dissabte, 24 de maig de 2008

Des de Bulgària


Eixe és el nom que rep la nostra capital per part del peperam més ultradretós arreu l'estat. Sembla que els habitats d'aquest país de l'Est d'Europa tenien una mena de "norma consuetudinària" per la qual les parafernàlies congresuals només eren un mer formalisme per a legitimar la proclamació d'un lider prèviament escollit per la cúpula del partit (únic). I clar, com aquesta gent de la ultradreta espanyola són demòcrates de tota la vida, doncs no volen açò per a ells. Com si els anteriors líders galàctics hagueren sigut triats d'una forma completament democràtica i amb pluralitat.

El que m'estranya molt és la poca repercussió que tota la moguda aquesta està tenint dins del món valencianista, almenys a la xarxa. Pense que hi ha un cert vici que ens fa pensar que, com que passa a Madrid, no forma, ni ha de formar part de la nostra agenda d'esdeveniments. Gran errada. Ens agrade o no, el que passa als cenacles de la capital de l'Estat ens afecta i hauríem de estar al tant, més encara quan és el partit que ens (des)governa el que està a límit del trencament, més encara quan el nostre president està prou clavat en la crisi, més encara, en definitiva, quan el desenllaç del culebró tindrà lloc al cap i casal.

Es por pensar que exagere quan parle de trencament, al capdavall, pitjor estava el PSOE fa deu anys i no només es mantingueren units sinó que ara governen l'Estat. Bé, jo considere que la dreta espanyola té una serie de característiques que van a jugar a la seua contra en aquesta crisi. En primer lloc una inexistent cultura del diàleg i eixa innata tendència a vore la sana discrepància com un handicap. En segon lloc, un fet que sovint passa desapercebut però que convindria analitzar: El partit popular no té una ideologia de fons que els unifique i a la que fer referència en temps d'adversitat. Quan el PSOE estava en crisi, hi havien de renovadors, d'immovilistes i de tota tendència però, una volta acabada la refrega, algú apel·lava al terme "socialista" i tots es sentíen baix aixopluc, tots eren de "la família socialista" i els rivals, estava clar, que eren els de fora. Al partit popular s'ajunten un bast conglomerat d'ideologies molt més diverses del que sembla des de fora que es podríen classificar a grosso modo entre els provinents de la UCD i els provinents de AP. Per a ajuntar-les es va fer necessària la refundació del partit allà per les darreries dels vuitanta i va fer falta quasi una dècada per a consolidar el lideratge d'Aznar i tindre el partit preparat per a l'assalt al poder. Eixa fórmula de diverses ideologies unificades sota el lider carismàtic els ha funcionat i, tot cal dir-ho, amb bona precisió, durant un temps fins al punt que el simple fet d'haver sigut tocat pel dit de L'Excels, li ha donat a Rajoy una legitimitat que seria impensable en qualsevol altre col·lectiu. La cruesa de la realitat, però, li ha llevat el que li va ser donat per la Gràcia i, sense un lideratge fort, el partit comença a fer aigües sense remei. Sembla que l'olla a pressió de la uniformitat ha acabat per esclatar i ho hi ha cap consigna, motiu ni cabdill capaç d'ajuntar els trossos.

La cosa pinta prou mal per a aquesta gent i tal volta la meua anàlisi siga prou apocalíptica i tot acabe en un no res, però em fa l'efecte que tot el que està passant al principal partit valencià acabarà per tindre repercussió en el mapa polític del nostre país. Hauríem d'estar al tant.