dissabte, 24 de gener del 2009
L'engendre
"No tiene sentido dedicar cientos de miles de millones de euros a causas tan científicamente cuestionables como ser capaces de mantener la temperatura del planeta Tierra dentro de un centenar de años y resolver un problema que quizá, o quizá no, tengan nuestros tataranietos".
Jose María Aznar, Negacionista.
Opinió extreta d'un comentari al post d'Escolar que jo faig meua:
A ver, señor Aznar, ¿nos podría usted contar donde empieza el desprecio o el desinterés por sus propios descendientes, en sus biznietos, en sus nietos o en sus propios hijos?
Está muy claro, como él no va a verlo, se la suda lo que les pueda ocurrir a sus propios descendientes. Egoísmo suicida el de este cretino que desprecia a las futuras generaciones.
.
.
dimarts, 20 de gener del 2009
Un dia bonic.
diumenge, 18 de gener del 2009
Un titular que fa vergonya.
Jo crec que tots estem més o menys acostumats a vore noticies, titulars i exercicis de periodisme manipulats, tendenciosos i amb mala bava. Però quan un diari que t'agrada i que, a més, és dels pocs que esta escrit íntegrament en la nostra llengua, publica una cosa com aquesta, et quedes totalment a quadres. En primer lloc perquè el que diu el titular és senzillament fals i qualsevol que sàpiga llegir i lliga el cos de la notícia, ho pot comprovar: El titular ve a que, suposadament, el bloc ha decidit no centrar el seu pròxim congrés en la questió simbòlica, la qual cosa no implica ni molt menys el que el titular dona a entendre. "es desdiu de defensar" una cosa així com: No la defensava, dic que la vaig a defensar, però finalment em tire enrere. Res a vore amb la realitat: El BLOC no només considera la senyera amb blau com una bandera tan valenciana com qualsevol altra que és sentida com a tal pels valencians, o una part d'aquestos, sinó que la fa servir en molts dels seus actes. "la bandera blavera" Com a poc, ho considere ofensiu, a banda de desfasat i molts altres qualificatius que preferisc estalviar-me. Només dir que, per a mi, ha quedat com a paradigma del que no ha de ser un titular de premsa.
dimecres, 14 de gener del 2009
Un parell d'actes interessants per a aquest Gener
Ruta de Sant Vicent, 2009
Església de Santa Mònica de València
Plaça de Santa Mònica, 1 - 46009 València
L’Oratori de Sant Felip Neri de València, amb la col·laboració del Centre Ecumènic Interconfessional de València i la Comissió Diocesana de Relacions Interconfessionals de València, ha organitzat per al proper dissabte 17 de gener, a les 8:30 hores, la Ruta Ecumènica de Sant Vicent, diaca, màrtir de l’Església indivisa, patró de València i patró dels torturats.
L'itinerari comença en la columna de la posada, a l’Església de Santa Mònica on, segons la tradició, van ser lligats Vicent i el bisbe Valer en arribar presos des de Saragossa. El recorregut del pelegrinatge als llocs vicentins de la ciutat de València és el següent:
I Columna de la posada (Santa Mònica) 8:30 h
II Martyrium (Plaça de l?Almoina) 9:15 h
III Presó de Sant Valer (id.) 9:40 h
IV Presó de Sant Vicent (id.) 9:50 h
V Cripta arqueològica) 10:00 h
VI Braç de Sant Vicent (Seu) 10:30 h
VII Presó del Pouet (vora carrer de la Mar) 11:00 h
VIII Antic Pretori (id.) 11:15 h
IX Antiga ermita de la Roqueta 12:00 h
X Sant Vicent de la Roqueta 12:30 h
(Els horaris són aproximats).
I el mateix dissabte 17 de gener, a les 19.00 hores:
Pregària interconfessional per la unitat dels cristians: NASCUTS DE LA PARAULA
Lloc: Convent de Santa Clara (Av. De Pérez Galdós, 119)
Vos convidem a participar en la Ruta d’enguany i en la Pregària.
Cordialment,
Centre Pare Tosca-Amics de l'Oratori
Dissabte 24 de gener a les 18h
Passe del documental ‘Homo Baby Boom’
centre Octubre de la ciutat de València,
Carrer Sant Ferran
[Llibertat.cat]Els protagonistes expliquen com van tindre les criatures, quines reaccions s’han trobat i com els han afectat els canvis legals de 2005, que permeten el matrimoni i l’adopció per parelles homosexuals.
El proper dissabte 24 de gener es farà un passe del documental ‘Homo Baby Boom’ al centre Octubre de la ciutat de València, a les 18h, es tracta del darrer documental d’Anna Boluda, que mostra la vida de sis famílies de mares lesbianes o pares gais de Catalunya i el País Valencià. L’activitat ha estat organitzada per l’Associació de Famílies Gais i Lesbianes amb Fills i Filles (FLG ), que lluiten per la plena equiparació dels drets i deures de les d’aquestes famílies, reconeguts des del 2005 per la legislació actual.
Boluda és periodista i realitzadora de vídeo, va nàixer a Alcoi i ara resideix a Barcelona. Licenciada en Comunicació Audiovisual a la Universitat de València ha fet el màster de Broadcast Journalism a New York University amb una beca Fulbright, i actualment treballa com a freelance i és allò que en diuen ‘mdultitask’. Col·labora habitualment en la revista digital Sostenible.cat i altres publicacions com les revistes Zero, Gay Parent Magazine i Saber Bailar. Abans de la seva etapa com a “freland” ha treballat a: Canal 9, Radiotelevisió Valenciana, Astel Producciones (València), Endora Producciones (València), XiZ Comunicació (Barcelona), VilaWeb TV (Barcelona). Entre les activitats docents destaquen la seua participació a l’institut d’estudis sociològics i classes de càmera i muntatge de vídeo a la New York University.
Al documental, es mostra el dia a dia de sis famílies, amb les opinions de tots els seus membres, i s’hi repassa la lluita de l’associació de Famílies Lesbianes i Gais des que es va fundar, el 2001, per aconseguir dos drets per a les parelles homosexuals: el d’adoptar i el del matrimoni, reconeguts el 2005 a l’estat espanyol. Per l’associació impulsora (FLG), el reportatge pretén ajudar a aconseguir l’últim pas per a la normalitat d’aquestes famílies, la visualització en la societat, ser una eina eficaç per donar a coneixer la seua realitat, trencar prejudicis i estereotips socials, aprofundir en la tolerància i el respecte cap a tot tipus de famílies i potenciar un ampli ventall d’objectius a assolir. El Centre Octubre de València acollirà el proper dia 25 de gener la seua paresentació a les terres del sud.
dimarts, 13 de gener del 2009
Escolar deixa de ser director de "Público"
A hores d'ara s'està parlant i molt del fet a diferents fòrums, blogs i succedanis virtuals i les especulacions sobre la causa del seu cessament i la seua substitució pel veterà Félix Montera són nombroses. He de dir que mai he comprat el diari, tot i que consultava la seua edició digital molt sovint, però del que no hi ha cap dubte, ideologia i simpaties periodístiques a banda, és que "Público" ha segut el més curiós i sorprenent dels fenòmens que s'han donat a la premsa escrita en els últims anys. I és que no és gens fàcil obrir-se un espai en el hiper-saturat panorama periodístic i, aquest diari, contra tot pronòstic, ha aconseguit fer-lo. Les causes d'aquest fet sembla que són prou conegudes, inclús per a un complet llec en la matèria com jo: aplicant la màxima "si fas un diari per a tothom, fas un diari per a ningú" ha sabut descobrir un nínxol del mercat que estava per explotar i han posat tot el seu afany per conquerir-lo, incloent en aquesta tasca, no només línia ideològica sense cap concessió i interessos del seu públic ben captats, sinó també aspectes tan aparentment subtils com disseny, grossària dels exemplars o preu. Tot un èxit dels que molts dubten mantinga el seu tiró en aquesta nova etapa. Jo no ho sé, no conec tan a fons eixe món per a opinar. El que sí sé és que alguns seríem molt feliços si un dia d'estos s'encetara un projecte periodístic destinat al sector sociològic del que formem part i eixe projecte fóra suficientment atractiu com per a consolidar-se. Continuem esperant el miracle.
diumenge, 4 de gener del 2009
Records (un xicotet fragment)
AIXÒ NO ÉS PER A MI
-I què esperaves?- li va dir el rector
-No sé, una fusió perfecta amb l´univers i ser un il·luminat i un pou de saviesa eterna on la humanitat es veiera reflectida.
-Ja! -va contestar el pàrroc sense poder reprimir-ne- La humanitat està per a pocs reflexos. Més a missa hauries d’anar, que és més senzill i no et jugues el cap d’eixa forma.
-Però no crec.
-I això? per què?
-Perquè el cristianisme és retrògrad i repressiu
-Sí doncs la teua filosofia oriental no farà pudor a sagristia però les meues velletes gaudeixen del sexe més que tu segur, rei meu.
-Això és perquè estic en cicle.
-Ah! O siga que ara t’estàs carregant per a després tornar al sexe fins que et vinga la paranoia.
-No exactament però sí, més o menys.
-Mira fill, com a rector i com a amic, si vols sentir-te bé agarres els teus diners i fas alguna cosa bona per a la humanitat.Pots invertir per a que el poble prospere, mira, això no estaria gens malament! i de pas fas negoci, però deixa’t de budismes que així no vas tu bé.
-Doncs sí!,-va dir com si el cap s’hi haguera il·luminat per un moment- vaig a invertir, tots els meus diners i vaig a viure de rentes,I el meu oci el vaig a transformar en escriptura.
I ací, benvolguts lectors, es produeix una estranya i inesperada fusió entre el meu teclat I esta cosa anomenada història que tracte de contar:
Hauria de retrocedir molt de temps enrere per a tindre una visió en perspectiva de tot aquest assumpte.
Probablement a un temps on les mateixes combinacions de paraules que anava creant em varen succionar fins al seu nucli quedant jo completament sotmès i a la seua disposició. Marejat amb crueltat per una voluntat de la qual era impossible reeixir-se, Com si jo fora un feble personatge traslladat a un mon aliè al que vivim i del qual no podia tornar-hi.
És una cosa que de vegades passa i és el fatídic instant de la gran confusió. És una cosa per desgracia inevitable i no vull entrar jo...
CRÒNICA D’UN POBLE
“Jo vivia a un poble a cent cinquanta kilòmetres de la ciutat. Un poble xicotet al costat d’un altre ni massa gran ni massa petit on hi havia un bar, una farmàcia i un bordell, I un senyor capitalista amb cavalls, I una fàbrica que tirava fum pel fumeral.
Jo vivia a un poble com dels que ja no hi queden.
Un poble amb sortidor de benzina, Un poble entre muntanyes trencadisses que miren la mar. Jo volia haver nascut ací i tindre la meua història entrellaçada amb les històries particulars d’aquesta gent que s’ha fet la meua gent.
Jo volia no sentir-me un estrany i sovint, molt sovint, em sentia.
Néixer.
Potser aquest dolor només siga tornar a néixer. Cremar el meu arrel i deixar-lo créixer ací per a veure si eixa fusta cremada pot enverdir i fer ressorgir un home nou, Un trencament amb tot allò que una vegada he sigut, Un quedar-me ací per sempre creixent al sol i no moure’m ja mai més.
Deixar de ser humà per a ser arbre i no sentir, I eliminar el meu cervell per a deixar pas a un creixement etern i sense límits, i que la lluna decidisca els meus fruïts i així sentir el tacte dels homes al replegar-los.
2003, I sembla que va ser ahir.