dilluns, 22 de setembre de 2008

Què fou del liberalisme?


No em puc considerar un liberal. Imagine que en la configuració ideològica de cadascú, hi ha factors que pesen molt i, tant la classe social com l'educació acaben per ser determinants. Si ets de classe treballadora i t'eduquen dins del concepte de Fraternitat cristiana, has d'acabar per força, a la socialdemocràcia o més enllà. Tot i això, el liberalisme entra dins de la meua particular llista de "Ideologies decents" m'explique: Hi han cosmovisions que malgrat no compartir-les, estic disposat a dialogar amb els seus seguidors i les considere "una opció". Hi han altres amb les que no. Ho sent. No tot és tolerable.

Quan sent la paraula liberal, de sempre, em ve a la ment la imatge de Winston Churchill: Un bon vivant amb posat aristocràtic, refinat i amb una cultura i humor exquisits; amb una visió un poc classista de la societat però que no li va tremolar el pols a l'hora d'identificar i combatre el pitjor mal que la història d'Europa va conèixer. Mentre la resta del dretam Europeu mirava cap a l'Alemanya dels anys trenta amb una barreja d'admiració i desconcert i un molt d'alivi per vore que algú s'enfrontava de bo al "dimoni comunista" , el primer ministre britànic va entendre que no es podia vendre vora dos segles de valors il·lustrats a una colla de dobermans per simple por.

Tal vegada el model és massa elevat, però quan mire al meu voltant, pocs, per no dir cap dels pretesos "liberals" passen l'examen. A la nostra benvolguda Espanya ni ho intente. No ha sigut mai un bon terreny per al liberalisme, que li anem a fer. Ara que, pretendents no li falten. Tot el batalló mediàtic de la dreta espanyolista està plé de liberals. Un liberalisme que curiosament no els impedeix fer colla amb el sector més fosc de la jerarquia religiosa ni fer la vista grossa davant certes violacions dels drets de la personalitat, que es suposa que varen ser la joia de la corona del liberalisme clàssic. Obviament queda molt més acord amb els temps dir-se liberal que "Guardià del caciquisme hispànic". El cas és que la dreta mediàtica es troba desconcertada. És el que passa quan t'amagues sota una paraula que to et creus i et penses que repetint quatre frases apreses ja dones el pego i seguir sent el mateix fatxa de sempre sense sospita. "Bush és bo" "l'estat en l'economia molesta" era el mantra que aquesta gent repetia per a espantar els seus dimonis. Doncs ara resulta que Bush el bo ha clavat de plé l'estat (el seu presupost almenys) dins del mercat. El cas és que açò ha bastat per a que la nostra colla de liberals se li desquadre l'equació i li provoque un cortocircuit mental.

En menor mesura ha passat una cosa similar als Estats Units, els pensadors del sistema amb una crisi d'identitat de cavall preguntant-se cóm ha pogut fallar una màquina tan perfecta. Angelets!, per ahí ja va passar l'enginyer del Titànic. I es que quan es desvirtúen les ideologies i acaben només usant-se per a justificar l'avarícia i altres disfuncions de l'ànima, passen aquestes coses. No sé, jo imagine que qualsevol ideologia és un referent front aquest món complex però seguir-les exigeix una mica de coherència ni que siga per pur equilibri mental. I no es pot mostrar eixa autosuficiència bravucona de cow-boy i fugir sota aixopluc quan comencen a xiular les bales.

2 comentaris:

aurora ha dit...

Crec que tens una miqueta idealitzat Churchill... fes-t'ho mirar.

Marc Sack ha dit...

No és eixa la qüestió, i crec que l'esperit del que he escrit està prou clar, a no ser que sigues de les que pensen que o ets d'esquerres o ets un feixista. Sense grisos.