dijous, 21 de febrer de 2008

Als que ensenyeu


Tal volta una de les coses més fosques del franquisme fou el cop de gràcia que tot l´entramat de renovació pedagògica que va eixir a la llum durant el procés republicà, va rebre per la hegemonia dels colpistes rebels. De la estela deixada per la Institucion Libre de Enseñanza, passarem a un nacionalcatolicisme on l´alumne era concebut com un ésser ple de passions insanes i amb una tendència natural a la desviació, la qual calia ser contundentment corregida i on la violència era el mètode considerat més adient per a fer-ho. No cal dir que l´idioma matern del alumne no era tingut de cap manera en compte i, més que formar persones, el que lis preocupava era la producció de súbdits submisos obedients i productius. L´engranatge perfecte per a que la maquinaria del Nuevo Orden funcionara a la perfecció.

La República s´havia posat com a prioritat la culturització d´un poble eminentment analfabet i, per a tal fi, es va anar construint un sistema d´educació universal on la figura del mestre era dignificada d´una forma fins a eixe moment inimaginable. La guerra i la repressió varen literalment arrasar amb tota eixa estructura i amb bona part dels que en havien tingut relació. De totes les professions, el col.lectiu de mestres de la República va ser segurament amb el que la repressió feixista es va cebar d´una forma més contundent. El seu lloc, per contra, va ser cobert per persones a les quals, més que preparació i professionalitat demostrada, el que se lis demanava, era adhesió sense titubejos als valors amb els que els vencedors pretenien reeducar les noves generacions.

I així varem estar durant dècades, amb un sistema educatiu monopolitzat per l´Església preconciliar. Una Església amb les mans tacades de sang i amb certes ganes de redreçar tot allò que ells consideraven que la República havia malmès, les bones costums, la primacia del dogma sobre la raó i la inseparabilitat del fet religiós i d´allò públic.

Com va passar amb altres àmbits socials i del coneixement, no va ser fins als anys seixanta, que una nova generació de docents va començar a mamprendre el que actualment es coneix com a Renovació Pedagògica. Al nostre país (1) va començar a prendre força aquest fenomen des de l´any 1964 en endavant. Influenciats per la pedagogia de l´occità Celestin Freinet, es va formar al voltant de Lo Rat Penat, un col.lectiu de mestres preocupats pels problemes que patia l´escola d´eixe moment, que eren els d´una escola tradicionalista i reaccionària, que no tenia en compte la personalitat de l´infant ni el seu context social ni, per suposat, la llengua pròpia de l´àmbit cultural on es trobava immers.

Davant d´aquest tenebrós panorama, els nous educadors plantejaren uns nous objectius que passaven per la introducció del valencià a l´escola, per concebre l´educació com un procés de formació autònoma, personal i d´integració activa a la seua pròpia comunitat, així com contemplar el xiquet com a vertader punt de partida i d´arribada de l´acte educatiu. Varen sembrar la llavor de l´anomenada Escola Valenciana, i els primers fruïts no es varen fer esperar: als finals dels seixanta va obrir la primera escola d´ensenyament en valencià: La Tramuntana, que va ser seguida per La Nostra Escola Comarcal (1973) i la Gavina (1974) aquest mateix any, la Universitat de València va començar a impartit els cursos de Lingüística Valenciana i la seua Didàctica, amb 390 alumnes matriculats, xifra que va arribar fins a 1733 l´any següent.

Seria massa llarg continuar enumerant la gran quantitat d´iniciatives de tota mena que durant els primers anys de la dècada dels setanta varen sorgir amb l´objecte d´impulsar l´escola valenciana, però crec que no podem deixar passar l´oportunitat de citar els primers manuals d´ensenyament de valencià per a xiquets que es té constància. Aquests llibres són: veles i vents, de Ferran Zurriaga i Manuel Boix; i El llibre de Pau, de Maria Victòria Navarro, Teresa Pitxer i Alfred Ramos.

L´encetament de la transició i les creixents reivindicacions polítiques de l´autogovern per als valencians varen omplir d´expectatives i il.lusions a tot aquells que s´havien embarcat en l´apassionant i necessària aventura que suposava el retrobament d´una escola democràtica i educadora amb el poble que havia de fer-la servir. El desenvolupament posterior dels esdeveniments, cosa prou comentada i de la qual pensem no toca parlar ací, varen fer que bona part d´eixes expectatives anaren apagant-se, però el que és clar és que la seua lluita no va ser debades, que tot allò positiu que el nostre model d´escola pot tindre actualment, ho devem en bona mesura als mestres i pedagogs compromesos que durant aquells anys lluitaren per a que la fi de la dictadura arribara també a les aules.

Avui vos vaig a recomanar un llibre que és indispensable per a conèixer el que va ocorrer a les escoles valencianes durant els anys setanta, per a entendre cóm la incomprensió i la ignorància pot tombar el treball honest i l´entrega per al seu poble d´una gent que ni tot l´or del món seria un sou suficient per a pagar la seua tasca. És un llibre on es narra la part més fosca i conscientment oblidada de la història recent valenciana. Tot el que es conta és real i va ocórrer a Barx, un poblet de la Safor. Però en realitat va ocórrer a bona part dels nostres pobles i ciutats:

GÓMEZ LABRADO, V, La mestra ,3 i 4, València, 1995

(1) Totes les dades senyalades des d´ací, han sigut extretes de: VVAA, Temps de foscor, la premsa de l´Horta Sud durant el franquisme, Servei de publicacions de l´Ajuntament de Catarroja, 2003.