dissabte, 25 d’abril de 2009

divendres, 10 d’abril de 2009

SinDescargas


Vist a valencianisme.com

dimecres, 8 d’abril de 2009

Superpoders


Avui ha eixit a tots els noticiaris: A València un grup de científics ha descobert un mètode de investigació amb cel·lules mare que té la virtualitat de no danyar els embrions i que pot servir per a poder continuar amb la investigació en aquest camp sense els entrebancs ètics que això suposava per a molts. Aquest pioner avanç ha sigut dut a terme al “Centro de Investigación Principe Felipe”. Amb eixe nom, si no has sentit abans el nom de la ciutat, es pot pensar que està ubicat tant a Madrid, com a Sevilla com a Quintanilla de Onésimo. Què no hi ha científics valencians, vius o morts, amb el suficient prestigi i renom com per a posar-li el seu nom a un centre sense dubte capdavanter i que pot, ara sí, servir per a dur el nom de la nostra ciutat i el nostre país a les mes altes cotes de reconeixement?

Qualsevol persona em podrà dir que no cal filar tan prim, que quan un avanç en aquest camp té lloc, dóna igual el nom de la institució, i què inclús dóna igual la ubicació geogràfica de la institució, que la ciència és patrimoni de tots els homes i que les subtileses abans descrites no són més que rabietes patriotreres. Doncs discrepe. Discrepe, en primer lloc, perquè no solen ser innocents aquestes afirmacions; en segon lloc perquè, en certa mesura, el nom sí fa la cosa i les qüestions simbòliques tenen molta més importància del que ens pensem.

Quin missatge es transmetria als joves estudiants el vore cóm una persona que ha crescut als seus mateixos pobles i que, gràcies a l’estudi, ha bastit un reconeixement tal que un dels centres d’investigació més prestigiosos duu el seu nom? No seria molt més efectiu que les patètiques campanyes amb superherois que els nostres governants s’han marcat per tal de fer vore que lis preocupa el esglaiant index de fracàs escolar, després de haver jugat amb l’educació amb una indecència obscena? Les xifres són alarmants i mentre tinga veu per parlar i dits per escriure no em cansaré de repetir, pregonar i gravar on faça falta: Sense educació de qualitat, sense una nova generació de gent formada, estem fotuts però del tot. Com a poble i com a persones. Perdoneu-me la crudesa però és així.

La relació entre aquestes dues coses tal volta no estiga clara i algú em pot acusar de dramatitzar, però és que una cosa és símptoma de l’altra, i el nom del Centre en qüestió (Com el del Palau de les Arts i el Museu, que ja em direu què han fet els Borbons per la ciència i les arts, i no, els espectacles pirotècnics de 1707 no computen positivament), és una bona mostra de que no cuidem la nostra gent, ni als de les arts ni als de les ciències ni als intel·lectuals. Tal volta, la gent del futbol (masculí, of course) siga l’única que no es pot queixar i vet ací quina casualitat que tots els xiquets volen ser futbolistes. Manca de referents és el que els falta als nostres joves. I normal que no vulguen estudiar, ni crear, ni cultivar el seu esperit, pa què? que dirien al meu poble. Si durant dècades ha vist com quatre cenutris que no saben fer la O con un canut ha estat guanyant euros a esportes a base de comprar i vendre rajola mentre la gent de la ciència s’havia d’anar fora, la gent de l’art era marginada i la gent de les lletres, ai la gent de les lletres, catalanistes tots, a l’enemic ni aigua.

A mi em fa l’efecte que si València és en certa mesura motor de alguna cosa, ho és per la pròpia inercia de temps passats, però les rentes estan començant a esgotar-se i estem a punt de perdre el tren cap el futur. Si tenim algun futur, nosaltres i tots els pobles europeus, és al camp de I+D+I que de cambrers, peons de fàbrica i agrucultors no tecnificats, ja ho fan millor en altres puestos i més barat, però per a això fa falta gent qualificada. I que esta gent siga cuidada pel nostre poder públic. Quí ho farà si no?

diumenge, 5 d’abril de 2009

BOMBON MALLORQUIN


Si els anteriors discos de Joan Miquel Oliver en comptes de seus hagueren sigut de un músic novel que tracta d'obrir-se camí, els haguera considerat com excel·lents. Realment, com no podia ser d'una altra forma, les lletres són genials i la música no es podia dir que fóra roïna. Per contra, sabent qui estava darrere, els trobava del tot decebedors, senzillament no estaven a l'altura del que calia esperar del cervell dels Antònia Font. No sé les voltes que he escoltat Surfistes en càmera lenta tractant de trobar-li el puntet, eixe toc de genialitat que caracteritza aquest autor enfront de la banda mallorquina, però no hi havia forma, a la veu li mancava la força que em transmetia Pau Debon i contra això poca semblava es puguera fer: Els Antònia Font eren un tot indivisible del que qualsevol de les cinc potes era imprescindible i el mono del fan que espera noves coses s'havia de passar com es puguera, perquè els succedanis no funcionaven en aquest cas. Eixe era el meu credo inamovible. Fins ahir.

Les esperances eren més aviat poques però, com a bon creient, vaig posar la mula a treballar. La cosa no es va fer esperar molt: als pocs minuts tenia una cançó per a previsualitzar, Ryanair. Més del mateix, em vaig dir, una bona lletra, una bona melodia, però com que no m'arriba. En tornar de fer-me una copa, em trobe amb tot el disc baixat. Eren les tantes de la nit i no tenia auriculars, però no em vaig gitar sense escoltar-lo malgrat el risc de desencadenar una crisi veïnal. Ja en els primer acords del tema primer, vaig intuir que aquesta volta anava a ser diferent. I així va ser. Definitivament ha trobat el seu punt com a interpret de les seues pròpies cançons en un dics que, ara sí, compleix totes les expectatives que desperta. Ens ha regalat dotze cançons amb un toc altament intimista i plenes de sorpreses. En la línia del millor Batiscafo Katiuscas.

La espera es farà sense dubte més lleugera, però en cap cap ens llevarà la expectació d'un nou disc amb la banda que sembla ja està començant-se a gestar.

De moment, ací vos deixe un avancet:



(M'encanta la foto de la portada del disc. Per casa hi havia una semblant, d'un viatge a Mallorca dels meus pares a finals dels setanta)


dijous, 2 d’abril de 2009

Nou ordre?





La cimera acaba d'acabar. Com sempre que es munta un sarao d'aquestes característiques l'escenari es torna polièdric i a la ciutat passen milers de coses alhora. Esta vegada l'escenari ha sigut Londres i per primera volta, gràcies a diverses iniciatives de ONG's i Fòrums Socials, ens hem pogut anar assabentant de tot el que anava passant tant dins com fora del Centre de Convencions ExCel sense necessitat del filtre dels mitjans de comunicació tradicionals. Del que ha passat al carrer, la noticia per excel·lència, el mort en estranyes circumstàncies i les mobilitzacions ciutadanes que, com és costum i de justícia, demanaven dir la seua en aquest suposat disseny del nou ordre.

I en aquest context, com cantarien els Obrint Pas,"a les nits dels nostres barris han tornat a sonar les velles cançons de guerra que havíem oblidat":



Respecte al que passava a dins, divisió d'opinions, des dels que parafrasegen a Lampedusa fins els que pensen que molt més del que es podia esperar. És cert que al final s'ha tocat el tema dels paradisos fiscals (Tot i el pessimisme inicial) i s'ha acabat per fer una mena de condemna al proteccionisme estatalista, però en alguns temes,com el primer, s'ha evitat aprofundir.(Edite Divendres nit, al final sí s'ha publicat una llista de paradisos fiscals que, si bé són tots els que estan, no estan tots els que són)

El comunicat final és representatiu del que ha estat la cimera i ací vos deixe una espècie de resum:

-Com era del tot previsible es comença deixant clar que l'economia de mercat és la millor forma de augmentar la prosperitat de tots.

-La xifra global destinada a lluitar contra la crisi(Que al cap i a la fi és el quid de la cosa) acaba per ascendir a poc més d´un bilió de dòlars (Un trillion en anglès) destinats a "restaurar el crèdit, el creixement i la ocupació a escala global"

-Es considera que les grans errades en el funcionament dels sistemes de supervisió han sigut la causa fonamental de la crisi, per tant, diu le comunicat, enfortir els mecanismes de control és una d les prioritats per a restaurar la confiança, "pas previ imprescindible per a eixir de la crisi". Amb eixa finalitat s'elabora un pla d'acció que passa per la creació d'un nou organisme de control a novel internacional (FSB) que substituïsca l'anterior FSF. Al nou organisme estaran representats, els antics membres del FSF més tots els del G20+Espanya, així com la Comissió Europea.

A més a més es parla de la necessitat de reformar les institucions financeres internacionals com El Fons Monetari Internacional i el Banc Mundial des del consens.

I per últim, oh sorpresa! diu una cosa com " Estem decidits no només a restaurar el creixement sinó també a posar els fonaments d'una economia mundial justa i sostenible" Amb aquesta finalitat es destinen 50.000 Milions de dòlars a protecció social als països amb més dificultats, l'única cosa concreta dins l'apartat "Brindis al sol preceptiu" las resta, vages mencions als Objectius del Mil·leni, a reduir el deute i crides a Nacions Unides, fum i palla.

Imagine que la pose correcta quan es comenten estes coses ha de ser l'escepticisme, motius hi ha per a ser-ho, els que hem viscut la nostra època de joventut més o menys combativa als noranta, hem de ser-ho per imperatiu generacional, les burrades comeses per aquests organismes durant els "anys daurats" encara clamen al cel. Mentiria si diguera que estic entusiasmat, però és ben cert que tinc a dins una inexplicable sensació de que ja res va a tornar a ser igual.