriament.

Però com el propi Mounier explica, no es tracta d'un sistema filosòfic, sinó de quelcom
molt més radical i comprometedor. Una forma d'entendre la vida i d'actuar en el món i la societat. Contemporani de Camus, Sartre, Levi-Strauss i altres popes del pensament i la cultura, va dialogar amb tots ells i, al mateix temps, va ser molt crític. Emmanuel Mounier va considerar que és la persona la que està en joc davant de sistemes que l'ofeguen i la xafen.

Va ser implacable amb les ideologies marxista i feixista, perquè dissolen la persona en la col·lectivitat; amb certs existencialismes, perquè neguen la dimensió comunitària de la persona i la seua obertura a la transcendència. També, però, amb el neoliberalisme capitalista, perquè dóna primacia al benefici i als diners enfront de l'individu i perquè promou el benestar de l'individu insolidari com a valor absolut. Esta ultima posició explica que certs sectors conservadors s'escandalitzaren davant del peculiar esquerranisme cristià de Mounier.

Molt polèmiques van ser les seues crítiques al pla Marshall, després de acabar la guerra: estava d'acord a rebre l'ajuda americana, perquè resultava imprescindible, però li pareixia malament si era al preu d'un servilisme a EUA.

I és que el pare del personalisme va ser molt bel·ligerant amb la hipocresia del capitalisme.

diumenge, 3 de febrer del 2008

Sant Blai gloriós


Avui és festa a Torrent. Però com que és diumenge sembla que no lluïx tant. En el meu cas no crec que la aprofite tant com si fora un dia entre setmana. M´alçaré tard i la vesprada encara és curta. Però el que tinc clar és que no vaig a deixar passar el dia sense fer-me un passeig pel carrer de l´Ermita. I és que amb la festa de Sant Blai sempre he tingut una especial vinculació emocional. Per a mi sempre ha sigut com una mena de preludi de les falles, de la fi del mal oratge. Com si ja es poguera olorar en l´ambient l´arribada de la primavera.




divendres, 1 de febrer del 2008

En Jaume I, DCCC anys

E quan uench altre dia a hora de uespres enuiam a dir al Rey e a Raiç Abulhamalet, per tal que sabessen los christians que nostra era Ualencia, e que negun mal nols faessen, que metessen nostra senyera en la torre que ara es del Temple. E els dixeren quels playa. E nos fom entre la rambla el reyal, e la torra, e quan uim nostra senyera sus en la torre descaualgam del caual, e endreçam nos ues hoirent, e ploram de nostres vyls, e besam la terra per la gran merce que Deus nos hauia feyta.

Demà fa vuit-cents anys que el nostre rei va nàixer a Montpellier. És per això que des d´aquest blog hem volgut sumar-nos a la proposta feta per les diferents webs valencianistes de penjar un fragment del Llibre dels fets. Hem triat el fragment en que el rei, en veure el penó sobreeixir entre les muralles de València, descavalca per tal de besar la terra i, tot seguit, comença a plorar i a lloar a Déu.

Eixe moment suposà el naixement del nostre regne, el començament de la nostra història com a poble. Dins del context de la Europa medieval i, més concretament, la Corona d´Aragó, el Regne de València, repoblat per catalans i aragonesos, va ser instituït pel monarca com a territori amb entitat pròpia amb unes lleis pròpies (furs) que regulaven les seues institucions i garantien la seua sobirania, fet aquest que va durar fins a 1707, any en el qual, "por justo derecho de conquista" el rei Felip V de Borbó va derogar els furs i les institucions del regne, quedant així assimilats a Castella.

És per tant un dia important per als valencians. Un dia que ha de ser de festa, però també de retrobament amb la nostra pròpia història, perquè és en ella on resideix la clau del nostre ser poble. És per això que des d´ací volem fer una crida a la participació. Ja siga mitjançant Internet, amb iniciatives com la què dalt comentàvem, ja siga penjant una Senyera dels nostres balcons, ja siga assistint als diferents actes que demà dia 2 de Febrer es celebren a València:

Dissabte 2 de febrer de 2008

08.09 h Concert de Campanes

11.00 h Tedèum a la Catedral

12.00h Volteig general de campanes a tot el país

12.15h Entrada de Bandes a la Ciutat de València
800 músics, 24 bandes I 3 recorreguts

13.45 h Concentració de totes les bandes en l’Ajuntament de València

14.00 h Mascletà en la plaça de l’Ajuntament (també coneguda en el futur com plaça Jaume I)

19.00 h Desfilada de Cavallers de la Conquesta i cavalcada popular

21.00 h Correfocs al voltant de la Catedral

24.00 h Castell de Focs Artificials en el llit del riu.


Fem entre tots que siga un dia especial