dimecres, 24 de desembre de 2008

Bon Nadal


Vos desitge a tots una nit plena de pau i que eixa pau estiga amb vosaltres durant tot l'any vinent. Sigau feliços. Jo, per la meua part vos regale una cançó:

dilluns, 22 de desembre de 2008









diumenge, 21 de desembre de 2008

Em dic Mireia (i el meu cony es diu Carlitos). La presentació a l'Octubre.


Ahir dissabte per la vesprada una trentena de persones ens varem aplegar a l´Octubre CCC (carrer Sant Ferran de València) per tal d'assitir a la presentació del llibre Em dic Mireia i el meu cony es diu Carlitos dels Benavarrins Mir Roy i Manel Riu. La presentació va córrer a càrrec de la cunyada valenciana dels autor i, a banda del contingut del llibre, que té una pinta excel·lent, ens varen il·lustrar sobre quina és la situació sociolingüistica de la Franja. La vesprada, doncs, va ser profitosa per partida doble.

Respecte al llibre, és cridaner la seua innovadora forma de elaboració. Varen crear un personatge, Mireia, que poc o res tenia a vore amb ells mateixa i el varen fer parlar mitjançant un blog. Així, a mesura que s'anava produint una mena de feedback amb els lectors, la història anava variant el seu curs. Per altra banda, la Mireia anava vivint i comentant els fets de l'actualitat quotidiana des del seu particular prisma. El grau de versemblança va ser tan alt, que molta gent va estar convençuda durant molt de temps que la Mireia era una persona real, fent-li tot tipus de preposicions, tant honestes com deshonestes, en paraules dels autors.

Respecte a la qüestió lingüística, em va cridar particularment l'atenció, en primer lloc el grau de, diguem-ne, anormalitat que es viu pel fet de no tindre un stardard culte del seu dialecte, així, es produeix una situació en el qual tothom parla en els diferents dialectes de la franja quan es fa en registre col·loquial, i un dialecte totalment diferent, que sol ser nord-occidental o central, quan es fa de forma culta. Sembla que el govern d'Aragó té pendent una llei de llengües que no acaba d'aprovar, fet aquest que té condemnat sine die a la no oficialitat tant al català com a l'aragonés. En segon lloc, una història que als valencians ens resulta massa familiar, i és que el blaverisme es una cosa que es va inventar per ací i la idea s'està exportant. Ací tenim al GAV, els tenen la FACAO, una mena d'extrema dreta local que es dedica a destrossar, amenaçar, confondre i, en definitiva ralentizar la necessària normalització lingüística de la llengua comuna. Manel va dir que els valencians en certa mesura som l'espill on ells solen mirar-se perquè es trobem com nosaltres fa unes dècades. Pense que la bona notícia és que havent precedents com hi ha, es poden permetre no caure en les errades que els valencians vàrem cometre, que les amenaces i coaccions dels violents no els facen perdre el sentit de la realitat i que mai tallen d'arrel el contacte amb el poble; que aquestes batalles es guanyen amb diàleg, trellat i molta pedagogia, mai amb prepotència, messianismes i replegaments endogàmics, perquè tot espai que es deixa lliure, es copat pels blavers. A nosaltres ens ha costat trenta anys entendre-lo, esperem que la història no es repetisca ni ací i a cap altre lloc.


dimecres, 10 de desembre de 2008

60 anys després


Si jo visquera com m'agradaria, avui haguera sigut per a mi un dia de reivindicació i celebració. Hauria preparat un post acurat, amb temps i sense estalviar llargària ni buscar la brevetat. La ocasió ho mereix i hi han milers de aspectes sobre la Declaració Universal dels Drets Humans sobre els que parlar, des del context que va fer que la idea prenguera força, el llarg i tortuós camí cap a la seua aprovació, el pas que va suposar el reconeixement dels drets atenent a la categoria de humà, i no tan sols en tant ciutadà com en les declaracions anteriors, fins a les crítiques que la declaració rep per limitada, occidentalista, utòpica o desfasada.

He de confessar que la data rodona que avui celebrem, m'ha acabat per agafar per sorpresa i a escassos minuts de que el dia s'acabe, he decidit no deixar-la córrer i almenys deixar constància de la seua importància.

Com deia, hi han molts temes dels que parlar, però aprofitant que tinc, fa setmanes, damunt de l'escriptori l'examen sobre la situació dels drets humans a l'estat espanyol elaborat pel Comitè de Drets Humans, doncs crec que difondre les seues conclusions és el millor homenatge que, donades les circumstàncies, puc fer-li al text:

Ja resulta significatiu que a la introducció, el Comitè reconega que és la primera volta en dotze anys que es té possibilitat de establir diàleg amb l'estat per tal d'elaborar dit informe. Porta, per tant, des de l'any 1996 sense facilitar dades ni informes per a que, en compliment de l'article 40 del Pacte sobre Drets Civils i Polítics de l'any 66, El Comitè depenent de Nacions Unides, faça l'estudi i les recomanacions que considere oportunes. Tota una mostra del compromís de "la nostra democràcia europea" envers els drets humans.

Entre els aspectes positius, hi destaquen l'aprovació de determinades lleis com ara la de la Memòria Històrica, així com les de Igualtat entre Homes i Dones. Així mateix, reconeix avanços quant als plans de integració dels immigrats, la millora de les condicions de vida a les presons i la constant jurisprudència referida als pactes sobre drets humans en la que els tribunals basen les seues decisions.

Són molt més els aspectes negatius, per tal de no perdre'm en circumloquis i allargar-me massa, tractaré de ser breu i posaré baix de cadascuna de les deficiències detectades pels experts, la recomanació que hi fan:

a) Manca de informació de l'estat cap el comitè

Recomana: Major informació per tal de donar un seguiment als informes.

b) Tot i els esforços dels jutges per a resoldre la qüestió dels desapareguts durant el franquisme, l'estat no fa cas al principi d'imprescriptibilitat dels delictes contra la humanitat i manté la Llei d'Amnistia de 1977.

Recomana: La derogació de dita llei, la creació d'un comitè d'experts que ajuden a restablir la veritat històrica i permetre que les famílies accedisquen als cossos dels desapareguts i, si és procedent, siguen indemnitzades.

c) Definició massa extensiva de terrorisme (arts. 572,580 del codi penal)

Recomana: Restringir el concepte de terrorisme, compatibilitzar la lluita antiterrorista amb els Pactes sobre Drets Humans i, a tal efecte, reformar els articles abans citats del Codi Penal.

d) Insuficient protecció de les dades de caràcter personal, especialment en allò referent a la lluita antiterrorista.

Recomana: Una major protecció del dret a la intimitat.

e) Persistència de la violència de gènere, tot i els esforços realitzats.

Recomana: Elaborar estadístiques per a un millor estudi del fenomen i prestació a la víctima de tota l'assistència necessària.

f) Persistència de denúncies de cassos de tortura i manca d'estratègies per a la seua erradicació.

Recomana: Accelerar el procés d'adopció de mecanisme per a la prevenció de la tortura com així disposa el Protocol Facultatiu de la Convenció contra la tortura i Altres Tractaments o Penes Cruels, Inhumans o Degradants i altres normes internacionals.

g) Preocupació pel manteniment del règim d'incomunicació en delictes de terrorisme i bandes organitzades, que pot arribar els tretze dies i la no possibilitat que l'interessat trie el seu propi advocat.

Recomana: Reforme legislatives que suprimisquen el règim d'incomunicació i reconeguen el dret a la lliure elecció d'advocat en tots els casos.

h) Preocupació per la llarga duració de la presó provisional, que pot arribar fins a quatre anys.

Recomana: Que es respecte l'article 9 del pacte i es limite la seua duració.

i) Arbitrarietat en la detenció i expulsió dels estrangers i manca de supervisió judicial en les peticions d'asil.

Recomana: Que s'aplique la llei i que la concessió de l'asil es base en criteris humanitaris.

j) Deficiències en la garantia de la doble instància penal.

Recomana: Que es prenguen tots les mesures necessàries per a que es faça efectiu el dret de tota persona a que la decisió condemnatòria siga revisada per un tribunal superior.

h) Preocupació pel manteniment de la figura del "secret de sumari" que impossibilitat l'accés de la defensa a la informació resultant de la instrucció.

Recomana: Supressió del secret de sumari.

i) Restricció injustificada de la llibertat d'associació i expressió en les actuacions en delictes de associació i col·laboració amb grups terroristes.

Recomana: Proporcionalitat en la restricció de aquestos drets.

j) Preocupació pels actes violents contra minories, especialment romanís, magrebís i gent procedent d'Amèrica Llatina.

Recomana: Aplicació estricta de la llei davant aquestos delictes i ampliar el mandat de l'Observatori Espanyol del Racisme i la Xenofòbia.

k) Preocupació per la situació dels drets dels infants o acompanyats que entren en territori espanyol i la seua repatriació sense que es tinga en compte el seu interès.

Recomana: Que tots els menors disposen d'assistència jurídica gratuïta, que es tinga en compte el seu interès i que es vigile que no són víctima d'abusos en els centre d'acollida.

dilluns, 1 de desembre de 2008

Estic viu



Encara que no ho parega, no m´ha passat cap desgràcia irreversible ni m'he quedat congelat pel fred d'aquestos dies. Estic viu, o almenys encara respire, perquè amb el ritme que estic duguent estos mesos, no sé ben bé si a açò se li pot dir vida. De fet, me'n he adonat que feia vora un mes que no actualitzava en deixar un missatge al blog del Profeta Azul, que m'ha pegat un toc d'atenció.

Em queden exactament tretze dies de treball intens per a arribar a les vacances. El dia dèneu tornaré a ser un home lliure i promet donar-li canya a tot açò,.Hi han coses de les que vull parlar però necessite un poc de temps per a aturar-me a pensar un poc.

Fins molt prompte.

I mentrestant vos deixe amb bona companyia. El blog Humor Azul i el llibre homònim escrit pel Profeta Azul, un valencià insòlit que va aprendre a escriure el castellà amb uns pastors en las muntanyes de Nepal i el valenciá amb uns zaplanistes que estaven per allà per requalificar l'Everest i fer un camp de golf.

I sí profeta, sí, sóc un home. I és que ningú és perfecte.




dimecres, 5 de novembre de 2008

Yes, we could

Sembla que les prediccions s'han acomplit sobradament. Alguns parlen de la fi d'un periode de trenta anys de neoconservadurisme, quasi tota la vida per a la gent de la meua generacio. El que es clar es que les coses van a canviar i, despres de l'era Bush, seran per forca per a be.


divendres, 17 d’octubre de 2008

"On citizenship"


Encara que oficialment no ho sóc, espere ser-ho d'ací uns mesos, ja porte uns anyets guanyant-me el pa tractant de ensenyar al altres la llengua de Shakespeare. Tot i els meus recels inicials, i sabent els interessos que s'amagaven darrere, he de confessar que vaig rebre la notícia sobre la docència en Anglés de EpC amb cert optimisme. A banda dels nous camins que semblaven obrir-se al meu horitzó professional, pensava que era tot un repte per als mestres i una oportunitat única per als alumnes. Com sol passar amb tots els anuncis dels nostre govern, va ser la cruda realitat dels fets la que es va encarregar de tornar-me del món dels somnis. Ja la convocatòria de places de mestre em va semblar estranya, només licenciats en Filosofia i Història. No dubte que no puguen fer-ho però, per què excloure sociòlegs, politòlegs, licenciats en Dret? No suposa una pèrdua d'enfocaments que podien haver enriquit l'assignatura? Més encara quan les places no es van cobrir ni de lluny. Malauradament no abunden per les nostres terres gent amb domini de l'Anglés que a més tinga vocació per la docència, llevat, per suposat, dels mestres i professors d'eixa llengua.

Davant la poca resposta a la crida feta per l'Administració, se'ls va ocòrrer La Solució, imaginativa i peculiar, com totes: Dos professors per aula, traducció simultània, en fi, que vos vaig a contar... el que tenim.

"M'ha costat massa guanyar-me el respecte dels alumnes com per a malbaratar-lo ara per un capritx del conseller" es queixava una professora d'angles davant dels periodistes. I es que sembla això, una broma pesada al nostres docents per part del conseller. Broma que junt a les inspecions i la crida a la delació per part dels pares despres que els inspectors protestaren, la veritat és que té poca gràcia i pitjor gust.

És la professió de mestre la que indubtablement més s'ha desprestigiat amb els anys i és, per contra, en aquest col·lectiu en el que més abunda la vocació, l'amor per allò que es fa, les ganes per aprendre i per donar el millor d'un mateix. Contrariament al que es pot pensar, és un treball dur, dels que és fan a peu d'obra i on sovint sembla que quan més t'impliques, més incomprensions trobes. Que els alumnes siguen injust, entra dins del sou; que ho siguen els pares, no tant però acabes per fer-te a tot; però que siguen els teus propis superiors qui et tracten com un individu perillós que cal vigilar-lo de prop, animant als propis pares a la delació, és simplement repugnant. Personalment, sóc dels que pensa que sense respecte al que ensenya no és possible la educació i sense educació, la societat deixa de ser-ho i passa a ser un zoològic. I és per això que no acabe d'entendre quin tipus de societat té en la ment el conseller quan insta a pares i alumnes a comportar-se com els guardes rojos de la revolució maoista. Els extrems es toquen, no hi ha dubte.




Ara més que mai: Font de Mora dimissió!!!




dimecres, 1 d’octubre de 2008

Arquebisbe d'on?


Suposadament l'Església és dipositaria de les tradicions del poble i aquest és un argument que s'utilitza molt pels qui defenen el tracte privilegiat que la Constitució i les lleis donen a la institució. Deixant de banda si eixe privilegi és just o no, com a cristià valencià m'agradaria que l'Església valenciana ho fora de veritat i, tenint en compte la nostra situació com a poble, actuara com a actualitzadora de la pròpia tradició. El servei al poble de Déu també inclou tindre cura de la identitat d'eixe poble, d'això precisament tracta l'adjectiu "catòlic" amb el que la nostra Església s'autoqualifica.

Que no som un país normal ja fa temps que està clar però si almenys tinguérem una Església normal, quan es compleixen 800 anys del naixement del nostre rei i una associació catòlica vol fer una missa per recordar l'acció de gràcies que va pronunciar el rei Conqueridor a l'atribuir, a l'empara i protecció de Sant Vicent Màrtir, la conquesta de València, i aquesta associació li ofereix a l'arquebisbe de la seu valentina que la celebre, el més normal, en altres llocs dic, és que l'arquebisbe accepte sense dubtar. Doncs no, només no ha acceptat sinó que ha prohibit celebrar dins de la seua seua jurisdicció a l'abat de Poblet que havia sigut cridat com a alternativa. Peò és que la cosa no es queda ací, no. El nostre pastor, cardenal i príncep de l'església ha disposat que, en cas de ser celebrada per altre sacerdot, no es faça cap referéncia a Jaume I ni a la seua vinculació amb Sant Vicent. I la pregunta que irremediablement ú acaba per fer-se és: A què vé tanta insistència en amagar un fet tan important i significatiu per als cristians valencians? Quina és la seua intenció? Ocultar que el poble valencià te la seua pròpia història i tradició i que aquesta, molt sovint, no s'ajusta a la del "Glorioso Imperio Español? Supose que per ahí anirà el toledà, però cap favor fa al poble valencià, ni als cristians ni als que no ho són.


dilluns, 22 de setembre de 2008

Què fou del liberalisme?


No em puc considerar un liberal. Imagine que en la configuració ideològica de cadascú, hi ha factors que pesen molt i, tant la classe social com l'educació acaben per ser determinants. Si ets de classe treballadora i t'eduquen dins del concepte de Fraternitat cristiana, has d'acabar per força, a la socialdemocràcia o més enllà. Tot i això, el liberalisme entra dins de la meua particular llista de "Ideologies decents" m'explique: Hi han cosmovisions que malgrat no compartir-les, estic disposat a dialogar amb els seus seguidors i les considere "una opció". Hi han altres amb les que no. Ho sent. No tot és tolerable.

Quan sent la paraula liberal, de sempre, em ve a la ment la imatge de Winston Churchill: Un bon vivant amb posat aristocràtic, refinat i amb una cultura i humor exquisits; amb una visió un poc classista de la societat però que no li va tremolar el pols a l'hora d'identificar i combatre el pitjor mal que la història d'Europa va conèixer. Mentre la resta del dretam Europeu mirava cap a l'Alemanya dels anys trenta amb una barreja d'admiració i desconcert i un molt d'alivi per vore que algú s'enfrontava de bo al "dimoni comunista" , el primer ministre britànic va entendre que no es podia vendre vora dos segles de valors il·lustrats a una colla de dobermans per simple por.

Tal vegada el model és massa elevat, però quan mire al meu voltant, pocs, per no dir cap dels pretesos "liberals" passen l'examen. A la nostra benvolguda Espanya ni ho intente. No ha sigut mai un bon terreny per al liberalisme, que li anem a fer. Ara que, pretendents no li falten. Tot el batalló mediàtic de la dreta espanyolista està plé de liberals. Un liberalisme que curiosament no els impedeix fer colla amb el sector més fosc de la jerarquia religiosa ni fer la vista grossa davant certes violacions dels drets de la personalitat, que es suposa que varen ser la joia de la corona del liberalisme clàssic. Obviament queda molt més acord amb els temps dir-se liberal que "Guardià del caciquisme hispànic". El cas és que la dreta mediàtica es troba desconcertada. És el que passa quan t'amagues sota una paraula que to et creus i et penses que repetint quatre frases apreses ja dones el pego i seguir sent el mateix fatxa de sempre sense sospita. "Bush és bo" "l'estat en l'economia molesta" era el mantra que aquesta gent repetia per a espantar els seus dimonis. Doncs ara resulta que Bush el bo ha clavat de plé l'estat (el seu presupost almenys) dins del mercat. El cas és que açò ha bastat per a que la nostra colla de liberals se li desquadre l'equació i li provoque un cortocircuit mental.

En menor mesura ha passat una cosa similar als Estats Units, els pensadors del sistema amb una crisi d'identitat de cavall preguntant-se cóm ha pogut fallar una màquina tan perfecta. Angelets!, per ahí ja va passar l'enginyer del Titànic. I es que quan es desvirtúen les ideologies i acaben només usant-se per a justificar l'avarícia i altres disfuncions de l'ànima, passen aquestes coses. No sé, jo imagine que qualsevol ideologia és un referent front aquest món complex però seguir-les exigeix una mica de coherència ni que siga per pur equilibri mental. I no es pot mostrar eixa autosuficiència bravucona de cow-boy i fugir sota aixopluc quan comencen a xiular les bales.

diumenge, 14 de setembre de 2008

PAÍS VALENCIÀ ARRASAT


Hola de nou a tots! Sembla que l'estiu m'ha fet descuidar un poc el blog. Espere anar reprenent la marxa a poc a poc. Pel moment vos deixe unes xifres que considere caldria tindre-les present i, si és possible, escampar-les. En temps de crisi, tots els valencians tenen dret i, imagine que interes, en saber quant ens costa Espanya. Parlarem molt d'economia este exercici, em sembla:

1995-2008 (13 anys de PP)
L’herència de Zaplana, Olivas i Camps

INDICADORS ECONÒMICS

RENDA PER CÀPITA:
1998, Índex Es
panya (100%). País Valencià: 96,9% (la 8ª de 19)
2007, Índex Espanya (100%). País Valencià: 90,8% (la 11ª de 19) (i a 7 dècimes de ser la 13ª).
(Font: INE,Principales Resultados, Renta Per Cápita)

BALANÇA (ESPOLI) FISCAL:

La 3ª (criteri: “flujo monetario”) /4ª (criteri: “cargo / beneficio”) que més aporta per càpita, tot i que és la 11ª en renda per càpita.
(Font: Document sobre Balances Fiscals publicat pel Ministeri d’Economia i Hisenda, 2008).

ATUR:
285,660 aturats en agost 2008
Increment d’un 37,33% entre agost
de 2007 i agost de 2008, la tercera comunitat on més puja (en termes relatius i absoluts) l’atur en l’últim any. (Font, INE, Ministeri de Treball)

DEUTE:

(2007) 11.500 miliones d’euros, un 11,4% del PIB valencià, el més alt de tota Espanya (duplicant la mitjana nacional, del 5,7%).


POLÍTICA I CORRUPCIÓ

GESTIÓ MUNICIPAL:

Dels 80 municipis més grans d’Espanya, els dos municipis amb menor transparència són Oriola (12,5) i Torrevella (15,0),
Font: Índice de Transparencia de los Ayuntamientos (ITA) elaborat per l’organització Transparencia Internacional (2008)

CORRUPCIÓ URBANÍSTICA:
(2006): 30 causes obertes o sentències contràries a urbanitzacions, el primer lloc de tot el litoral espanyol.
Font: Greenpeace. Informe: ” Destrucción a toda costa 2006″


ESTAR DEL BENESTAR

SANITAT:

El País Valencià és la comunitat que té un menor nombre de llits per habitant de tota Espanya: 2,71 llits per mil habitants (mitjana espanyola, 3,59, Catalunya, 4,52). Recomanació OMS, 7 llits per mil habitants,
Font: Catálogo Nacional de Hospitales 2005 e Instituto Nacional de Estadística (INE),
Si comparem amb les dades de 2002, aquests números són, fins i tot, pitjors del que eren: en 2002 era de 2,8 llits per habitant. (
Font: Estudi de la Universidad de la Coruña per al “Observatorio del Sistema Nacional de Salud”).
2008 (la que pitjors serveis sanitaris públics té, segons la Federació d’Associacions per a la defensa de la Sanitat Pública)
(Font:AZPRENSA)

EDUCACIÓ:

La segona comunitat amb major índex de fracàs escolar en 2006, només per davant de Ceuta.
(Font: El Mundo)
Diu textualment este diari no precisament anti-PP: “tras mantener una evolución asombrosa: desde 2000 ha empeorado 14,4 puntos, es decir, un 57%”, al pasar de un porcentaje del 25,3 en el año 2000 al 39,7 de 2006.”


LLENGUA I CULTURA

CULTURA:

Lectura: (2005) El País Valencià figura (51,5% de lectors), juntament a Andalusia i Extremadura, com la Comunitat Autonòma amb menor nombre de lectors (mitjana espanyola > 55%)

VALENCIÀ:

Ús del Valencià:
1995 52,8% declarava ser valencianoparlant o bilingüe
2008: 39,9% declarava ser valencianoparlant o bilingüe
Fuente: Servicio de Investigación y Estudios Sociolingüísticos, de la Conselleria de Cultura,
Generalitat Valenciana. “lengua que habla en casa”.
Baixada d’un 13% en 13 anys. Amb este ritme en 40 anys el valencià haurà desaparegut.


Font: www.enricmorera.com

dilluns, 21 de juliol de 2008

La tornada


En realitat ja fa una setmana que estic de tornada al món dels homes. Tot i això, encara estic massa estratosfèric com per a que m'interesse, i molt menys escriure de, els temes d'actualitat. Digerim tanta informació durant el any, que quan es desconnecta, la ment acaba per revelar-se i sembla voler continuar absent.

Només m'alegre d'haver passat la nit de la Gran Final rodejat de rierols, arbres i esquirols, que tenen el bon gust de no fer servir el clàxon ni disfressar-se de torero, així com d'un grapat de gent gens futbolera. Això sí que és una benedicció!

I parlant de benediccions, vos informe que L'Oratori Sant Felip Neri ha obert el seu blog i que, a més de ser en valencià, hi han continguts que poden ser interessants inclús per a aquells que sense ser cristians, tenen certes inquietuds espirituals. Com sempre, superant sectarismes exclusivistes i tractant de fer propostes per a les persones d'avuí. Encara està en fase inicial però amb total seguretat, per a la tardor ja estarà amb totes les seccions i enllaços.

dissabte, 28 de juny de 2008

Tancat per vacances



El 15 de Juliol tornaré. Ara me'n vaig a les muntanyes.

Bon estiu a tots!!

dilluns, 23 de juny de 2008

Recorregut guiat pel bosc del despropòsit



És la llengua amb la qual vaig començar a dir les meues primeres paraules, que em va ajudar a entendre el món, amb la que em vaig connectar amb la realitat i la complexitat de les relacions humanes, en definitiva la meua única llengua fins ben entrats els vint anys, com diu Sabina "Mi primer esperanto se llamaba español". Certament dubte molt que cap dels il·lustres personatges que han signat el manifest s'estimen més la llengua espanyola que jo.

És més, dubte molt que haja segut l'estima cap la seua pròpia llengua el que haja motivat la acció. L'amor cap a allò propi, quan és autèntic, porta al reconeixement i l'estima d'allò diferent. No vull tampoc posar-me massa frommià però és que he tractat d'entendre quines són les motivacions per a que persones a priori reconegudes com a intel·ligents, donen a llum un text com aquest, no tant pel substrat ideològic latent, que també, sinó sobretot perquè metodològicament no hi ha per on agafar-lo. He pegat voltes, com dic, i l'única resposta que se m'acudeix és que, partint de vivències i frustracions personals, tracten d'elevar a norma simple opinió (doxa que diria Plató) per a major glòria del nacionalisme espanyol. Cosa del tot inaudita quan els seus principals valedors són un senyor del Perú i un Basc que diu ser enemic acèrrim de qualsevol nacionalisme i ha basat bona part de la seua aportació filosòfica en aquesta idea.

Però clar, el Problema de Savater és que ha assumit d'una forma tan acrítica la errònia concepció que del terme nacionalisme s'ha vingut gestant per aquestes latituds, que ha arribat a confóndre-lo amb "independentisme" "reivindicació política basada en el fet identitari" "disgregació de l'estat"...però en cap cas com l´intent d'assimilació d'un país per un altre. És curiós, però d'aquesta errada tan tonta naixen tot els seus disparats:

Parlant de Bertrand Russel i les seues, per a ell, apassionants contradiccions, escriu: Defendió la diversidad de culturas contra la uniformalización esterilizadora pero no vaciló en afirmar que "el nacionalismo en política es el mal en estado puro: no hay un sólo argumento que pueda defenderlo"(1). Si concebim nacionalisme, com es desprén de l'enunciat citat, com la idea que defén la supremacia de la nació sobre les persones, (cosa que, als nacionalismes "perifèrics", només fa ETA, que jo sàpiga) tal volta el bó de Russell fóra menys contradictori del que sembla, i passa només que t'has fet la pixa un lio.

Perquè si el nacionalisme és tan roí i les llengues són un dret dels ciutadans i no dels territoris (cosa sobre la que cadria parlar molt) com diu el manifest, a que vé acò?:

Desde hace algunos años hay crecientes razones para
preocuparse en nuestro país por la situación institucional de la
lengua castellana, la única lengua juntamente oficial y común de
todos los ciudadanos españoles. Desde luego, no se trata de una desazón meramente cultural –nuestro idioma goza de una pujanza envidiable y creciente en el mundo entero, sólo superada por el chino y el inglés- sino de una inquietud estrictamente política: se refiere a su papel como lengua principal de comunicación democrática en este país, así como de los derechos educativos y cívicos de quienes la tienen como lengua materna o la eligen con todo derecho como vehículo preferente de expresión, comprensión y comunicación. (les negretes són meues)

Bé, tot un pas endavant. Es reconeix que la llengua espanyola no es troba malalta, però que hi han raons polítiques per a la seua supremacia. Quines seran eixes raons? Afavorir que el sentiment nacional espanyol no trobe entrebancs en la seua expansió? Fer coincidir la nació cultural castellana amb els límits de l'estat espanyol? si això no és nacionalisme polític, jo m´he perdut alguna cosa. Per no parlar de això de la "comunicació democràtica". Com van a tindre esperit democràtic eixos bàrbars que parlen amb sons animalescs? Inconcebible.

Bé ja tenim clar que el problema del castellà no és que estiga perseguit, sinó que és superior a la resta i així ho reconeix la sagrada constitució:

Todas las lenguas oficiales en el Estado son igualmente españolas y merecedoras de protección institucional como patrimonio compartido, pero sólo una de ellas es común a todos, oficial en todo el territorio nacional y por tanto sólo una de ellas –el castellano- goza del deber constitucional de ser conocida y de la presunción consecuente de que todos la conocen. Es decir, hay una asimetría entre las lenguas españolas oficiales, lo cual no implica injusticia (?) de ningún tipo porque en España hay diversas realidades culturales pero sólo una de ellas es universalmente oficial en nuestro Estado democrático. Y contar con una lengua política común es una enorme riqueza para la democracia, aún más si se trata de una lengua de tanto arraigo histórico en todo el país y de tanta vigencia en el mundo entero como el castellano. (les paraules en negreta venen subrayades en l'original)

Imagine que la interrogació despres de "injustícia" voldrà dir "en quin cap cap pensar una cosa així?" Ara vaig a demanar-lis prestat el recurs estilístics per a posar-lo darrere de:

Son los ciudadanos quienes tienen derechos
lingüisticos, no los territorios ni mucho menos las
lenguas mismas. O sea: los ciudadanos que hablan
cualquiera de las lenguas co-oficiales tienen
derecho a recibir educación y ser atendidos por la
administración en ella, pero las lenguas no tienen
el derecho de conseguir coactivamente hablantes
ni a imponerse como prioritarias en educación,(?)

Vaja, i jo que pensava que obligar a un xiquet a estudiar una llengua era per a obrir-li horitzons i eixamplar el seu marge de llibertat futura, però no, és una maquiavèlica fòrmula que les llengues tenen per a aconseguir coactivament parlants. M´estic quedant desfasat, jo. I per supost, allò de les llengues és un dret individual. Res té a vore amb el territori que has nascut ni amb la idea de comunitat humana, això és de totalitaris i nosaltres som liberals, sí.

Ara ja, anem a entrar de ple en el meravellós món del surrealisme. Premissa tercera:

En las comunidades bilingües es un deseo
encomiable aspirar a que todos los ciudadanos
lleguen a conocer bien la lengua co-oficial, junto a
la obligación de conocer la común del país (que
también es la común dentro de esa comunidad, no
lo olvidemos). Pero tal aspiración puede ser
solamente estimulada, no impuesta. Es lógico
suponer que siempre habrá muchos ciudadanos
que prefieran desarrollar su vida cotidiana y
profesional en castellano, conociendo sólo de la
lengua autonómica lo suficiente para convivir
cortésmente con los demás y disfrutar en lo posible
de las manifestaciones culturales en ella. Que
ciertas autoridades autonómicas anhelen como
ideal lograr un máximo techo competencial bilingüe
no justifica decretar la lengua autonómica como
vehículo exclusivo ni primordial de educación o de
relaciones con la administración pública. Conviene
recordar que este tipo de imposiciones abusivas
daña especialmente las posibilidades laborales o
sociales de los más desfavorecidos, recortando sus
alternativas y su movilidad.

I com pensen els nostres amics estimular la parla de les llengues co-oficials?, Com estimulaven els pseudo-constructivistes de la LOGSE l'aprenentatge de matemàtiques?. Millor no. Vehículo exclusivo. Jo he de viure en un altre país. Ara que el millor bé al final: Resulta que tot es redueix a una questió de justícia social. Els rics poden pagar-se una acadèmia de castellà en cas que el seu xiquet acabe els estudis sense saber una paraula de la llengua que serveix, els pobres no. Què faríem sense els intel·lectuals compromesos.

Ciertamente, el artículo tercero, apartado 3, de la Constitución establece que “las distintas modalidades lingüísticas de España son un patrimonio cultural que será objeto de especial respeto y protección”. Nada cabe objetar a esta disposición tan generosa como justa, proclamada para acabar con las prohibiciones y restricciones que padecían esas lenguas. Cumplido sobradamente hoy tal objetivo, sería un fraude constitucional y una auténtica felonía utilizar tal artículo para justificar la discriminación, marginación o minusvaloración de los ciudadanos monolingües en castellano en alguna de las formas antes indicadas.

Val. Ja han segut massa generosos amb nosaltres i ja està bé de xuminades no siga que els monolíngues aprenguen una altra llengua i es senten minusvalorats i/o marginats.

Por consiguiente los abajo firmantes solicitamos del Parlamento español una normativa legal del rango adecuado (que en su caso puede exigir una modificación constitucional y de algunos estatutos autonómicos) para fijar inequívocamente los siguientes puntos:

Després de quatre premissses basades en el sagrat text legal, ara els entra el deliri iusnaturalista i comencen a demanar canvis basat en un concepte de Justícia Inmutable que té com a fonament el text legal que volen modificar. Ingenieria jurídica, sí senyor.

1) La lengua castellana es común y oficial a todo el territorio nacional, siendo la única cuya comprensión puede serle supuesta a cualquier efecto a todos los ciudadanos españoles. 2) Todos los ciudadanos que lo deseen tienen derecho a ser educados en lengua castellana, sea cual fuere su lengua materna. Las lenguas cooficiales autonómicas deben figurar en los planes de estudio de sus respectivas comunidades en diversos grados de oferta, pero nunca como lengua vehicular exclusiva. En cualquier caso, siempre debe quedar garantizado a todos los alumnos el conocimiento final de la lengua común. 3) En las autonomías bilingües, cualquier ciudadano español tiene derecho a ser atendido institucionalmente en las dos lenguas oficiales. Lo cual implica que en los centros oficiales habrá siempre personal capacitado para ello, no que todo funcionario deba tener tal capacitación. En locales y negocios públicos no oficiales, la relación con la clientela en una o ambas lenguas será discrecional. 4) La rotulación de los edificios oficiales y de las vías públicas, las comunicaciones administrativas, la información a la ciudadanía, etc…en dichas comunidades (o en sus zonas calificadas de bilingües) es recomendable que sean bilingües pero en todo caso nunca podrán expresarse únicamente en la lengua autonómica. 5) Los representantes políticos, tanto de la administración central como de las autonómicas, utilizarán habitualmente en sus funciones institucionales de alcance estatal la lengua castellana lo mismo dentro de España que en el extranjero, salvo en determinadas ocasiones características. En los parlamentos autonómicos bilingües podrán emplear indistintamente, como es natural, cualquiera de las dos lenguas oficiales.

Serà questio de preferències però la meua favorita és la tres. Tindríem dret a intèrpret! Què bons.









(1) SAVATER, F."Apóstatas razonables" Mondadori, Madrid, 1990. pàg 191.

dijous, 19 de juny de 2008

IES Molí del Sol


Fa uns dies va transcendir la intervenció de la diputada Rosa Díez al congrés dels diputats on va dir, sense que se li moguera un pel, que el castellà estava discriminat a la televisió valenciana. El catxondeo estava servit i tots els que habitem per aquestes terres i tenim dos ulls a la cara i una mica de vergonya, ens vàrem fer ressò de la barbaritat entre bromes de tot tipus. La cosa no és de broma, i els motius que dugueren a aquesta dona a dir això tampoc, però crec que davant la estupidesa i l'engany dolós, només ens queda la risa. S'ha demostrat que tractar de rebatre les barbaritats amb arguments racionals només aconsegueix fer quedar com un fava a aquell que s'ho proposa. Tal volta ells ho saben i per això les diuen tan grosses, perquè si les digueren més suaus, el mecanisme no funcionaria.

Huí m'he assabentat pel blog de Pere Fuset, d'una història de la qual havia sentit coses soltes però que m´ha arribat. Es la història de uns alumnes, de uns pares i d'uns professors que es troben amb la paradoxa que eixos que tant lis agrada traure la llengua en públic, deixen sense escolaritzar en valencià a dos cursos sencers de batxillerat, que havien fet tots els seus estudis en aquesta llengua i tenien la voluntat de continuar fent-lo, amb l'excusa que no hi eren suficients. Si vint alumnes per curs no són suficients per a la Conselleria, tal volta haurem de pensar que tenen en la seua ment tornar als temps on érem quaranta per aula, perquè a mi personalment em sembla un número prou adequat per a fer una classe de batxillerat. Com és obvi, es varen mobilitzar i en això estan. Han obert un blog anomenat Metatècnica, en al·lusió irònica al llenguatge tècnic de l'administració educativa, que des d'ara teniu a la vostra disposició a la part dreta d'aquest blog. Podeu visitar-lo per conèixer la seua lluita, mostrar el vostre suport, donar-lis idees o, si sou Font de Mora, una solució lògica. Des d'ací llance jo la meua: Poseu-vos en contacte amb Rosa Díez, una política tan sensibilitzada amb la discriminació lingüística de segur que farà seua la vostra lluita. No ho dubteu.

Ironies a banda, ací vos penje el comunicat que una de les mestres del centre va escriure per als mitjans de comunicació:


Trau la llengua !

Això és el que diu la Conselleria d’Educació per promocionar l’ensenyament en valencià. També diu: “Matricula’t en valencià, naturalment, “Perquè és la nostra llengua”. I apunta els “Aspectes positius de l’educació bilingüe”.

A l’institut MOLÍ DEL SOL de Mislata estem d’acord amb tot això. De fet, comptem amb “línia en valencià” de 1r. a 4t. d’ESO des de fa temps i aquest curs també en 1r. de batxillerat. Les famílies de gran part de l’alumnat tenen el castellà com a primera llengua, però aposten perquè els seus fills i filles siguen bilingües i els escolaritzen des del primer dia en valencià.

Però ara la Inspecció Educativa ens ha comunicat que ja no continuarà la “línia” ni en 2n. ni en 1r. de batxillerat per al curs proper. No els importa que hi haja uns vint alumnes que podrien formar el grup de 1r. i quasi tants per al de segon. I cada curs arribaran més alumnes a 4t. de “línia”…

Per això, quan arribà a l’institut el paquet de Conselleria amb llibretes, carpetes, etc. amb l’eslògan Trau la llengua, em semblà quasi una burla. De fet, aquesta és la ganyota que els xiquets fan per burlar-se’n, no ?. Fins i tot l’alumnat, concretament de 4t. L (de “línia”), comentà que… tanta propaganda per a què, si després no permet fer el que la mateix Conselleria proposa ?. “Matricula’t en valencià”… haurien de dir: “però no en batxillerat, naturalment“.

És que volen traure la llengua (la que ara esteu llegint) de l’ensenyament ? Com que nosaltres no volem -professorat, mares/pares i, sobretot, alumnat- estem mobilitzant-nos. Comproveu-ho a ayater.wordpress.com.

Batxillerat en Valencià! És nostre! És clar!

dimecres, 18 de juny de 2008

Els premiats






Millor disc de folk: Miquel Gil - Eixos
Millor disc de cançó d'autor: Pau Alabajos - Teoria del Caos
Millor disc de pop-rock: Orxata Sound System - 1.0
Millor cançó: Clara Andrés - "Dies i dies" (Dies i dies)
Millor lletra: Remigi Palmero - "He de seguir" (Sense comentaris)
Millors arranjaments i orquestació: Clara Andrés - Dies i dies

Premi SGAE: Si+no

Premi Escola Valenciana: Neuròtics


Reconeixements

Premi Ovidi Montllor 2008 a la trajectòria artística: Joan Manuel Serrat
Premi Ovidi Montllor 2008 al suport a la música en valencià: Ca Revolta

diumenge, 15 de juny de 2008

Els finalistes

Finalistes dels III Premis Ovidi Montllor

Millor disc de cançó d'autor
Clara Andrés - Dies i dies
Pau Alabajos - Teoria del Caos
Remigi Palmero - Sense comentaris

Millor disc de folk
Carraixet – Guspira
Dani Miquel – Triquilisó
Miquel Gil – Eixos

Millor disc de pop-rock
121 dB – Equilàter
Orxata Sound System – 1.0
Inòpia - Les quatre estacions de l'arròs

Millors arranjaments i orquestació
Clara Andrés - Dies i dies
Dani Miquel – Triquilisó
Miquel Gil – Eixos

Millor cançó
Clara Andrés - "Dies i dies" (Dies i dies)
Miquel Gil - "Fil de vint" (Eixos)
La Gossa Sorda - "Camals mullats" (Saó)

Millor lletra
Lluís Vicent - "Dos cors" (Consciència urgent)
Miquel Gil - "Dels teus ulls" de Feliu Ventura (Eixos)
Remigi Palmero - "He de seguir" (Sense comentaris)

Premi SGAE
Si+no
Neuròtics
Txitxarra Railway

Premi Escola Valenciana
Si+no
Neuròtics
La Sonora del Maurà.

Font: lavanc.com

dissabte, 14 de juny de 2008

El feixisme es cura viatjant


Allò que ja es sabia, ha sigut plasmat d'una forma al meu entendre immillorable, pels alemanys Sportfreunde Stiller al seu vídeo Antinazibund. Vos el deixe per a que vos delecteu amb ell.












dimarts, 10 de juny de 2008

Perill públic

Perillosos antifeixistes fent de les seues. Pots vore'ls punxant ací
Dedicat als equiparadors professionals o no.

dilluns, 9 de juny de 2008

No és el mateix



Després del cap de setmana tan mogut que hem tingut ací a Torrent, he aconseguit seure per tal de reflexionar un poc sobre els fets. He de reconèixer que la eufòria m'ha durat fins el migdia d'avui i ara em fa l'efecte que la qüestió ha deixat de ser de rabiosa actualitat. Sembla que tot el món ha dit ja la seua i que poca cosa es pot dir més. Per la meua part, aquest és un dels pocs moments en el que m'he sentit orgullós del meu poble i que pense que tot no està perdut, que a pesar de que els indicis semblaven negar-ho, hi ha teixit social al qual només fa falta que se'l desperte i, més important encara, hi ha vida intel·ligent més enllà dels dos extrems que suposen el conservadurisme ranci, per una banda, i el mascaxapisme incívic, per l'altra. Ara només resta que no s'extingisca la flama i que tot açò es prenga com un inici. Seria bó que tota aquesta resposta ajudara a revifar els Moviments Socials i afavorir així iniciatives que aposten per la vertebració de una societat diversa i plural, per a que les desconfiances, prejudicis i suspicàcies entre les diverses comunitats de torrentins vagen caiguent i s'establisca una autèntica cultura del diàleg. Dialogant amb l'altre és com ens adonem que les aparents diferències no són més que miratges que ens impedeixen vore a l'altre com a un igual, i que, al cap i a la fi, no som tan diferents com pensàvem. Ens hi juguem molt en açò, tant els nouvinguts com els que ja estàvem ací. No hi ha res pitjor que viure amb pors i recels.

I tornant al que va passar el dissabte, un no deixa de preguntar-se quina resposta s'hauria donat si la policia haguera actuat amb una mica més d'honestitat (no va estar bé eixa forma de des-incenctivar la participació de la gent) i, sobretot, si la Corporació Municipal haguera mostrat un mínim d'interés en col·laborar amb la iniciativa cívica. Tal volta estaríem parlant d'una xifra molt superior als 200. Tant se val. El poble de Torrent va deixar clar a tot el país de quina part estava i si els que ens governen volen quedar-se al marge, ja s'ho faran.

M'agradaria felicitar a tots els assistents a l'acte de Moralets i encoratjar-vos a que continueu sent part activa en la vida social i política del poble. Tota política que no fem nosaltres, algú la farà contra nosaltres.

No vull acomiadar-me sense comentar una altra cosa que ja fa temps que em molesta i que en aquesta ocasió m´ha tret senzillament de polleguera: Per què s'empenya tota la premsa, llevat d'honroses excepcions, de tractar aquestes noticies com si foren baralles de bandes juvenils? El partit del dissabte no era Latin Kings contra Ñetas, era demòcrates contra anti-demòcrates. I si en altres conflictes la cosa sembla clara, per què no en aquest?


Fotos: La Opinión de Torrent



dimecres, 4 de juny de 2008

El blog de Juan Enrique Tur, Testigo accidental, seguint una mena de joc virtual anomenat "mem", ha citat, entre cinc, el blog d'un servidor. Ara se suposa que jo he de continuar aquesta cadena citant i enllaçant cinc més. La veritat és que m'agradaria citar molt més, per la cual cosa, començant una mena de criba inicial, he decidit que els cinc van a ser en valencià. Així de nacionalista excloent i perseguidor del castellà que és un. Imagine que no farà falta que explique els motius i confie que cap dels que goseu llegir els rotllos que amolle me'ls demaneu. Sé que sóc per a una minoria, però una minoria desperta.

Sense més històries, aquesta és la meua llista: Comence amb Diferència i repetició, d'Aurora Mora. És un dels primers blogs al que em vaig fer assidu. Em va interessar pel seu compromís social sempre connectat amb la reflexió teòrica. També vaig descobrir fa ja temps el blog de Ricard Chulià, Cabòries de Txernobil, amb un bon estil d´escriptura que barreja reflexió personal i denúncia. A més tots dos són de Torrent.

No puc deixar de citar el blog de Nomdedéu. Per als que sou del rotllo, no necessita presentació; per als que no, Enric Nomdedéu és el regidor del BLOC a l'Ajuntament de Castelló. I que se t'ha perdut a tú en Castelló? preguntareu molts amb estranyesa, doncs sincerament no ho he descobert encara, però fa goig, dins d'aquest món mesquí, vore un polític que fa un tan bon ús de les noves tecnologies per tal d´apropar-se als ciutadans que representa. Tot un exemple. De veritat. Parlant d'exemples, està el blog del company Soca (La soca). Quan sembla que tothom té clar que religiositat és l'antònim de racionalitat, sempre està bé tindre referències que neguen eixe prejudici, sobretot per als que necessitem nodrir-nos d'ambdós aspectes alhora. El valencianisme cristià és tot un món per descobrir, tant per als valencianistes com per als cristians.

Vull acabar amb una recent troballa, que posarà una nota de color a tanta seriositat. És el blog anomenat Tirant a fotre, crec que parlí d´ell fa uns dies. No deixeu de visitar-lo.

I aquest és el repàs a la meua blogsfera particular. Espere haver-vos descobert coses i, els enllaçats ja sabeu, aneu pensant en cinc més. Que no s'ature la màquina!

dilluns, 2 de juny de 2008

El cartell


Hem d'estar tots. Per a deixar clar a aquesta gent quin tipus de poble som i hem segut i quin tipus de poble volem continuant sent. Que aquest acte siga el clam de la societat torrentina per la diversitat i la convivència. Que estem per la pau i, per tant, la violència feixista ací no té cabuda. No al nostre poble.

dimecres, 28 de maig de 2008

Convocatòria, No hi faltes!


TORRENT PER LA DIVERSITAT. NO AL RACISME. NO AL FEIXISME.

Davant la convocatòria d’una manifestació d’Alianza Nacional el proper dissabte 7 de juny a la nostra ciutat, un grup de veïns i veïnes de Torrent, hem decidit organitzar un acte per la diversitat en repulsa a la realització d’aquesta manifestació, de caire racista i feixista. Es tracta d’una concentració lúdico-festiva PER LA DIVERSITAT I CONTRA EL RACISME a la Plaça Moralets el dissabte, 7 de juny, que començarà a les 18:30 h i que s’allargarà entorn a dues hores amb actuacions musicals: entre elles la de Pau Alabajos, el cantautor de Torrent, així com la música tradicional de les dolçaines valencianes i la de tambors africans. Es tracta d’un acte simbòlic, no violent, que té com a únic objectiu rebutjar la presència d’Alianza Nacional pels nostres carrers.

Volem que siga un acte multitudinari, de rebuig frontal de tota la societat torrentina a aquesta barbàrie i per això hem d’estar presents tots i totes. NO FALTES!

... I AVISA TOTS ELS TEUS CONTACTES!

dimarts, 27 de maig de 2008

No al meu poble


MANIFEST CONTRA LA XENOFÒBIA I EL RACISME CAP ALS IMMIGRANTS

Nosaltres, veïns i veïnes de Torrent, procedents del mateix Torrent així com de tots els racons del món, dels més pròxims als més llunyans; ens reunim hui ací per a posar de manifest que Torrent és una ciutat acollidora, diversa i oberta a les diferències, tolerant, alegre i participativa.


Pel nostre convenciment que s'ha de treballar dia a dia per la convivència en un Torrent més dinàmic, i a fi de lluitar contra els actes xenòfobs i racistes, MANIFESTEM
que:

Ø El racisme, la xenofòbia i altres manifestacions d'intolerància són el resultat del desconeixement i la incomprensió.


Ø El dret a la igualtat davant la llei constituïx un dret reconegut en la Declaració Universal de Drets Humans i en la nostra Constitució.

Ø La societat torrentina treballa per viure en una societat en què es promoguen els principis i valors de la llibertat, la tolerància, la igualtat, la solidaritat, la justícia, el pluralisme i el respecte a la diversitat.


Ø Insistim que qualsevol amenaça o atac a una persona o col·lectiu és una amenaça o atac a tot el conjunt de ciutadans de Torrent.

I per això:

Ø Exigim fermament a la Delegació del Govern de la Comunitat Valenciana que no autoritze la manifestació de cap formació política que promoga actituds o accions contràries als interessos compartits i manifestats en este document en el nostre municipi.


ALCALDESSA DE TORRENT

GRUP POPULAR

GRUP SOCIALISTA

GRUP BLOC-VERDS-PLATAFORMA PER L´HOSPITAL

ASSOCIACIÓ CULTURAL ESPORTIVA EQUATORIANS DE TORRENT

RESIDENTS ARGENTINS EN TORRENT

CENTRE ISLÀMIC TORRENT

FUNDACIÓ GENT AFRICANA

MEMBRES DE LA COMISSIÓ TÈCNICA DE PLA MUNICIPAL DE CONVIVÈNCIA I INTEGRACIÓ DE CULTURES







dissabte, 24 de maig de 2008

Des de Bulgària


Eixe és el nom que rep la nostra capital per part del peperam més ultradretós arreu l'estat. Sembla que els habitats d'aquest país de l'Est d'Europa tenien una mena de "norma consuetudinària" per la qual les parafernàlies congresuals només eren un mer formalisme per a legitimar la proclamació d'un lider prèviament escollit per la cúpula del partit (únic). I clar, com aquesta gent de la ultradreta espanyola són demòcrates de tota la vida, doncs no volen açò per a ells. Com si els anteriors líders galàctics hagueren sigut triats d'una forma completament democràtica i amb pluralitat.

El que m'estranya molt és la poca repercussió que tota la moguda aquesta està tenint dins del món valencianista, almenys a la xarxa. Pense que hi ha un cert vici que ens fa pensar que, com que passa a Madrid, no forma, ni ha de formar part de la nostra agenda d'esdeveniments. Gran errada. Ens agrade o no, el que passa als cenacles de la capital de l'Estat ens afecta i hauríem de estar al tant, més encara quan és el partit que ens (des)governa el que està a límit del trencament, més encara quan el nostre president està prou clavat en la crisi, més encara, en definitiva, quan el desenllaç del culebró tindrà lloc al cap i casal.

Es por pensar que exagere quan parle de trencament, al capdavall, pitjor estava el PSOE fa deu anys i no només es mantingueren units sinó que ara governen l'Estat. Bé, jo considere que la dreta espanyola té una serie de característiques que van a jugar a la seua contra en aquesta crisi. En primer lloc una inexistent cultura del diàleg i eixa innata tendència a vore la sana discrepància com un handicap. En segon lloc, un fet que sovint passa desapercebut però que convindria analitzar: El partit popular no té una ideologia de fons que els unifique i a la que fer referència en temps d'adversitat. Quan el PSOE estava en crisi, hi havien de renovadors, d'immovilistes i de tota tendència però, una volta acabada la refrega, algú apel·lava al terme "socialista" i tots es sentíen baix aixopluc, tots eren de "la família socialista" i els rivals, estava clar, que eren els de fora. Al partit popular s'ajunten un bast conglomerat d'ideologies molt més diverses del que sembla des de fora que es podríen classificar a grosso modo entre els provinents de la UCD i els provinents de AP. Per a ajuntar-les es va fer necessària la refundació del partit allà per les darreries dels vuitanta i va fer falta quasi una dècada per a consolidar el lideratge d'Aznar i tindre el partit preparat per a l'assalt al poder. Eixa fórmula de diverses ideologies unificades sota el lider carismàtic els ha funcionat i, tot cal dir-ho, amb bona precisió, durant un temps fins al punt que el simple fet d'haver sigut tocat pel dit de L'Excels, li ha donat a Rajoy una legitimitat que seria impensable en qualsevol altre col·lectiu. La cruesa de la realitat, però, li ha llevat el que li va ser donat per la Gràcia i, sense un lideratge fort, el partit comença a fer aigües sense remei. Sembla que l'olla a pressió de la uniformitat ha acabat per esclatar i ho hi ha cap consigna, motiu ni cabdill capaç d'ajuntar els trossos.

La cosa pinta prou mal per a aquesta gent i tal volta la meua anàlisi siga prou apocalíptica i tot acabe en un no res, però em fa l'efecte que tot el que està passant al principal partit valencià acabarà per tindre repercussió en el mapa polític del nostre país. Hauríem d'estar al tant.


dijous, 22 de maig de 2008

diumenge, 18 de maig de 2008

Diners, ridículs i altres qüestions


Fa uns quants dies que no escric i la veritat és que els considere prou aprofitats . He decidit incloure més enllaços de blogs valencians. He descobert alguns molt bons com ara "Tirant a fotre", així com el ja clàssic blog de Enric Tur que, tot i fer-se en castellà, considere que és del millor que es fa en estes terres. La veritat és que s'està construint una xarxa de blogs prou interessant que, donades les mancances de C9, desenvolupa una tasca informativa crucial en els temps que estem vivint.

Jo he estant llegint i pensant una mica sobre el finançament autonòmic. El PSOE demostra que, en política territorial, aplica en típic puny de ferro de l'espanyolisme, tot i que ho fa en guant de seda, cap avanç, cap novetat. El que sí que he vist amb cert optimisme és l'acostament que s'ha produït amb el govern català. Podem cantar-lo de diverses formes, però el correcte funcionament de l'Arc Mediterrani es fa inprescindible i cap demagògica populista pot amagar-ho durant més temps. En tot cas el model se'ls esgota i davant la crisi, el projecte que el PP tenia per a València, es fa del tot inviable. S´han hagut de rendir a l'evidència i fer el que els propis empresaris valencians i el sentit comú demanaven: parlar amb aquells amb els que tenim interessos comuns.

Fa uns mesos va transcendir el cop de timó que va donar Aznar sobre el PP valencià arran la declaració de Ares, allà per l'any 2003. El suposat valencianisme de Camps va ser guardat al calaix i l'Honorable va col·locar-se per a la ocasió el típic vestit que la dreta valenciana llueix quan rep el toc dels caps madrilenys: el del espanyolisme blaver, i d'aquesta fatxa, el nostre màxim representant ens ha fet passar pels moments més botxornosos mai vistos en un representant del poble. Aigua passada sembla ser ara. Pareix que el circ genovés dels últims temps te massa ocupats als guardians de les essències de la pàtria (espanyola, com no) i el nostre president aprofita l'avinentesa per fer política de trellat ni que siga per primera volta des de que ostenta el càrrec. A la fuerza ahorcan que diuen els castellans. En tot cas, com ja s´ha dit per altres instàncies, aquesta successió d´episodis deixa palès el rerefons marxista del personatge de marres (estos són els meus principis...). Res de nou.

Personalment veig un discurs diferent que m'agrada, però passa una cosa: No em fie d'ell. Veurem en què acaba tot açò i amb el cor en la mà i, tot i les meues reserves i per damunt de qualsevol simpatia partidista, espere que bé. No ens podem permetre el luxe de perdre cap tren més.

dijous, 8 de maig de 2008

Aigua per a tots


Per als catalans, per als francesos, per als italians... I extreta d'un lloc on sembla sobrar, ja que els seus governants mai s'han queixat de mancances ni han reivindicat trasvassaments ni res paregut. Si només ferem cas del que diuen els nostres polítics, pensaríem Villena i tota la comarca de L'Alt Vinalopó és una mena de pre-Sahara on només habiten alacrans i algun cactus solt de tant en tant. Doncs ara resulta que no, que no només hi ha aigua sinó que inclús els seus regants es poden permetre el luxe de vendre-la a una companyia francesa per a que engarrafe 700 milions de litres per any. Alguna cosa no quadra i no és l'actitud dels regants, que em sembla molt legítima. El que no quadra en aquesta història és la imatge que el Consell ha volgut trasmetre i que inclús els propis del terreny ens hem acabat per creure. Però els susodits, a la seua marxa, no siga que per deixar de fer soroll s'acabe per escoltar la veritat.

I mentrimentres, que deia aquell, aquesta postal continua sent ben real:




El Xúquer al seu pas pel País Valencià
(fotografia obtinguda del Blog de Juan E.Tur)



divendres, 25 d’abril de 2008

301

Assumiràs la veu d’un poble,

i serà la veu del teu poble,

i seràs, per a sempre, poble,

i patiràs, i esperaràs,

i aniràs sempre entre la pols,

et seguirà una polseguera.

I tindràs fam i tindràs set,

no podràs escriure els poemes

i callaràs tota la nit

mentre dormen les teues gents,

i tu sols estaràs despert,

i tu estaràs despert per tots.

No t’han parit per a dormir:

et pariren per a vetllar

en la llarga nit del teu poble.

Tu seràs la paraula viva,

la paraula viva i amarga.

Ja no existiran les paraules,

sinó l’home assumint la pena

del seu poble, i és un silenci.

Deixaràs de comptar les síl·labes,

de fer-te el nus de la corbata:

seràs un poble, caminant

entre una amarga polseguera,

vida amunt i nacions amunt,

una enaltida condició.

No tot serà, però, silenci.

Car diràs la paraula justa,

la diràs en el moment just.

No diràs la teua paraula

amb voluntat d’antologia,

car la diràs honestament,

iradament, sense pensar

en ninguna posteritat,

com no siga la del teu poble.

Potser et maten o potser

se’n riguen, potser et delaten;

tot això son banalitats.

Allò que val és la consciència

de no ser res si no s’és poble.

I tu, greument, has escollit.

Després del teu silenci estricte,

camines decididament.

Vicent Andrés Estellés


VISQUEN LES LLIBERTATS DELS POBLES, VISCA EL PAÍS VALENCIÀ!



divendres, 18 d’abril de 2008

desfasaments còsmics



"Na Glòria és una senyora que em guarda el pis que tenc al passeig de Gràcia. Ella és de Chiloé i es veu que allí són així de bona gent i amb dos mesos de venir a fer net ja li vaig dir que s'hi podia quedar perquè jo mai no hi som. Ja me tenia les habitacions de na Martina i meua preparades i va ser arribar i començar a viure-hi. Na Glòria té el puntet aquest de bruixa misteriosa, l'accent, potser, i vaig pensar que li podria explicar tot a ella i que me donàs algun consell. La vaig fer seure al sofà i li vaig fer apagar la tele. La seua imatge immediata és asseguda al sofa amb el comandament a una mà i un cigarro a l'altra. Pobra, quan hi ha na Martina ni la deix mirar la tele, ni la deix fumar però se'n va a la terrassa i se fa un piti de tant en tant. Vaig ser molt directa amb el meu relat a na Glòria
-es va obrir la porta de l'ascensor i davant nostre un desert. vàrem estar fent voltes i no trobàvem res a part de més cabines d´ascensor. El més al·lucinant, però era que aquells ascensors et portaven a mons diferents de costat, cap per avall, i vàrem veure coses increïbles, gespa blava, superfícies immenses de plàstic blanc, i un senyor que conduïa un autobús que ens ho va explicar tot una mica com anava i al final ens va dir que érem al futur, després un dia me vaig tirar dins una piscina i, quan vaig treure el cap, en lloc de sortir a la mateixa piscina vaig sortir a la de Campos
-vares provar de tornar-t'hi a ficar?
-sí, mil vagades, però va ser impossible
-i tu què vols ara?
-a mi m´agradaria molt tornar a veure en Rafel però és tot tan rar que no sé si és bona idea
-i en tot aquest temps no l'has vist?
-no, però sé on l´he de trobar
-si és el que vols, tard o prest hauràs de prendre una determinació però primer hauries de saber en quina situació es troba ell, tu te'n recordes de tot?
-jo sí, perfectament
-bé, això no vol dir res, aquests desfasaments còsmics ens afectes a tots de manera diferent, si ell ha tornat, jo juraria que també se'n ha de recordar però també és possible que no, si te'l trobes deixa que parle ell primer
-no me'l trobaré, si no el vaig a cercar
-que sí, dona, hi ha uns engranatges ocults que perquè m'entenguis són una espècie d'imants, com penses que s'organitza l'univers? les persones, a partir que vàrem esdevenir intel·ligents, ens vàrem convertir en les pedres angulars dels mecanismes de la matèria. El problema és que aquesta condició intel·lectual, que ens va pujar a l'estatus de micromàquina còsmica, per dir-ho d´alguna manera, també ens afecta a nosaltres mateixos, és a dir, no només pensam sinó que també sabem que pensam, és inevitable, i ho sabem precissament perquè pensam, i això és la gran contradicció del cosmos, per això no funciona, per això tanta incoherència, i per això tens els problemes que tens
-i tu creus que trobaré en Rafel?
-seguríssim, no en tenguis cap dubte, és tan probable que te'l trobis com que aquell cactus petit arribi en terra si el tiram per la finestra
-i com és que encara no ens hem tornat a veure
-això passa quan encara hi ha algun desajustament, si no l'has trobat és perquè no te l'havies de trobar però ja te dic jo que ara sí que t'ha arribat el moment, basta veure't
-Glòria, te puc ser sincera?
-digues
-jo de tot això no me crec res, fins i tot estic més disposada a creure que he tornat loca i que tot el que t'he explicat no són res més que els deliris d'una psicòpata
-tu mateixa, però jo te veig perfectament...
-torna a començar que no m'estic enterant de res
-els éssers humans som un estadi molt ocasional de la matèria, molt prescindible, casual, aleatori, som només una de les infinites formes que la matèria ha triat per perpetuar-se al llarg dels milers de milions d´anys, però ara resulta que no funciona, que la reproducció humana és una dinàmica massa poc pràctica pel seu progrés
-pel progrés de qui?
-de la matèria, dona, no ho entens? les persones no som res més que un sac organitzat d'àtoms que enamorant-nos i reproduint-nos duim a terme la rutina de l'evolució de l'existència física, no hi ha ni una sola partícula del teu cos que no hagi existit des de sempre, és només la manera com l'univers se reorganitza
-o sigui que és com si estiguéssim al seu servei
-no exactament, nosaltres som la matèria en si, el problema és que tenim vida social i forma concreta perquè, en principi, era una manera més de totes les que tenia l'Ens per funcionar, però ara resulta que no, que el cosmos veu que les persones no som la manera més ideal de manifestar-se el món, tot el contrari, esteim causant molts problemes precisament per la nostra autonomia i ara la història universal ens vol, si no extingir automàticament, rellevar progressivament d'aquesta responsabilitat, per això el teu amic està tan desorientat, ell és una de les primeres víctimes
-o sigui que tots els nostres sentiments, quan estimam una persona, ens casam, tenim fills, i tot plegat tot això no és més que una forma pràctica que ha trobat la matèria dins la seva història per entretenir-se?
-per mantenir-se en vida, i és només una dels milers de tàctiques que ha duit a terme durant tots aquests milers de milions d'anys
-i ara ja se'n ha cansat perquè veu que no funciona i ens vol treure del mapa
-ens vol d'alguna manera alliberar de tal responsabilitat, pensa que en darrer terme tot se redueix a la reproducció o que estimar una persona no respon a cap altra conseqüència, fins i tot ens hem de posar preservatius, no ho entens? l'amor és de tots els processos psicològics el primer de tots que s'atrofiarà perquè deixarà de tenir sentit, el teu amic està afectadíssim d'aquest nou estat antropològic, és un dels pioners de la decadència humana
-pobre"

Joan Miquel Oliver, El misteri de l'amor





diumenge, 13 d’abril de 2008

Rent


"Amb el regne del cel passa com amb el rent que una dona va posar dins de tres mesures de farina, fins que tota la pasta va fermentar"

(Mt 13,33)

El pròxim dimecres, dia setze, a les set i mitja de la vesprada, tindrà lloc a L'Octubre CCC (Carrer Sant Ferran de València) la presentació de la col·lecció de literatura religiosa en valencià, Rent. El nom, de ressonàncies evangèliques, pretén ser també un homenatge als valencians que crearen l´associció La Paraula Cristiana, el butlletí de la qual es titulava "Rent".

Els primers títols d´aquesta col·lecció prometen molt, sent el primer d´ells una recopilació de sermons del cardenal anglès John Henry Newman que porta per títol "En el món però no del món" i el segón "Isaïes profeta de nadal" del valencià Martí Dominguez. Així mateix, es troben en procés de preparació libres d´autors com ara Simone Weil, Gonçal Vinyes, Giuseppe Capograssi i una antologia de poesia religiosa de Vicent Andrés Estellés.

Com es pot advertir, els autors són de procedència i substrat divers, així com d´un prestigi i rigor intel·lectual indiscutible, el que la fa sens dubte d´interés per a un ample ventall de gent, independentment de les seues creences religioses, ja que els temes plantejats van dirigit i ens afecten a nosaltres, més com a persones humanes que com a adherits a un determinat credo.

Des d´ací volem felicitar a l´editorial denes per aquesta iniciativa tan arriscada i poc convencional, així com als seus precursors.


dissabte, 5 d’abril de 2008

Quan les barbes del teu veí vejes tallar....


Com que últimament em trobe massa escàs d´idees. Tire mà del clàssic "copy and paste" d´aquelles coses que veig per la xarxa i que queda fora de l´abast d´allò que és considera la "blogsfera valencianista". Pense que és un bon exercici per vore que és el que passa fora de les nostres fronteres i de les nostres dèries habituals que, de vegades, es fan una mica reiteratives. En esta cas en concret, considere que la cosa no ens és gens aliena. No només per la evident proximitat geogràfica i política, que també, si no pel fet que el que ara esta passant a Múrcia, pot ser el preludi del que puga ocórrer al nostre país no molt tard. A més de amb rigor, està escrit amb molta pedagogia, la qual també ens farà falta a nosaltres per a explicar als valencians què collons està passant. Temps al temps:


CRONOLOGIA D'UNA ESTAFA: CORRUPCIONS I LADRILLEOS EN LA REGIÓ DE MÚRCIA




L'alcalde de Torre Pacheco ja és inquilí de la presó de Sangonera acusat d'un rosari de delictes, des de prevaricació fins a malversació de fons públics. Mentrestant coneixem pels mitjans que els habitants del municipi en qüestió fan pinya, una vegada més, a favor del regidor municipal encara que pesen sobre ell greus imputacions. S'amollen arguments coneguts, per repetits en els últims anys: que si és un bon xic, que si l'han enganyat, que si amb ell el poble ha anat a millor.
És la típica justificació social al "marbellazo" que recorre la nostra geografia i que va tindre com a punt àlgid les vergonyoses mostres de suport a reus com Jesús Gil o Martinez Andreo, amb processons i misses incloses. Els que es molesten quan comparem la situació de la Regió de Múrcia amb Marbella no poden negar la major. Hi ha tants punts en comú que espanta.

És hora d'abordar i aclarir algunes d'estes justificacions pesades per bastes i fal·laces, les mateixes que servixen d'escaiola i adob perquè els quatre llestos de torn es facen d'or a costa dels ciutadans. La societat murciana patix d'una mínima cultura política per a entendre que la corrupció afecta a les economies particulars o que sense corrupció es creix i a més es creix més. Este és el problema de fons. Ningú ha explicat al ciutadà en què li afecta que un tipus es porte un maletí carregat de diners negres, total, no s'ho descompten de la nòmina. És per això que em veig en l'obligació d'analitzar, explicar i matisar algunes de les qüestions que brollen cada vegada que es produïx una operació contra la corrupció urbanística com la succeïda en Torre Pacheco.


Cada vegada que la Justícia actua contra els suposats delinqüents de coll blanc es repetix per activa i per passiva que "ful·là", tal alcalde/regidor/polític "és molt bona persona i no es mereix el que li han fet", com si el presumpte fóra la víctima i el jutge el botxí. És necessari puntualitzar a estos honorables ciutadans que les presons estan plens de bones persones. No es condemna a ningú per ser millor o pitjor persona, per ser simpàtic o grunyidor, per ser més guapo o menys agraciat, no es tracta d'això. Sent desil·lusionar a la gent però les condemnes es basen en la infracció d'un codi penal que els espanyols s'han donat en forma de lleis a complir escrupolosament per tots com establix la nostra Constitució. Així un metge pot ser un pare exemplar, un marit afectuós o un veí agradable, però després ser en la seua professió un perillós incompetent, un camikaze a l'hora d'operar o un irresponsable a l'hora de diagnosticar; la justícia ha d'actuar per a apartar-lo perquè és un perill públic. El nostre codi penal i les nostres lleis són la garantia per a estar protegits de violadors, assassins, maltactadors, sí, però també d'aquells que s'aprofiten dels seus càrrecs públics per a malversar fons; ells també són un perill per a la societat. Són el més semblant a un lladre que entra a la nit a robar amb sigil en ta casa. Són conducta censurables, sense matisos.

Però la major defensa que es fa dels presumptes corruptes prové de la creença que perquè hi haja creixement econòmic és necessari, inclús desitjable, que es produïsquen conductes corruptes. S'associa en l'inconscient col·lectiu creixement a corrupció. Açò és fals i qualsevol ciutadà pot adonar-se parant-se a reflexionar dos minuts. Diuen alguns experts que a la Regió de Múrcia hi ha marbellització. El símptoma més significatiu és la tolerància a la corrupció i la defensa del sistema corrupte al sentir amenaçada la seua supervivència econòmica i la seua situació de privilegi passiu, açò és, el "qualsevol dia em toca a mi i faig negoci". Vaig a intentar explicar amb paraules senzilles per què es pot créixer més sense corrupció, demostrant que sense martingales i maletins el repartiment de la riquesa creada es porta a efecte mentres es respecten escrupolosament les lleis:


a. Quan es produïx un tràfic d'influències, és a dir, un càrrec públic beneficia a un particular per amistat o per interés econòmic, s'està atacant un de les bases del sistema: la lliure competència i la igualtat en drets i deures dels espanyols. És com quan en un concurs oposició es queda amb la plaça un recomanat que ha tret pitjor nota. Els examinats no partixen amb les mateixes oportunitats, amb el mateix avantatge. Això repercutirà en l'acompliment del què obté la plaça, amb total seguretat, al traure pitjor nota (realment) serà menys competent, açò és, realitzar un pitjor treball. Queden fora els millors, es queden els recomanats. Així funcionaria amb poques paraules un tràfic d'influències.

b. Si "Ful·la", alcalde, concedix l'obra pública, quasi en exclusiva i a dit, a un promotor immobiliari, es produïx un frau a l'activitat econòmica i a la lliure competència. Per a començar es traça una línia entre ciutadans de primera (els que rodegen el càrrec públic corrupte) i de segona (la resta). És un avantatge que atempta contra la igualtat d'oportunitats i contra els principis més elementals del nostre sistema econòmic. A saber, "x" empresari obté fraudulentament una càrrega de treball en exclusiva que podria anar a parar a diferents empresaris, açò és, el repartiment de riquesa i oportunitats es menciona en Carta Magna. L'empresari, el promotor, el ciutadà recolza el tràfic d'influències? Recolza que "mengano" per ser amic de l'alcalde o del conseller es faça amb tot el pastís? Alguns es mengen la tarta, però deixen molles. Altres, la majoria minoritària, s'han conformat amb eixes molles pensant que algun dia els caurà "algun tros més gran". Però si tots som iguals, si tenim els mateixos drets, si vivim en una societat relativament justa, mereixen prosperar uns més que altres segons el parentiu o la força econòmica que tinguen amb el càrrec corrupte?


c. Si a més d'afavorir a determinat empresari es produïx una malversació de fons públics, com quasi sempre ocorre, ens trobem que, a més de ser danyada la lliure competència, s'espolia el patrimoni municipal, açò és, el que pertany a tots els habitants d'un municipi. La lliure competència permet que eixe municipi puga elegir entre diferents ofertes que li arriben per a realitzar una obra (per exemple) i elegir la més beneficiosa per a les arques segons criteris d'eficàcia i eficiència. És a dir, si es presenten en les mateixes condicions 5 empresaris per a fer una biblioteca, jo alcalde, responsable dels diners dels contribuents, tinc l'obligació d'optar per l'oferta més econòmica per a una mateixa qualitat. El problema, quan es malversen fons públics i es produïx un tràfic d'influències, és que el càrrec públic corrupte beneficia a un empresari afí encara que l'oferta d'este siga més costosa per a l'ajuntament, açò és, que hi haja perjuí econòmic per al patrimoni dels ciutadans. No té sentit pagar més per una cosa que val menys. És com tindre davant dos vivendes iguals, mateixos metres, mateixes qualitats, una amb un preu de 50 milions, una altra amb un preu de 40, i que tu elegires la primera: seria un atemptat contra el teu patrimoni, contra el teu compte corrent, contra els teus fons. El polític i l'empresari corrupte funcionen així.

d. Per què un càrrec públic, amistats a banda, decidix beneficiar a un particular a costa del patrimoni d'un municipi? Perquè eixe alcalde, conseller o president rep a canvi un suborn, açò és, una contrapartida per prevaricar, açò és, adoptar una resolució injusta, la decisió de primar l'empresari corrupte encara que l'oferta d'este esdevinga una malversació de cabals públics. Es produïx un transvasament de diners evidents: eixe marge que s'estalvia el corrupte o que guanya de més ix del poble, dels ciutadans, de la seua contribució en impostos (diners públics) i va a parar a la butxaca de l'empresari i del polític sense escrúpols: l'empresari rep l'obra en unes condicions molt avantatjoses; el polític rep un maletí, un parell de pisos a bon preu o un viatge amb tots els gastos pagats, tot a esquena dels ciutadans que t'han votat.


e. Així el polític, servidor del públic, es convertix d´esta forma en un empresari, servint-se de la confiança que els ciutadans han depositat en ell, per a fer negocis privats. Per això Fraga no volia constructors en el PP. Perquè no tenen càrrecs de responsabilitat per a fer els seus negocis particulars sinó per a salvaguardar les finances municipals i treballar pels seus conciutadans. Perquè amb el que recapta el seu ajuntament, comunitat o govern es complixen una sèrie de servicis comunitaris bàsics, és la potestat del polític gestionar-los. Quan es malversen fons, quan se prevarica, quan es dóna un cas de tràfic d'influències, és a costa dels ciutadans. No te'l descompten de la nómina i per això no te'n adones. Eixos diners que es perden i es repartixen els corruptes haurien d'anar destinats a altres fins socials que repercutixen directament en la qualitat de vida dels ciutadans: col·legis, guarderies, centres de salut, nous jutjats, més policies, carreteres. Tot això es queda en el maletí. D'on pensa la gent s'ixen eixes plusvàlues? Així funciona la corrupció, l'estafa.

f. Un exemple. Imagine's que jo sóc un intermediari en la venda de vivendes. Vosté vol vendre la seua vivenda, una vivenda que vosté taxa raonablement en 50 milions perquè és el preu de mercat (el veí va vendre fa dos mesos una igual per eixe preu). Bé, ara imagine's que jo parle amb un interessat en la seua vivenda i li dic: "jo convenç el venedor que el preu real no supera els 30 milions, accedirà perquè confia en mi, d'eixos 20 que t'estalvies me dones 10 a mi". Així, el comprador compra per 40 milions el que val 50. L'intermediari es porta 10 milions per la cara, el comprador s'estalvia altres 10. I què ha passat amb el que ven la seua vivenda? Que ha venut per 30 una cosa que val 50. Eixos 20 milions, se'ls han quedat el comprador i l'intermediari. Amb eixos 20 milions que ha perdut sense saber-ho podia haver comprat un cotxe nou, o dos places de garaig en el centre de Múrcia, o podia haver ficat a termini fix, o podia haver repartit entre familiars. Però se'ls va quedar el pocavergonya de torn.

g. Ara canvie "intermediari" "per alcalde", "comprador" per "empresari" i "venedor" per "tal municipi o tants ciutadans". On es diu "vivenda" per "sòl públic municipal". On es diu "cotxe" o "plaça de garaig" per "col·legi" o "centre de salut". Torne a rellegir l'exemple de dalt. Clar com l´aigua. A més per a més inri, encara que no es descompten del seu nómima, eixos cabals perduts, eixe patrimoni espletat, perseguirà el seu compte corrent tots els mesos. Com? Si l'alcalde ven patrimoni a un amic promotor per un preu baix, com fer una permuta desavantatjosa per a les arques municipals, hi ha menys diners que es recupera per a la caixa de què deuria. Si es recapta menys hi ha menys diners en caixa, i si hi ha menys fons en caixa, per exemple, no hi ha guarderia, la guarderia va en el maletí que es repartix el polític amb l'empresari (i que anirà a parar a les seues festes, capritxos i excentricitats). Si no hi ha guarderia municipal no et queda una altra que pagar una privada. Ja estàs pagant pels corruptes una altra vegada! Si el municipi no té places de residència d'ancians, has de cuidar dels teus pares, o potser has de contractar a una dona perquè estiga amb ells. Si s'haguera recaptat eixos diners potser existien fons per a escometre eixa residència, però tu, estàs pagant una altra vegada! És una "clavada" de doble entrada, parlant malament. És com si et galtejaran una galta i després l'altra. El curiós és que tu somrius i dones les gràcies (els votes a cegues).

h. La prova que es creix més sense corrupció és la següent. Si jo alcalde done l'obra pública al promotor que millor oferta fa per a les arques de l'ajuntament (més barata a igual qualitat) sense favoritismes, passarà: d'una banda eixe empresari contractarà obrers per a portar-la a termini (els mateixos que haguera contractat l'empresari corrupte) amb el que les ofertes d'ocupació no es ressenten, es crea treball en el municipi (igual o més); d'altra banda em quedarà més diners en caixa en l'ajuntament (no he malversat) per a encarregar noves obres amb què altres empresaris es poden beneficiar en concurs: així hi ha competència, mengen més empresaris, mengen més famílies, hi ha més diners en circulació, prospera més gent, és a dir, no queda tot en família, s'expandix amb major justícia retributiva i social. Com no he traficat amb influència, com no m'he quedat amb diners ni he regalat patrimoni, eixos diners el puc emprar en encarregar més obres, açò és donar més treball a més gent, açò és, crear més servicis per als ciutadans, açò és, dinamitzar amb més força l'economia local.


i. Tots guanyen, el ciutadà no capitalista també perquè ara no haurà de pagar 100 euros tots els mesos perquè cuiden de la seua filla en una guarderia privada perquè s'haurà pogut fer amb una municipal. Així s'ha creat més riquesa per a tots: per als empresaris que mouen l'activitat econòmica municipal; per als ciutadans que tenen millors servicis, més col·legis amb millors mitjans, més centres de salut o una plantilla més nombrosa de policia local. S'ha respectat la llei, s'ha sigut escrupolós amb la igualtat d'oportunitats i tot el municipi rep els beneficis del creixement. Qui ha dit que sense corrupció no es creix? Es creix més, demostrat queda.


Ara anem a desterrar definitivament la idea que amb el PP en la Regió de Múrcia hem prosperat molt i ens hem beneficiat tots. És una mitja veritat perillosa. Qualsevol ciutadà va a entendre la gran estafa en què ens han embarcat uns polítics sense escrúpols en convivència amb la classe empresarial més especuladora i antisocial que de tota Espanya. La dreta econòmica, mediàtica i política ha creat una il·lusió, un miratge per a enriquir-se. Anem a desmuntar-lo:

a. A l'empar d'uns tipus d'interés inusualment baixos, els governs del PP van posar en marxa una sèrie de lleis i iniciatives per a fomentar la compra de vivendes. Una llei del sòl com la de 1998, tremendament especuladora, que suposava de facto el seu alliberament (tot urbanitzable menys el protegit), propugnada amb el suport del sector empresarial espanyol a esquena d'altres agents socials. Es van propugnar avantatjoses deduccions per compra de vivenda mentres es reduïen i arraconaven les deduccions per lloguer. L'especulació salvatge com a forma de supervivència i negoci es començava a imposar. Privatitzacions, retall del gasto social, un canvi de model "a l'americana" que avançava a passos engegantits a Espanya, però amb major feresa en la Regió de Múrcia.

b. Al mateix temps els governs conservadors del PP adormen els controls públics, en alguns casos s'eliminen directament. Es depuren fiscals no afins a la doctrina, açò és, decidits a investigar les trames corruptes que començaven a sorgir. Es van desmantellar les fiscalies anticorrupció, els tècnics d'hisenda van passar a un segon pla i es va establir el silenci administratiu com un contracte social entre administració i ciutadans. Es va vendre per activa i per passiva que certes conductes corruptes eren necessàries inclús desitjables per a crear riquesa. Els ciutadans ho van creure i van confiar en els seus polítics després d'una crisi econòmica que va assotar a les grans potències occidentals, la de 1993. Açò va fer de caldo de cultiu perquè el ciutadà passara per la pedra. "O el prens o el deixes".

c. Curiosament un exèrcit de constructors i promotors va ingressar, més que mai, en les llistes del Partit Popular. Es va fer contra la voluntat anteriorment expressada per D. Manuel Fraga que es negava sistemàticament que persones pertanyents a este sector obtingueren càrrec públic amb les sigles del PP. No va pensar igual Aznar, qui començava a vore els resultats que obtenien personatges avantatjats com Zaplana i Valcárcel en les seues respectives comunitats autònomes. Eren garantia de negoci i finançament, per tant, portes obertes per als ladrilleros. Poc importava el perill evident que eixos empresaris de la rajola confongueren en moltes ocasions les seues decisions per a afavorir més que interessos generals, aquells particulars.
Empresaris i polítics neoconservadors units en un front comú, amb un sol fi: fer caixa a esquenes del ciutadà.

d. Com els tipus d'interés estaven tan baixos, eixia molt rendible demanar diners al banc. La gent s'endeutava per a comprar-se una vivenda, cotxe, vacacions; prompte van començar a fer-lo com a inversió més que com a necessitat encruelint-se el consum intern. El sòl va començar a encarir-se lluny d'abaratir-se per la llei del sòl i per les expectatives de construcció de vivendes. Es consumia molt, es demanaven crèdits per a tot, circulava diners, oportunitats d'inversió. Açò va crear una consciència de riquesa de què molts polítics es van apropiar, creant la impressió en què ciutadans que es creixia més per l'acció d'un govern que no per la conjuntura econòmica favorable a nivell mundial. Alguns, com Aznar Lopez, es van arribar a autodenominar "milacre econòmic", l'escassa acció política de l'oposició política va fer la resta.

e. Tots els anys es produïen pujades pròximes al 15-20% en el valor de la vivenda. El preu del sòl va créixer en 10 anys un 500% i el de la vivenda un 200%. Era rendible comprar pisos perquè als pocs mesos la teua vivenda valia en el mercat uns milions més. Com els bancs tenien liquiditat prestaven diners, i així, la gent seguia invertint. Era una espiral perillosa i insostenible però la set de diners, de fer negoci, de donar la pilotada, va fer que molta gent assumira un risc que no li pertanyia per sou i ocupació. Pensaven que mai es cremarien els dits veient que la classe política animava el consum desenfrenat "la vivenda està cara perquè els espanyols poden pagar-la" va arribar a dir un ministre d'Aznar.


f. Però els sous seguien estancats. El preu de la vivenda es disparava sí, però l'obrer seguia cobrant el mateix amb un treball molt precari. Es van congelar els salaris dels funcionaris. Es va deixar de fer obra pública. Es van estancar les inversions i es van ressentir els servicis públics: sanitat, educació, seguretat. Amb el PP en el govern es va reduir la inversió en el sistema educatiu, es va privatitzar la sanitat i es van reduir les plantilles de policia. Tots els ous es van posar en la cistella de la rajola, en un sector poc productiu. Milers de jóvens, la majoria mileuristas en el millor dels casos, es van quedar fora de l'accés a la vivenda. Es pagaven amb lleugeresa autèntiques barbaritats per immobles que pocs anys abans tenien un preu tres vegades inferior. I els bancs seguien prestant diners, sense parar. L'espiral tirava fum, s'iniciaven 800.000 vivendes tots els anys.

g I així se seguia fent negoci amb la vivenda. Molts propietaris i agricultors van vendre les seues terres a bon preu i es van convertir en nous rics, i al seu torn, els seus beneficis els tornaven a invertir en la rajola cegada pels diners fàcils. Es va produir un boom econòmic basat en l'especulació, la depredació del territori i la corrupció amb el suport de facto dels ciutadans. L'economia submergida es va unflar i els diners negres va començar a circular en forma de maletins. Tot el món a més, tenia els seus estalviets. El més normal del món, defraudar a Hisenda, cobrar part del sou en B, encadenar contractes temporals, explotar als immigrants. No existia control de l'Estat ni sobre el frau, ni sobre l'economia submergida ni sobre l'entrada d'immigrants il·legals. És més, es va promocionar que entraren sense papers i així a més de ser mà d'obra barata per als empresaris, serien també consumidors de vivendes. Mai es va fomentar tant la immigració il·legal com en els governs del PP, a pesar del discurs xenòfob actual.


h. Els governs del PP treien pit lògicament, tot anava sobre rodes. En la Regió de Múrcia es va elevar als altars a Valcárcel Cise. L'oposició mentrestant denunciava que el model era insostenible, que no es podria mantindre molt de temps, que el creixement tenia els peus de fang, que el preu de la vivenda no anava a créixer tota la vida. Va denunciar amb raó que es creava ocupació però ocupació precària, mal pagada, de baixa qualificació. Que la sanitat i l'educació estava feta uns rabosots. Que els nostres jóvens abandonaven els estudis precàriament per a ser obrers i comprar-se l'audi als 18 anys. Que faltaven metges, infermeres, policies. Que era un greu error no diversificar l'economia cap a sectors més productius i amb major valor afegit. Els ciutadans no els van creure, i no sols això, els van castigar electoralment, convertint-los en els enemics de la riquesa i el creixement. El que alguns municipis socialistes jugaren al mateix joc va acabar fent la resta.

i. Les denúncies sobre corrupció se succeïen mentres els ciutadans, hipnotitzats per la riquesa que veien al voltant, miraven per a un altre costat. Tots defenien que tenien millor qualitat de vida, no obstant, les estadístiques demostraven que era només una transitòria sensació psicològica, un miratge. La Regió de Múrcia era la comunitat autònoma amb els sous més baixos de tot Espanya, amb el major percentatge de treball temporal, la renda per capita s'allunyava de la convergència europea i nacional, amb el rècord nacional d'economia submergida i casos de corrupció oberts per la fiscalia. Al mateix temps s'encapçalen ratios tan preocupants com la Regió amb menys metges i infermeres per habitant. Faltaven policies i s'invertia poc en educació. La indústria, un sector sostenible capaç de crear ocupació estable i de qualitat, era arraconada com mai pels governs populars. Tot a la rajola, oiga!.

j. Es va construir un discurs nacionalista i faciló al voltant de les reivindicacions de l'aigua per a despistar el personal, perquè ningú no tinguera el focus posat en els negocis privats dels polítics i en els seus "cameos" amb els empresaris; l'enemic sempre fora. S'afirmava que no hi havia aigua per a regar però cada vegada es construïen més resorts i es projectaven 30 camps de golf amb milers de vivendes adossades. Es demanava "aigua per a tots" mentres es llevaven cabals als agricultors per a garantir el consum d'aigua de boca, és a dir, que no faltara aigua per a la rajola.
Els polítics corruptes, amb les campanyes que pagaven els empresaris corruptors, van vendre que un senyor roín ens llevava l'aigua dels pobres agricultors i que això estava molt lleig. Però l'emprenyament no era eixe, el bloqueig del tub el que feia perillar era al sector de la construcció.
Aznar va projectar un transvasament de l'Ebre insostenible per a Llevant, aigua molt cara que no podrien pagar agricultors però sí els promotors. En cap moment es va dir a qui anaven destinats els cabals, simplement es posaven a disposició per a qui volguera comprar-los. Qui podia comprar-los? No cal ser molt llest per a adonar-se d'açò. Vaja negociàs per als grans era el maleït tub de l'Ebre. Però els ciutadans van creure que l'aigua era per als pobrets hortolans. Els van creure una vegada més.

k. Es van oferir desaladores, aigua alternativa, estalvi, depuració, modernització, però la gent només volia l'Ebre. Es pensava en la salmorra (un problema tècnicament resolt) però ningú s'immutava davant de les pretensions del govern regional per a urbanitzar espais naturals com Calblanque o La Zerrichera. És la incongruència social més absurda. L'espiral especuladora havia arribat a la seua cima. Un foto ho resumix tot: la TV autonòmica es concedia a un grup empresarial compost per promotors sense experiència en el món de la comunicació. Les llicències de ràdio es donaven totes a grups afins a la dreta conservadora. La pluralitat informativa desapareixia i les xàrcies clientelars es feien amb un pes cada vegada major que abraçava més i més influència social.


l. Algunes informacions començaven, tímidament, a descobrir el pastís. Alts càrrecs del PP o els seus familiars directes estaven associats en nombroses societats amb potentíssims empresaris de la construcció. Ningú es va immutar. Curiós el creixement d'una promotora autòctona en només 5 anys amb l'aval d'una poderosa caixa d'estalvis que va assumir un risc financer que va impressionar als experts en la matèria. Però ningú no sabia res, i el que és pitjor, ningú no volia saber res. Més resorts, més rajoles, més pilotades, més martingales. Tot el món enviscat, ofertes de treball, endolls en els concursos, persecució de l'oposició política, censura informativa amb mitjans de comunicació silenciat pels diners de la subvencions. Bacanal absoluta, pallera oberta. Quant de temps podia mantindre's esta escalada?

m. Mentrestant a Regió de Múrcia perd la batalla de la imatge a Espanya i Europa. Les eixides de to d'alguns polítics i l'actitud agressiva cap als nostres veïns procuren una mala imatge dels murcians en l'exterior. "Aigua per a Golfos" i "Corruptes per a Vots" són lemes que es comencen a escoltar a Madrid, Sevilla o Barcelona, també a Brussel·les o Londres. El suport social als corruptes escandalitza considerat pels nostres veïns com una mostra palpable de subdesenrotllament social i cultural. Algunes denúncies a Brussel·les i en les institucions espanyols danyen la reputació d'una regió xicoteta però massa ambiciosa, bronca i amb dirigents amb escassos escrúpols. Ningú es fia de nosaltres, desconfien perquè la nostra avarícia i les nostres incoherències xoquen amb el sentit comú dels altres. Este punt en contra no ens va fer com és lògic cap favor.


El paradís pareixia donar-se lloc en la Regió de Múrcia, però un dia tot va canviar.....

a. Els tipus d'interés comencen a pujar davant del risc inflacionista, hi ha tants diners en circulació que els preus pugen amb massa puixança. Açò repercutix en l'euribor, que és l'índex sobre el qual s'estipulen les hipoteques a Europa. Així l'hipotecat veu com cada vegada ha de pagar més interessos i la seua quota mensual s'eleva. Mentrestant els sous seguixen estancats, per la qual cosa es nota una contracció forta de la capacitat de consum, és a dir, s'arriba a final de mes amb dificultats i la capacitat de gasto és menor.


b. Explota la bambolla immobiliària. Deixen de pujar els preus de la vivenda. És més, comencen a baixar. S'acaba així amb el període desenfrenat de pujades donant-li la raó a aquells que van avisar que açò acabaria sent més un problema que una inversió. Si abans es comprava per a guanyar-li un pic cada cert temps al pis, ara s'estava desvalorant la vivenda. Això comprometia les inversions. Això ho complicava tot molt més. Molta gent comença a posar-se nerviosa, la confiança econòmica es ressent.


c. Els bancs deixen de donar crèdits perquè no tenen liquiditat, han prestats massa diners a gent poc de fiar que no pot fer front als pagaments i així la crisi de les hipoteques subprime en EUA amenaça el sistema financer mundial. Els bancs no es fien entre ells en les subhastes interbancàries. A més moltes caixes d'estalvi han adquirit massa risc en inversions immobiliàries el que agreuja enormement el problema. Han apostats massa diners en una rajola que perd valoració a passos engegantits.


d. Si no es donen crèdits, a més no es donen hipoteques, no es compren vivendes. A més les expectatives creades amb la punxada de la vivenda fan que la gent espere que abaixen els preus per a comprar-se una casa. El FMI ha estipulat recentment que els preus han de caure almenys un 20%. Qui vullga vendre sa casa ha d'abaixar el preu, i encara així no es ven. El problema comença a ser preocupant i el panorama, desolador.


e. Es frena el consum, augmenta la inflació. La conseqüència és que les empreses obtenen menys beneficis. Elles també estan endeutades i els tipus d'interés els fan mal. A més el sector immobiliari, tan puixant estos anys, fa crack perquè no venen res, alguns promotors comencen a posar preus de cost per a donar-li eixida a l'estoc encara que no s'aconseguisca un benefici.
Això implica que comencen a tirar a treballadors per a quadrar els seus comptes, ja no es ven
, no cal personal, es disminuïx la producció, per tant, sobra mà d'obra. Així en tots els sectors, però en la construcció amb major força. El refredat no obstant amenaça de convertir-se en grip.

El panorama és el següent:

a. L'obra d'enginyeria economicoempresarial ha sigut un èxit. Els grans capos de la rajola han fet molts agostos consecutius ajudats pels polítics d'esta Regió i la innocència de milions de ciutadans.
Han donades enormes pilotades, han requalificat grans extensions de terreny rústic i han sigut beneficiats en nombroses decisions politicoadministratives. Els seus comptes corrents estan a sobreeixir. Les seues fortunes s'han fet a la nostra costa, amb la nostra suor, amb la nostra hipoteca per un bé el valor del qual està unflat. Són més rics que abans i nosaltres més pobres que abans. Per què dic açò?

b. Han especulat amb un dret constitucional, és de la vivenda. Durant anys ens van vendre que el raonable era comprar vivendes, que era una gran inversió, un gran negoci, un paradís sense fi.
Nosaltres, amb els mateixos sous que fa deu anys, ens vam hipotecar a 40 anys per a pagar pisos que estaven sobredimensionats en el seu preu entre un 30 i un 50% del valor. És com pagar un euro per un xiclet o 1000 euros per un mòbil dels normalets. El més greu, ho vam fer
amb un enorme somriure en la boca.

c. Durant eixos anys ells es van enriquir mentres que nosaltres pagàvem els seus festins. Però tots pareixíem contents perquè pensàvem que havíem comprat per 50 una cosa
que en dos anys valdria 60. Era un engany. Nosaltres no ho sabíem, ells sí. Molts d'eixos grans capós de la rajola han venut les seues accions just abans de l'explosió de la bambolla immobiliària. Altres han diversificat les seues actuacions. La majoria té resolta la seua vida i els diners a bon recapte en un paradís fiscal. Només els passerells que es van ficar a la construcció sense ser professionals es van a donar el colp de la seua vida. Han comprat terrenys a preus desorbitats per a construir unes vivendes que no es vendran, i per a això han empenyorat
els seus negocis, estalvis i comerços. Hauran de tancar, renegociar deutes que pagaran tota la seua vida, i com no, haurà de deixar en la desocupació a molts dels seus treballadors.

d. Els ciutadans ens vam trobar amb la gran estafa, endeutats, hipotecats. Anem a estar pagant 4o anys de la nostra vida per una hipoteca de 50 milions més interessos per a un pis que en un any o dos no valdrà ni 30 milions. I així amb mil exemples, posen les xifres que vullguen.
Qualsevol immoble o terreny que hagen comprat els últims anys valdrà la mitat en un horitzó pròxim, però vosté seguirà pagant per a tota la vida el seu preu original, l'unflament. És un empobriment brutal, és una ruïna. El colp psicològic és major. És una estafa en tota regla.

e. Com augmenta la desocupació, molta gent corre el risc de ser despedit. Eixa gent ni tan sols podrà pagar l'hipoteca i el banc els embargarà. Però açò només fa traslladar el problema al banc, que sense liquiditat, res pot fer amb un pis que val la mitat i que a més no es ven perquè el mercat està trencat. Això estrangula encara més als bancs, que no donen més crèdits per al sector immobiliari. I volta a començar. Alguns comencen a pensar que potser no va ser tan bona idea posar tots els ous en la cistella de la rajola. Molt tard.

f Als grans capós no els tremolarà el pols per a tancar els seus negocis i anar-se'n al Carib a tot luxe. Despediran als seus treballadors i a bones hores ens vam conéixer. Milions de vivendes quedaran buides en els municipis d'esta Regió, buides, altres mig alçar. Obrers, llanterners, electricistes, a la desocupació. Ells han tingut molt de treball sí, però també s'han endeutat per damunt de les seues possibilitats. És la peix que es mossega la cua. Eixa gent ja no consumirà, no anirà de compres, a restaurants, de viatges pel que estos negocis també es vorien afectats, hauran de despedir a més gent, etc, etc i volta a començar. Podrà pagar la seua hipoteca, el seu cotxàs? El dubte. A on va? No hi ha teixit industrial, no hi ha alternativa.

g. Què ha passat en la Regió de Múrcia? Li hem fet el llit als capos i als polítics corruptes.
Altres comunitats també han construït però han diversificat més la seua activitat. Els partits de l'oposició porten anys demanant un canvi de rumb per al model econòmic. Valcárcel, el PP i els ciutadans han censurat eixe discurs. Creien que este núvol de fum anava a durar tota la vida. No s'ha apostat per la indústria, per la innovació, per la modernització de la nostra agricultura. No s'ha aprofitat l'època de vaques grosses per a tindre una collita segura per a quan arriben les flaques.
Els casos de corrupció i la nostra mala imatge fan desconfiar als estrangers que ja no invertixen com abans avisats de la situació que es viu ací i les estafes immobiliàries que se succeïxen. Hi ha destins més econòmics i segurs en l'Europa de l'Est, per exemple Croàcia.


La conclusió és que els governs del PP han empobrit enormement als ciutadans de la Regió de Múrcia; també alguns del PSOE que han jugat al mateix, ningú no ho nega. Ha sigut una gran estafa. Ells, els grans empresaris i els seus acòlits, seguiran passejant en Mercedes i anant de vacacions al Carib, la crisi no els afectarà, o els afectarà menys perquè tenen el rebost ple (sempre l'han tingut). Però el ciutadà que tan alegrement ha plegat el cap i besat els seus peus es queda penjat, amb una pèssima ordenació del territori, amb ciutats fantasma, amb espais naturals destrossats per la rajola, amb ciutats insostenibles sense servicis socials, amb problemes de trànsit, amb un model econòmic que ha fallit. Sense diners, hipotecats pagant per una cosa
sense valor i volta a començar. Els llestos han guanyat. Encara no ens hem donat compte? Ja caurem.

Per això, quan veig com un poble sencer es llança a besar-li els peus al corrupte, m'escandalitze.
Pobres ignorants, no saben el que els espera. Eixos mateixos són els que han arruïnat les vostres vides. En uns anys els maleireu i esollireu pel carrer. Mentrestant al murcià sempre li quedarà Zapatero.... la culpa sempre és de Zapatero.