divendres, 17 d’octubre del 2008

"On citizenship"


Encara que oficialment no ho sóc, espere ser-ho d'ací uns mesos, ja porte uns anyets guanyant-me el pa tractant de ensenyar al altres la llengua de Shakespeare. Tot i els meus recels inicials, i sabent els interessos que s'amagaven darrere, he de confessar que vaig rebre la notícia sobre la docència en Anglés de EpC amb cert optimisme. A banda dels nous camins que semblaven obrir-se al meu horitzó professional, pensava que era tot un repte per als mestres i una oportunitat única per als alumnes. Com sol passar amb tots els anuncis dels nostre govern, va ser la cruda realitat dels fets la que es va encarregar de tornar-me del món dels somnis. Ja la convocatòria de places de mestre em va semblar estranya, només licenciats en Filosofia i Història. No dubte que no puguen fer-ho però, per què excloure sociòlegs, politòlegs, licenciats en Dret? No suposa una pèrdua d'enfocaments que podien haver enriquit l'assignatura? Més encara quan les places no es van cobrir ni de lluny. Malauradament no abunden per les nostres terres gent amb domini de l'Anglés que a més tinga vocació per la docència, llevat, per suposat, dels mestres i professors d'eixa llengua.

Davant la poca resposta a la crida feta per l'Administració, se'ls va ocòrrer La Solució, imaginativa i peculiar, com totes: Dos professors per aula, traducció simultània, en fi, que vos vaig a contar... el que tenim.

"M'ha costat massa guanyar-me el respecte dels alumnes com per a malbaratar-lo ara per un capritx del conseller" es queixava una professora d'angles davant dels periodistes. I es que sembla això, una broma pesada al nostres docents per part del conseller. Broma que junt a les inspecions i la crida a la delació per part dels pares despres que els inspectors protestaren, la veritat és que té poca gràcia i pitjor gust.

És la professió de mestre la que indubtablement més s'ha desprestigiat amb els anys i és, per contra, en aquest col·lectiu en el que més abunda la vocació, l'amor per allò que es fa, les ganes per aprendre i per donar el millor d'un mateix. Contrariament al que es pot pensar, és un treball dur, dels que és fan a peu d'obra i on sovint sembla que quan més t'impliques, més incomprensions trobes. Que els alumnes siguen injust, entra dins del sou; que ho siguen els pares, no tant però acabes per fer-te a tot; però que siguen els teus propis superiors qui et tracten com un individu perillós que cal vigilar-lo de prop, animant als propis pares a la delació, és simplement repugnant. Personalment, sóc dels que pensa que sense respecte al que ensenya no és possible la educació i sense educació, la societat deixa de ser-ho i passa a ser un zoològic. I és per això que no acabe d'entendre quin tipus de societat té en la ment el conseller quan insta a pares i alumnes a comportar-se com els guardes rojos de la revolució maoista. Els extrems es toquen, no hi ha dubte.




Ara més que mai: Font de Mora dimissió!!!




dimecres, 1 d’octubre del 2008

Arquebisbe d'on?


Suposadament l'Església és dipositaria de les tradicions del poble i aquest és un argument que s'utilitza molt pels qui defenen el tracte privilegiat que la Constitució i les lleis donen a la institució. Deixant de banda si eixe privilegi és just o no, com a cristià valencià m'agradaria que l'Església valenciana ho fora de veritat i, tenint en compte la nostra situació com a poble, actuara com a actualitzadora de la pròpia tradició. El servei al poble de Déu també inclou tindre cura de la identitat d'eixe poble, d'això precisament tracta l'adjectiu "catòlic" amb el que la nostra Església s'autoqualifica.

Que no som un país normal ja fa temps que està clar però si almenys tinguérem una Església normal, quan es compleixen 800 anys del naixement del nostre rei i una associació catòlica vol fer una missa per recordar l'acció de gràcies que va pronunciar el rei Conqueridor a l'atribuir, a l'empara i protecció de Sant Vicent Màrtir, la conquesta de València, i aquesta associació li ofereix a l'arquebisbe de la seu valentina que la celebre, el més normal, en altres llocs dic, és que l'arquebisbe accepte sense dubtar. Doncs no, només no ha acceptat sinó que ha prohibit celebrar dins de la seua seua jurisdicció a l'abat de Poblet que havia sigut cridat com a alternativa. Peò és que la cosa no es queda ací, no. El nostre pastor, cardenal i príncep de l'església ha disposat que, en cas de ser celebrada per altre sacerdot, no es faça cap referéncia a Jaume I ni a la seua vinculació amb Sant Vicent. I la pregunta que irremediablement ú acaba per fer-se és: A què vé tanta insistència en amagar un fet tan important i significatiu per als cristians valencians? Quina és la seua intenció? Ocultar que el poble valencià te la seua pròpia història i tradició i que aquesta, molt sovint, no s'ajusta a la del "Glorioso Imperio Español? Supose que per ahí anirà el toledà, però cap favor fa al poble valencià, ni als cristians ni als que no ho són.