divendres, 18 d’abril de 2008

desfasaments còsmics



"Na Glòria és una senyora que em guarda el pis que tenc al passeig de Gràcia. Ella és de Chiloé i es veu que allí són així de bona gent i amb dos mesos de venir a fer net ja li vaig dir que s'hi podia quedar perquè jo mai no hi som. Ja me tenia les habitacions de na Martina i meua preparades i va ser arribar i començar a viure-hi. Na Glòria té el puntet aquest de bruixa misteriosa, l'accent, potser, i vaig pensar que li podria explicar tot a ella i que me donàs algun consell. La vaig fer seure al sofà i li vaig fer apagar la tele. La seua imatge immediata és asseguda al sofa amb el comandament a una mà i un cigarro a l'altra. Pobra, quan hi ha na Martina ni la deix mirar la tele, ni la deix fumar però se'n va a la terrassa i se fa un piti de tant en tant. Vaig ser molt directa amb el meu relat a na Glòria
-es va obrir la porta de l'ascensor i davant nostre un desert. vàrem estar fent voltes i no trobàvem res a part de més cabines d´ascensor. El més al·lucinant, però era que aquells ascensors et portaven a mons diferents de costat, cap per avall, i vàrem veure coses increïbles, gespa blava, superfícies immenses de plàstic blanc, i un senyor que conduïa un autobús que ens ho va explicar tot una mica com anava i al final ens va dir que érem al futur, després un dia me vaig tirar dins una piscina i, quan vaig treure el cap, en lloc de sortir a la mateixa piscina vaig sortir a la de Campos
-vares provar de tornar-t'hi a ficar?
-sí, mil vagades, però va ser impossible
-i tu què vols ara?
-a mi m´agradaria molt tornar a veure en Rafel però és tot tan rar que no sé si és bona idea
-i en tot aquest temps no l'has vist?
-no, però sé on l´he de trobar
-si és el que vols, tard o prest hauràs de prendre una determinació però primer hauries de saber en quina situació es troba ell, tu te'n recordes de tot?
-jo sí, perfectament
-bé, això no vol dir res, aquests desfasaments còsmics ens afectes a tots de manera diferent, si ell ha tornat, jo juraria que també se'n ha de recordar però també és possible que no, si te'l trobes deixa que parle ell primer
-no me'l trobaré, si no el vaig a cercar
-que sí, dona, hi ha uns engranatges ocults que perquè m'entenguis són una espècie d'imants, com penses que s'organitza l'univers? les persones, a partir que vàrem esdevenir intel·ligents, ens vàrem convertir en les pedres angulars dels mecanismes de la matèria. El problema és que aquesta condició intel·lectual, que ens va pujar a l'estatus de micromàquina còsmica, per dir-ho d´alguna manera, també ens afecta a nosaltres mateixos, és a dir, no només pensam sinó que també sabem que pensam, és inevitable, i ho sabem precissament perquè pensam, i això és la gran contradicció del cosmos, per això no funciona, per això tanta incoherència, i per això tens els problemes que tens
-i tu creus que trobaré en Rafel?
-seguríssim, no en tenguis cap dubte, és tan probable que te'l trobis com que aquell cactus petit arribi en terra si el tiram per la finestra
-i com és que encara no ens hem tornat a veure
-això passa quan encara hi ha algun desajustament, si no l'has trobat és perquè no te l'havies de trobar però ja te dic jo que ara sí que t'ha arribat el moment, basta veure't
-Glòria, te puc ser sincera?
-digues
-jo de tot això no me crec res, fins i tot estic més disposada a creure que he tornat loca i que tot el que t'he explicat no són res més que els deliris d'una psicòpata
-tu mateixa, però jo te veig perfectament...
-torna a començar que no m'estic enterant de res
-els éssers humans som un estadi molt ocasional de la matèria, molt prescindible, casual, aleatori, som només una de les infinites formes que la matèria ha triat per perpetuar-se al llarg dels milers de milions d´anys, però ara resulta que no funciona, que la reproducció humana és una dinàmica massa poc pràctica pel seu progrés
-pel progrés de qui?
-de la matèria, dona, no ho entens? les persones no som res més que un sac organitzat d'àtoms que enamorant-nos i reproduint-nos duim a terme la rutina de l'evolució de l'existència física, no hi ha ni una sola partícula del teu cos que no hagi existit des de sempre, és només la manera com l'univers se reorganitza
-o sigui que és com si estiguéssim al seu servei
-no exactament, nosaltres som la matèria en si, el problema és que tenim vida social i forma concreta perquè, en principi, era una manera més de totes les que tenia l'Ens per funcionar, però ara resulta que no, que el cosmos veu que les persones no som la manera més ideal de manifestar-se el món, tot el contrari, esteim causant molts problemes precisament per la nostra autonomia i ara la història universal ens vol, si no extingir automàticament, rellevar progressivament d'aquesta responsabilitat, per això el teu amic està tan desorientat, ell és una de les primeres víctimes
-o sigui que tots els nostres sentiments, quan estimam una persona, ens casam, tenim fills, i tot plegat tot això no és més que una forma pràctica que ha trobat la matèria dins la seva història per entretenir-se?
-per mantenir-se en vida, i és només una dels milers de tàctiques que ha duit a terme durant tots aquests milers de milions d'anys
-i ara ja se'n ha cansat perquè veu que no funciona i ens vol treure del mapa
-ens vol d'alguna manera alliberar de tal responsabilitat, pensa que en darrer terme tot se redueix a la reproducció o que estimar una persona no respon a cap altra conseqüència, fins i tot ens hem de posar preservatius, no ho entens? l'amor és de tots els processos psicològics el primer de tots que s'atrofiarà perquè deixarà de tenir sentit, el teu amic està afectadíssim d'aquest nou estat antropològic, és un dels pioners de la decadència humana
-pobre"

Joan Miquel Oliver, El misteri de l'amor





1 comentari:

Nomdedéu ha dit...

Jo que he fet vacances a Chiloé, dic que si, que la gent és així de genrosa.