diumenge, 4 de gener de 2009

Records (un xicotet fragment)

AIXÒ NO ÉS PER A MI

-I què esperaves?- li va dir el rector

-No sé, una fusió perfecta amb l´univers i ser un il·luminat i un pou de saviesa eterna on la humanitat es veiera reflectida.

-Ja! -va contestar el pàrroc sense poder reprimir-ne- La humanitat està per a pocs reflexos. Més a missa hauries d’anar, que és més senzill i no et jugues el cap d’eixa forma.

-Però no crec.

-I això? per què?

-Perquè el cristianisme és retrògrad i repressiu

-Sí doncs la teua filosofia oriental no farà pudor a sagristia però les meues velletes gaudeixen del sexe més que tu segur, rei meu.

-Això és perquè estic en cicle.

-Ah! O siga que ara t’estàs carregant per a després tornar al sexe fins que et vinga la paranoia.

-No exactament però sí, més o menys.

-Mira fill, com a rector i com a amic, si vols sentir-te bé agarres els teus diners i fas alguna cosa bona per a la humanitat.Pots invertir per a que el poble prospere, mira, això no estaria gens malament! i de pas fas negoci, però deixa’t de budismes que així no vas tu bé.

-Doncs sí!,-va dir com si el cap s’hi haguera il·luminat per un moment- vaig a invertir, tots els meus diners i vaig a viure de rentes,I el meu oci el vaig a transformar en escriptura.

I ací, benvolguts lectors, es produeix una estranya i inesperada fusió entre el meu teclat I esta cosa anomenada història que tracte de contar:

Hauria de retrocedir molt de temps enrere per a tindre una visió en perspectiva de tot aquest assumpte.

Probablement a un temps on les mateixes combinacions de paraules que anava creant em varen succionar fins al seu nucli quedant jo completament sotmès i a la seua disposició. Marejat amb crueltat per una voluntat de la qual era impossible reeixir-se, Com si jo fora un feble personatge traslladat a un mon aliè al que vivim i del qual no podia tornar-hi.Millor dit, el món era el meu de sempre però la història em governava.


És una cosa que de vegades passa i és el fatídic instant de la gran confusió. És una cosa per desgracia inevitable i no vull entrar jo...


CRÒNICA D’UN POBLE

Jo vivia a un poble a cent cinquanta kilòmetres de la ciutat. Un poble xicotet al costat d’un altre ni massa gran ni massa petit on hi havia un bar, una farmàcia i un bordell, I un senyor capitalista amb cavalls, I una fàbrica que tirava fum pel fumeral.

Jo vivia a un poble com dels que ja no hi queden.

Un poble amb sortidor de benzina, Un poble entre muntanyes trencadisses que miren la mar. Jo volia haver nascut ací i tindre la meua història entrellaçada amb les històries particulars d’aquesta gent que s’ha fet la meua gent.

Jo volia no sentir-me un estrany i sovint, molt sovint, em sentia.

Néixer.

Potser aquest dolor només siga tornar a néixer. Cremar el meu arrel i deixar-lo créixer ací per a veure si eixa fusta cremada pot enverdir i fer ressorgir un home nou, Un trencament amb tot allò que una vegada he sigut, Un quedar-me ací per sempre creixent al sol i no moure’m ja mai més.


Deixar de ser humà per a ser arbre i no sentir, I eliminar el meu cervell per a deixar pas a un creixement etern i sense límits, i que la lluna decidisca els meus fruïts i així sentir el tacte dels homes al replegar-los.


2003, I sembla que va ser ahir.