dissabte, 19 de gener de 2008

Pactar amb el dimoni


M´agrada la web Cristians pel valencianisme. Dins d´una societat com la nostra, amb un dèficit tan gran d´allò que s´anomenat "Centre progressista", el fet que aquestes persones, des de dins de la pròpia Església, ens llancen una proposta com aquesta, on es dona cita el millor Personalisme amb un Cristianisme culte, moderat i obert a allò extern, i que a més es faça contextualitzant les seues creences dins del poble que els envolta i del qual hi formen part, em sembla una cosa digna de lloança. Sí, ja ho sé, estic admirant-me d´una cosa que hauria de ser del tot normal. Què no estem a Europa, al segle XXI i la democràcia sembla arrelada? però és que, malauradament, els que considerem que una altra Església és, a més de possible, necessària, no trobem amb facilitat textos amb la lucidesa del que a continuació transcric:

Pactant amb el dimoni:

Em dóna una llàstima difícil de pair vore com tot i la ingent quantitat de mitjans de que vivim envoltats per discutir, compartir, deprendre i ser informats, el moll dels assumptes que ens haurien d'importar romanen impol·luts i ben manipulats, tal com si el progrés no s'haguera adreçat més que a fer-nos més suros.

Que les grans empreses no es dediquen a fer alta filosofia moral, crec entra dins del realisme, fins i tot en este món del joc de poder en que s'han muntat, que els partits no siguen reservoris de reflexió i responsabilitat forma, desgraciadament, part de la seua cursa per guanyar les eleccions en que es juguen i ens fan jugar tant. Ara bé, sempre vaig intentar creure que al sí de la nostra Església hi havia un think-tank preocupat pels valors i amb una visió més enllà de les conjuntures i amb propòsits ètics, més o menys encertats segons els corrents, però no marcats per la improvisació i la confusió.

Resulta, en canvi que això ha passat i passa, tot i el Concili Vaticà II i les reformes populars que el cristianisme ha vist nàixer al segle XX, perque les jerarquies catòliques aposten fora del cristianisme renovat i es tiren en mans dels pijors enemics del missatge cristià mínimament sincer i amb possibilitats de supervivència.

Deia en una estupenda reflexió que publicà "Cristians pel Valencianisme" Enric Capilla, que, desafortunadament, dreta i Església havien anat de la ma tradicionalment i que eixa reedició del nacional-catolicisme espanyol i fèrriament conservador es feia en contra dels reptes i les passes que el cristianisme tenia davant i havia encetat en dècades anteriors (amb no massa convicció dels cardenals i arquebisbes, tot n'hi ha que dir-ho).

L'aposta de l'establiment catòlic per la dreta actual és un parany per a la mateixa Església, pense jo. I està clar que, damunt, juga amb la possibilitat de que algun dia el cristianisme puga ser raonablement viu.

De tots els que jo conec, els de dreta es divorcien tant o més que els que no ho són, i si parlem de fidelitat als valors com família, caritat, fidelitat en la parella, hàbits sexuals, desapego pels bens materials i l'hedonisme com epicentre de la vida, etc., vaig a ser molt generós si dic que són valors que es troben ignorats i menystinguts tanmateix entre els joves i medians de dretes com d'esquerres, però amb una convicció sense escletxa de que importen un rave en la pràctica entre els primers.

El neo-liberalisme és el cor i la medul·la de la dreta vigent, adobada potser d'un conservadurisme ranci, però solament en les formes, ja que al cap i a la fi allò que importa en primer lloc és el nivell de vida a cent per hora, els guanys, la rendibilitat de l'empresa, la seguretat material a qualsevol preu i el control del mercat. Si el consum no es converteix en principi i finalitat que presideix tot i la uniformització dels consumidors i ciutadans com massa crítica no es produeix, s'espolsen de tot el demés amb rauxa, la mateixa amb qui, a nivell individualista (un altre dels grans ossos de la dreta del s. XXI), es rebel·larien contra codis morals responsables i solidaris que intentaren posar-li fre al seu negoci i "way of life".

La jerarquia catòlica espanyola es sent ben abonada quan mobilitza un o dos milions, però eixe dia no toca l'ànima sinó que s'allunya de la resta, que en som molts més, de no cristians però per suposat també de cristians.

La seua alineació amb i pel nacionalisme espanyolista més intransigent i monolític, la seua postura partidista, a favor del món dretà, siga el para-feixista siga el neo-liberal, sense massa disquisicions, com si tot el que haguera de fer-se-li al catolicisme és emprar-lo de careta i mantindre els seus privilegis, els posiciona en un lloc cada vegada més curt, estret i perillós. Pot ser que el seu "mercat" s'integre per una banda de la societat amb poder econòmic, però van auto-excloent-se de ser institució de tots i per a tots, de ser resposta per a alguna cosa, de respondre a les necessitats i mancances que patim a esta societat i sobretot aposten per un model sociopolític al que en realitat i de fons li pinta un peix el missatge cristià.

Dr. Josep Gallart