dissabte, 24 de gener del 2009

L'engendre


"No tiene sentido dedicar cientos de miles de millones de euros a causas tan científicamente cuestionables como ser capaces de mantener la temperatura del planeta Tierra dentro de un centenar de años y resolver un problema que quizá, o quizá no, tengan nuestros tataranietos".

Jose María Aznar, Negacionista.

Opinió extreta d'un comentari al post d'Escolar que jo faig meua:

A ver, señor Aznar, ¿nos podría usted contar donde empieza el desprecio o el desinterés por sus propios descendientes, en sus biznietos, en sus nietos o en sus propios hijos?
Está muy claro, como él no va a verlo, se la suda lo que les pueda ocurrir a sus propios descendientes. Egoísmo suicida el de este cretino que desprecia a las futuras generaciones.
.
.

dimarts, 20 de gener del 2009

Un dia bonic.


Tal volta no és el Mesies, ni espere que ho siga, però fa vuit anys em vaig prometre celebrar el dia que Bush se'n anara de la Casa Blanca i així vaig a fer, li moleste a qui li moleste.

diumenge, 18 de gener del 2009

Un titular que fa vergonya.


Jo crec que tots estem més o menys acostumats a vore noticies, titulars i exercicis de periodisme manipulats, tendenciosos i amb mala bava. Però quan un diari que t'agrada i que, a més, és dels pocs que esta escrit íntegrament en la nostra llengua, publica una cosa com aquesta, et quedes totalment a quadres. En primer lloc perquè el que diu el titular és senzillament fals i qualsevol que sàpiga llegir i lliga el cos de la notícia, ho pot comprovar: El titular ve a que, suposadament, el bloc ha decidit no centrar el seu pròxim congrés en la questió simbòlica, la qual cosa no implica ni molt menys el que el titular dona a entendre. "es desdiu de defensar" una cosa així com: No la defensava, dic que la vaig a defensar, però finalment em tire enrere. Res a vore amb la realitat: El BLOC no només considera la senyera amb blau com una bandera tan valenciana com qualsevol altra que és sentida com a tal pels valencians, o una part d'aquestos, sinó que la fa servir en molts dels seus actes. "la bandera blavera" Com a poc, ho considere ofensiu, a banda de desfasat i molts altres qualificatius que preferisc estalviar-me. Només dir que, per a mi, ha quedat com a paradigma del que no ha de ser un titular de premsa.

dimecres, 14 de gener del 2009

Un parell d'actes interessants per a aquest Gener

Dissabte 17 de gener, a les 8:30 hores

Ruta de Sant Vicent, 2009

Església de Santa Mònica de València
Plaça de Santa Mònica, 1 - 46009 València


L’Oratori de Sant Felip Neri de València, amb la col·laboració del Centre Ecumènic Interconfessional de València i la Comissió Diocesana de Relacions Interconfessionals de València, ha organitzat per al proper dissabte 17 de gener, a les 8:30 hores, la Ruta Ecumènica de Sant Vicent, diaca, màrtir de l’Església indivisa, patró de València i patró dels torturats.

L'itinerari comença en la columna de la posada, a l’Església de Santa Mònica on, segons la tradició, van ser lligats Vicent i el bisbe Valer en arribar presos des de Saragossa. El recorregut del pelegrinatge als llocs vicentins de la ciutat de València és el següent:



I Columna de la posada (Santa Mònica) 8:30 h
II Martyrium (Plaça de l?Almoina) 9:15 h
III Presó de Sant Valer (id.) 9:40 h
IV Presó de Sant Vicent (id.) 9:50 h
V Cripta arqueològica) 10:00 h
VI Braç de Sant Vicent (Seu) 10:30 h
VII Presó del Pouet (vora carrer de la Mar) 11:00 h
VIII Antic Pretori (id.) 11:15 h
IX Antiga ermita de la Roqueta 12:00 h
X Sant Vicent de la Roqueta 12:30 h

(Els horaris són aproximats).



I el mateix dissabte 17 de gener, a les 19.00 hores:



Pregària interconfessional per la unitat dels cristians: NASCUTS DE LA PARAULA



Lloc: Convent de Santa Clara (Av. De Pérez Galdós, 119)



Vos convidem a participar en la Ruta d’enguany i en la Pregària.



Cordialment,
Centre Pare Tosca-Amics de l'Oratori





Dissabte 24 de gener a les 18h

Passe del documental ‘Homo Baby Boom’

centre Octubre de la ciutat de València,
Carrer Sant Ferran


[Llibertat.cat]Els protagonistes expliquen com van tindre les criatures, quines reaccions s’han trobat i com els han afectat els canvis legals de 2005, que permeten el matrimoni i l’adopció per parelles homosexuals.
El proper dissabte 24 de gener es farà un passe del documental ‘Homo Baby Boom’ al centre Octubre de la ciutat de València, a les 18h, es tracta del darrer documental d’Anna Boluda, que mostra la vida de sis famílies de mares lesbianes o pares gais de Catalunya i el País Valencià. L’activitat ha estat organitzada per l’Associació de Famílies Gais i Lesbianes amb Fills i Filles (FLG ), que lluiten per la plena equiparació dels drets i deures de les d’aquestes famílies, reconeguts des del 2005 per la legislació actual.

Boluda és periodista i realitzadora de vídeo, va nàixer a Alcoi i ara resideix a Barcelona. Licenciada en Comunicació Audiovisual a la Universitat de València ha fet el màster de Broadcast Journalism a New York University amb una beca Fulbright, i actualment treballa com a freelance i és allò que en diuen ‘mdultitask’. Col·labora habitualment en la revista digital Sostenible.cat i altres publicacions com les revistes Zero, Gay Parent Magazine i Saber Bailar. Abans de la seva etapa com a “freland” ha treballat a: Canal 9, Radiotelevisió Valenciana, Astel Producciones (València), Endora Producciones (València), XiZ Comunicació (Barcelona), VilaWeb TV (Barcelona). Entre les activitats docents destaquen la seua participació a l’institut d’estudis sociològics i classes de càmera i muntatge de vídeo a la New York University.

Al documental, es mostra el dia a dia de sis famílies, amb les opinions de tots els seus membres, i s’hi repassa la lluita de l’associació de Famílies Lesbianes i Gais des que es va fundar, el 2001, per aconseguir dos drets per a les parelles homosexuals: el d’adoptar i el del matrimoni, reconeguts el 2005 a l’estat espanyol. Per l’associació impulsora (FLG), el reportatge pretén ajudar a aconseguir l’últim pas per a la normalitat d’aquestes famílies, la visualització en la societat, ser una eina eficaç per donar a coneixer la seua realitat, trencar prejudicis i estereotips socials, aprofundir en la tolerància i el respecte cap a tot tipus de famílies i potenciar un ampli ventall d’objectius a assolir. El Centre Octubre de València acollirà el proper dia 25 de gener la seua paresentació a les terres del sud.

dimarts, 13 de gener del 2009

Escolar deixa de ser director de "Público"


A hores d'ara s'està parlant i molt del fet a diferents fòrums, blogs i succedanis virtuals i les especulacions sobre la causa del seu cessament i la seua substitució pel veterà Félix Montera són nombroses. He de dir que mai he comprat el diari, tot i que consultava la seua edició digital molt sovint, però del que no hi ha cap dubte, ideologia i simpaties periodístiques a banda, és que "Público" ha segut el més curiós i sorprenent dels fenòmens que s'han donat a la premsa escrita en els últims anys. I és que no és gens fàcil obrir-se un espai en el hiper-saturat panorama periodístic i, aquest diari, contra tot pronòstic, ha aconseguit fer-lo. Les causes d'aquest fet sembla que són prou conegudes, inclús per a un complet llec en la matèria com jo: aplicant la màxima "si fas un diari per a tothom, fas un diari per a ningú" ha sabut descobrir un nínxol del mercat que estava per explotar i han posat tot el seu afany per conquerir-lo, incloent en aquesta tasca, no només línia ideològica sense cap concessió i interessos del seu públic ben captats, sinó també aspectes tan aparentment subtils com disseny, grossària dels exemplars o preu. Tot un èxit dels que molts dubten mantinga el seu tiró en aquesta nova etapa. Jo no ho sé, no conec tan a fons eixe món per a opinar. El que sí sé és que alguns seríem molt feliços si un dia d'estos s'encetara un projecte periodístic destinat al sector sociològic del que formem part i eixe projecte fóra suficientment atractiu com per a consolidar-se. Continuem esperant el miracle.

diumenge, 4 de gener del 2009

Records (un xicotet fragment)

AIXÒ NO ÉS PER A MI

-I què esperaves?- li va dir el rector

-No sé, una fusió perfecta amb l´univers i ser un il·luminat i un pou de saviesa eterna on la humanitat es veiera reflectida.

-Ja! -va contestar el pàrroc sense poder reprimir-ne- La humanitat està per a pocs reflexos. Més a missa hauries d’anar, que és més senzill i no et jugues el cap d’eixa forma.

-Però no crec.

-I això? per què?

-Perquè el cristianisme és retrògrad i repressiu

-Sí doncs la teua filosofia oriental no farà pudor a sagristia però les meues velletes gaudeixen del sexe més que tu segur, rei meu.

-Això és perquè estic en cicle.

-Ah! O siga que ara t’estàs carregant per a després tornar al sexe fins que et vinga la paranoia.

-No exactament però sí, més o menys.

-Mira fill, com a rector i com a amic, si vols sentir-te bé agarres els teus diners i fas alguna cosa bona per a la humanitat.Pots invertir per a que el poble prospere, mira, això no estaria gens malament! i de pas fas negoci, però deixa’t de budismes que així no vas tu bé.

-Doncs sí!,-va dir com si el cap s’hi haguera il·luminat per un moment- vaig a invertir, tots els meus diners i vaig a viure de rentes,I el meu oci el vaig a transformar en escriptura.

I ací, benvolguts lectors, es produeix una estranya i inesperada fusió entre el meu teclat I esta cosa anomenada història que tracte de contar:

Hauria de retrocedir molt de temps enrere per a tindre una visió en perspectiva de tot aquest assumpte.

Probablement a un temps on les mateixes combinacions de paraules que anava creant em varen succionar fins al seu nucli quedant jo completament sotmès i a la seua disposició. Marejat amb crueltat per una voluntat de la qual era impossible reeixir-se, Com si jo fora un feble personatge traslladat a un mon aliè al que vivim i del qual no podia tornar-hi.Millor dit, el món era el meu de sempre però la història em governava.


És una cosa que de vegades passa i és el fatídic instant de la gran confusió. És una cosa per desgracia inevitable i no vull entrar jo...


CRÒNICA D’UN POBLE

Jo vivia a un poble a cent cinquanta kilòmetres de la ciutat. Un poble xicotet al costat d’un altre ni massa gran ni massa petit on hi havia un bar, una farmàcia i un bordell, I un senyor capitalista amb cavalls, I una fàbrica que tirava fum pel fumeral.

Jo vivia a un poble com dels que ja no hi queden.

Un poble amb sortidor de benzina, Un poble entre muntanyes trencadisses que miren la mar. Jo volia haver nascut ací i tindre la meua història entrellaçada amb les històries particulars d’aquesta gent que s’ha fet la meua gent.

Jo volia no sentir-me un estrany i sovint, molt sovint, em sentia.

Néixer.

Potser aquest dolor només siga tornar a néixer. Cremar el meu arrel i deixar-lo créixer ací per a veure si eixa fusta cremada pot enverdir i fer ressorgir un home nou, Un trencament amb tot allò que una vegada he sigut, Un quedar-me ací per sempre creixent al sol i no moure’m ja mai més.


Deixar de ser humà per a ser arbre i no sentir, I eliminar el meu cervell per a deixar pas a un creixement etern i sense límits, i que la lluna decidisca els meus fruïts i així sentir el tacte dels homes al replegar-los.


2003, I sembla que va ser ahir.